Des de ben petita, moltes persones m’han recalcat, amb millors o pitjors intencions, que visc en una pel·lícula. “És que et penses que les coses són molt més intenses del que són”, “vius massa sentimentalment” o “fas una narrativa fantàstica de tot el que et passa, fins i tot quan les coses et van malament”. La meva personalitat del que el jovent ara anomena main character energy va començar de ben petita, i s’ha anat desenvolupant i sofisticant al llarg dels anys. No és que sigui una egocèntrica, o que pensi que el món evoluciona al meu voltant, però m’agrada pensar que la meva existència és una espècie de pel·lícula particular on tot acaba tenint un sentit i les coses que no passen en aquesta escena potser seran el suc principal de la següent. Com en aquella pel·lícula on tot és una simulació, però com si no hi hagués públic i tampoc ningú estigués filmant. Com si la meva vida fos una pel·lícula que no es presentarà a cap cinema i que no ha escrit cap guionista. Com si fos, únicament, la matèria gris que utilitzen els cineastes per inspirar-se.
Viure en una pel·lícula sembla fantasiós, creatiu i fantàstic, però també té coses negatives. De vegades no trobes el sentit a allò que t’està passant, i et preguntes si, en realitat, només es tracta d’un intent de pel·lícula condemnada al fracàs. Quan et passen coses dolentes, et preguntes si vius en una tragèdia, o si és una d’aquelles pel·lícules on tot acaba malament. Pot ser un fil conductor que t’ajudi a tirar endavant, però també un motiu fantàstic per tirar-ho tot per la borda. I quan més ho necessites, pot ser un recordatori que a totes les pel·lícules hi ha un moment on tot va malament, però que, amb el pas del temps, se soluciona i es resol en un final més o menys satisfactori.
De vegades no trobes el sentit a allò que t’està passant, i et preguntes si, en realitat, només es tracta d’un intent de pel·lícula condemnada al fracàs
Totes hem tingut grans amors, al llarg de la nostra vida, o com a mínim això desitjo per a tothom. Amors que, malgrat que no han estat constants o estables, han significat coses molt fortes al nostre procés de conformació com a persona. Amors que van i venen, que potser només us truqueu de tant en tant, quan algú té ganes de saber què se n'ha fet, de la vida de l'altre. Però amors que, malgrat ja no són com abans, encara et desperten un somriure quan en reps notícies bones, o que et fan caure llàgrimes pesades quan et transmeten una penúria de la seva vida. Viure en una pel·lícula també et permet donar un sentit narratiu a totes aquestes coses, i connectar-les en una trama que derivarà en una història. La teva història. La nostra història. I des d'on serà molt més fàcil dir-nos i trobar una explicació a les coses que ens han passat fins al moment on ens trobem.
Clar que les ments més racionals diran que tot això no és més que una tècnica per enganyar-nos a nosaltres mateixes. És possible que tinguin raó. Però donades les limitades opcions que tenim per entomar la nostra existència, jo, individualment, prefereixo continuar vivint en una pel·lícula.