Ucraïna, aplaudir-los des del balcó

La guerra d’Ucraïna dona per a molt. Fa només unes setmanes ocupava tots els informatius. Ara la cosa ha tendit a la normalització. L’excés d’informació al voltant d’un mateix tema embafa. La violència i la mort també embafen, encara que faci de mal dir. La guerra és un test immillorable, una oportunitat d’or, que ens indica on es troba el bon periodisme. Podem garbellar els mitjans i triar entre quins són els que informen i aquells altres que difonen notícies (falses o veraces). Ven molt la llàstima dels altres. L’anecdotari sobre persones que ho estan passant malament és objectiu dels que pretenen practicar aquesta insolvència adolescent anomenada periodisme amb rostre humà. Expliquen anècdotes dels damnificats per commoure el personal. Tampoc perden oportunitat per practicar el corporativisme tot recordant-nos com s’arrisquen els corresponsals.

Només alguns mitjans han sabut explicar que aquesta guerra era, entre altres moltes coses, una guerra inconvenient. Després d’Ucraïna i de Rússia els perjudicats serem nosaltres. Principalment la Unió Europea. Tot sembla apuntar que la fi de les hostilitats passaran pel camí diplomàtic, com era d’esperar. Una solució que, tanmateix, arribarà tard. Quan els mals ja seran irreversibles. I parlo ara dels interessos econòmics europeus i de com quedarà Rússia. Ja han començat a tancar diverses empreses. Ens parlen de McDonald’s, que no deixa de ser una anècdota, una franquícia, una sèrie d’establiments que ni tant sols estan arraïmats. Ara, deixar de produir cotxes Renault a Rússia són paraules majors.

Si, malgrat la claca, l’aplaudit no pot arribar a fi de mes, o l’aixafa un tanc, tranquils: que nosaltres ja hem complert!

Ja vaig passar detalls en un article anterior, on explicava que la banca de la Unió Europea tenia arriscats a Rússia 77.248 milions de dòlars. Mentre, Amèrica només en té 14.673. Una realitat que ajuda entendre l’abraonament americà i la prudència negociadora europea. Tot això s’ha ignorat informativament i la nostra opinió pública es pensa que l’única repercussió d’aquesta guerra serà que a l’hivern passarem més fred. O que escalfar-nos serà més car -cosa que ve a ser el mateix. De les repercussions econòmiques col·laterals -que es traduiran en menors recursos públics- no se’n vol parlar. Després no entendrem per què alguns col·lectius es manifesten a la Plaça de Sant Jaume.

Un dels perjudicis de no informar convenientment és que no coneixem les conseqüències dels actes. I tampoc ajuda a que ens coneguem a nosaltres mateixos. Si ara mateix aturen algú pel carrer i li pregunten si Espanya ha estat solidària amb Ucraïna, probablement els respondran que sí. Lògic. Han vist les imatges per televisió de famílies de refugiats arribant a pobles i, vinga!, gran festassa. Ningú parla de l’efecte Hamilton -aquell independentista pare fundador dels Estats Units, que fou el primer secretari de finances nord-americà- que assegura que les visites són com el peix: al cap de tres dies fan pudor. Ja hi ha qui comença a protestar: “Hem donat acollida a refugiats i encara és l’hora que l’administració ens ajudi!”. I és que la tendència a pensar que els problemes es solucionen amb actes aparatosos, no té futur. Perquè, al final, les coses costen diners, esclar. I el millor per comprovar com en som, de solidaris, consisteix en quantificar les ajudes i comparar-nos. I això és el que fa el Kiel Institute for the World Economy. Estan asseguts?

Ajuts econòmics a Ucraïna en % del PIB, fins el 18 de maig de 2022

Nota: No s’hi inclouen els ajuts de la UE gestionades per la Comissió.

Font: Kiel Institute (Kiel Working Paper No. 2218, 18 maig 2022)

Sempre hi ha algú dedicat a xafar-nos la guitarra. Tant bé que anàvem amb la cançoneta de la solidaritat i ve el Kiel Institute a emprenyar i a dir que aportem menys que Grècia o Turquia!

És lògic que els països pròxims a Rússia siguin els que aporten més recursos. Però, és normal que aportem el 20% menys que Turquia quan el seu PIB per càpita és un 32% de l’espanyol? O el mateix que Suïssa, que no es pot mullar pel fet de ser neutral? La posició que ocupa Espanya és fruit de dues realitats  inevitables: (I) l’economia espanyola va molt malament i no ens ho podem permetre i (II) Unidas Podemos és -com sap tota Europa, menys nosaltres- d’extrema esquerra populista; contrària als ajuts de guerra i a tot allò que flairegi alinear-se amb l’OTAN.

Tot correcte. Com sempre, abocats a la demagògia i a la tradició de practicar la solidaritat de postura i d’aplaudiments des del balcó. I si, malgrat la claca, l’aplaudit no pot arribar a fi de mes, o l’aixafa un tanc, tranquils: que nosaltres ja hem complert!