Els acomiadaments massius a les companyies tecnològiques són el bany de realisme que pot punxar una bombolla virtual que començava a generar un ambient d'alta toxicitat. No em refereixo a cap empresa en particular, sinó a algunes tendències d'organització del treball, i de concepció del paper de les empreses i dels empleadors, on algunes mentides ja començaven a ser perillosament versemblants.
En el moment de la seva màxima popularitat, senties el plantejament d'alguns entorns de treball vinculat al sector de les tecnològiques i les startups, i allò no sonava a lloc de treball: allò sonava a aventura, a disrupció i a missió a la vida. Fins i tot, les empreses que adquirien un valor superior als 1.000 milions se les anomenava Unicorns. Sí, era un ambient tan màgic que podies cavalcar sobre un unicorn i viure a l'avantguarda del progrés de la humanitat.
Els acomiadaments massius a les companyies tecnològiques són el bany de realisme que pot punxar una bombolla virtual
Aquestes elevades expectatives -i l'hàbil gestió que se'n pogués fer- permetien atraure el sector un talent humà molt valuós, que al seu torn feia més proper convertir la idea somniada en una realitat. Aquesta narrativa era molt poderosa, i venia acompanyada per un context de treball a l'alçada. Unes oficines que semblaven la sala d'estar de casa, una indeterminació horària i tot un seguit d'activitats complementàries que vetllaven -i vetllen- pel benestar del treballador.
La càrrega de bones intencions de totes les mesures per afavorir tant de benestar no obstava perquè en el dia a dia, això propiciés que més i més facetes del treballador estiguessin vinculades a una ocupació, la professional, que en si mateixa ja és important, però que se sobredimensionava. Una feina que no dona només el salari, la realització d'un servei a la societat i l'adquisició d'un ofici, sinó que també proporciona les amistats, les estones de lleure, les inquietuds socials -aquestes grans companyies que abanderen causes diverses- i tantes altres facetes de l'existència. Unicorns arreu.
Tot aquest plantejament tenia els dos peus de fang. El primer peu de fang era que en alguns casos, l'activitat èpica tecnològica no sempre era tan disruptiva com es venia -podia ser legítimament molt més modesta, com arreplegar moltes llicències VTC i copiar una app dels Estats Units-, quan no manifestament més prosaica o problemàtica -precarització d'un sector de treballadors per obra i gràcia de la tecnologia. I el segon peu de fang era que, de l'impacte sobre la vida del treballador que comprava tota la proposta vital de l'empresa, el dia que aquesta feina desaparegués, què en fem?
L'empresa com organisme total és una de les tendències que es va fent més gran dintre aquesta mena de febre de l'or tecnològica. Ens hem acostumat fins i tot a què les empreses es posicionin ideològicament en qüestions que no tenen gaire o res a veure amb la seva activitat principal, amb unes formes que recorden els corporativismes feliçment abandonats del primer terç del segle XX.
Uns posicionaments que responen, massa sovint, més a una estratègia de màrqueting que a una conseqüència lògica de la seva raó de ser i d'existir. Personalment, sempre he preferit que les empreses facin polítiques dites de responsabilitat social que passin, principalment, per fer amb un estàndard ètic i socialment responsable la seva activitat principal: quin sentit té que una entitat financera s'ompli d'iniciatives de suport als vulnerables i després carregui comissions mal explicades a clients desprevinguts? O que una empresa de serveis auxiliars signi un conveni amb una ONG mentre no garanteix unes condicions laborals acceptables pels seus treballadors?
Sempre he preferit que les empreses facin polítiques de responsabilitat social
La gestió de les expectatives respecte del que han de proporcionar un lloc de treball i una empresa és un dels aspectes a revisar, i els acomiadaments massius ho poden ajudar a repensar. L'empresa no pot prometre ni pot atendre totes les necessitats, ni és bo que ho faci, primer perquè és mentida (no és possible), i segon perquè si no es corre el risc de convertir-se en una gàbia d'or, en una mena de colònia tèxtil del segle XXI (amb una sala de meditació en lloc d'una capella, però per la resta força similar), que proporciona una seguretat i una predicibilitat molt preuada davant la por i la incapacitat per gestionar entorns d'alta incertesa. L'empresa pot tenir un impacte positiu, i l'ha de tenir, però no pots deixar que et faci l'abraçada de l'ós. O de l'unicorn.