Visca Europa. Un èxit més

En un article anterior apuntava que la pandèmia ha estat un clar exemple d’èxit europeu -ningú al món ho ha fet millor-. I el fet és important, ja que l’eficiència en la governabilitat democràtica del futur és una discussió que està sobre la taula. M’explico. Els problemes als quals les societats modernes han de fer front són complexos. A més, tothom xerra i tothom es creu legitimat a dir-hi la seva. La tecnologia ha possibilitat que la xerrameca inconsistent que abans quedava limitada a la barra del bar, amb un got de vi a la mà, ara ha agafat volada internacional. Una collonada deixada anar a la cuina de casa pot arribar a Califòrnia. Amb això vull significar que governar ha esdevingut més difícil. El soroll i l’arrogància del safareig és perillosa.

Per altra banda, els problemes complexos requereixen gent que en sàpiga. Malgrat que els governants elegits estiguin preparats -que no és el nostre cas, evidentment- els interessos i les capacitats poden no coincidir amb l’interès comú de la ciutadania. I aquí és on apareixen els tecnòcrates. Els tecnòcrates no són res més que especialistes que ajuden a gestionar la cosa pública. Uns buròcrates espavilats i amb interessos coincidents amb els de la ciutadania. I sense l’esperonament de les eleccions cada quatre anys. Vull dir, que no se senten motivats per practicar el populisme.

Ara bé, aquesta gent necessita estar avalada pels nostres representants, aquells als que hem votat. No es pot deixar, tampoc, que actuïn sense control. Perquè la gent massa tècnica tendeix a perdre el món de vista quan es tracta de la seva passió tècnica, de la seva dèria. Per tant, la modulació per part del món democràtic -els votants- és imprescindible.

Com deia, la gestió de la covid-19 ha estat brillant per part de la Comissió Europea. Molts la critiquen. Però aconseguir que la vacuna hagi estat descoberta majoritàriament aquí, que hagi arribat a 450 milions de ciutadans -sense distinció de classes socials- i tot això actuant sobre països que tenen els seus governs i on cadascú hi vol dir la seva, és una proesa que demostra que quan els europeus ens ho proposem i actuem en el sentit que comentava (tecnòcrates a les ordres d’uns polítics que els escolten), som imbatibles. Ara ha estat la covid-19, però abans ha estat l’Airbús, el TGV que ha desbancat els famosos trens bala japonesos, ... Però ara hi ha més èxits.

Recorden quan a la primavera anàvem tots espantats per la possible tallada de subministrament de Rússia? Doncs la UE ha fet la seva feina

Un dels èxits dels que es parla poc és l’enorme succés que ha significat la política europea de gestió del gas natural. Recorden quan, cap a la primavera, anàvem tots espantats per la possible tallada de subministrament de Rússia? Doncs la UE ha fet la seva feina, independentment de que l’hivern (que just comença) sigui suau o no. Quina ha estat aquesta feina? Bàsicament orientada en tres fronts: reduir consum, acumular reserves i preparar infraestructures. La reducció de consum s’ha notat. Potser a les llars no tant, però sí a la indústria. I aquí tenim la gran discussió entre els alemanys i la resta. Alemanya, entre d’altres, pensa que la millor manera de reduir consum és que els preus siguin elevats. Altres pensen que es poden reduir preus i regular el consum. Segurament la veritat està a mig camí. És cert que es pot ser estalviador i vigilant, però les coses només canvien quan afecten a la butxaca. L’experiència és llarga. La realitat és que el consum s’ha reduït el 12% al llarg del 2022, abans que comencés el fred fort.

De totes maneres, els avenços més importants estan en l’àrea de l’emmagatzemament i infraestructures. Fins i tot en un escenari dolent, de no reducció, arribaríem a l’estiu amb gairebé el 50% de reserves.

Escenaris d'evolució de l'emmagatzematge de gas natural | Bruegel

I pel que fa a les infraestructures construïdes i en construcció, tampoc ens hem quedat quiets. Des de setembre del 2021, està en marxa el pla següent.

Infraestructures de tractament de gas construïdes o en construcció | Bruegel

El que vull dir amb tot això és que no anem tant malament. Els europeus no. Crec que és hora de superar el pessimisme i el complex que ens impedeix sentir-nos orgullosos a dia d’avui. Pels fets, jo diria que som els millors. Que no tots hi aportem la mateixa feina? D’acord. Però què volen que els digui, civis europaeus sumus. I això cal celebrar-ho.