Fa un temps, una associació empresarial de Barcelona em va demanar escriure un article sobre “casos d’èxit de la innovació a Catalunya”. Em vaig negar. Els hi vaig proposar, però, que féssim un monogràfic per estudiar com arribar als estàndards dels veritables països líders en innovació, no per continuar mirant-nos el melic. Es van sorprendre. Fins a cert punt, estaven convençuts que érem una superpotència innovadora. Els mitjans contínuament repeteixen com som de bons en emprenedoria o en recerca, o com d’atractiva és Barcelona pel talent internacional. I és veritat, però és una veritat parcial i transitòria. No és important el que ja hem fet, i els extraordinaris casos d’èxit que tenim, sinó el que cal fer i a quina velocitat es mouen el món i els nostres competidors.
"No és important el que ja hem fet, i els extraordinaris casos d’èxit que tenim, sinó el que cal fer i a quina velocitat es mouen el món i els nostres competidors"
Malauradament, el nostre sistema d’innovació és extraordinàriament feble. Tenim espurnes de brillantor i excel·lència, però hem de ser molt autocrítics: no són suficients. Estem a anys llum dels estàndards internacionals. Segons les variables de mesura acceptades internacionalment, la nostra posició en els rànquings innovadors és molt baixa. Si a principi de segle parlàvem de Catalunya com un dels “quatre motors d’Europa”, juntament amb Llombardia, Rhone-Alp, i Baden-Wurttemberg (realment això no era un rànquing, sinó una xarxa informal de quatre de les regions més industrials del continent), avui Catalunya ocupa el lloc 140 en el Regional Innovation Scoreboard de la Unió Europea, trobant-se entre les regions de 3er nivell en capacitat d’innovació. En el rànquing de clústers innovadors del Global Innovation Índex elaborat per l’escola de negocis INSEAD i per la World Intellectual Propery Organization (WIPO), Barcelona ocupa el lloc 42, lluny de les posicions de lideratge que ens agradarien i que ens mereixem. La inversió en R+D de l’economia catalana segueix sent extremadament baixa: 1,47% sobre PIB, molt lluny del 4,3% de Corea del Sud o Israel, del 3% d’Alemanya, o del 2% de la UE en el seu conjunt i de la Xina. Fa deu anys estàvem molt millor, gairebé a l'1,7% i anàvem disparats cap al 2%, fita que havíem de complir el 2010. La crisi, l’austeritat i el canvi de polítiques van trencar aquella dinàmica.
El primer pas per millorar la situació és reconèixer les nostres febleses. És cert que tenim grans casos d’èxit d’emprenedoria i un extraordinari desplegament de centres de recerca. Però uns quants casos virtuosos no conformen un sistema eficient. Alguns bons professors no fan una gran universitat: cal construir una cadena de valor excel·lent, des de les admissions a la recerca passant per la qualitat acadèmica i per l’ocupabilitat final de l’alumne, per fer una gran universitat. Alguns bons jugadors no fan un gran equip de futbol, cal que el conjunt estigui compensat, entrenat, i tingui estratègia guanyadora. Alguns grans músics no fan una bona orquestra: cal que es coordinin, vagin compassats i el conjunt conformi una melodia. I les estadístiques fredes ens donen melodies no compassades en innovació. I, si no ens ho creiem, pensem en quants joves amb talent, sobradament preparats, troben treballs dignes a Catalunya, i quants han de marxar a l’estranger. Alguna cosa no està funcionant en un sistema que crea talent i coneixement, però no és capaç d’aprofitar-ho.
"Alguna cosa no està funcionant en un sistema que crea talent i coneixement, però no és capaç d’aprofitar-ho"
Molts són els punts febles. Tenim una indústria exportadora, que no inverteix suficientment en R+D per diferenciar els seus productes i créixer globalment. Tenim centres de recerca excel·lents, que no són capaços de posar en valor el seu coneixement per crear llocs de treball a Catalunya. Tenim una dinàmica emprenedora que no crea suficients empreses de base tecnològica. Tenim centres tecnològics que, per tenir impacte real en l’economia haurien de multiplicar per cinc la seva dimensió. Tenim metodologies de desenvolupament de clústers reconegudes internacionalment, però amb dotacions ridícules en comparació als clústers internacionals rellevants. Tenim bones universitats públiques, que pateixen d’un infra-finançament endèmic.
S’estan fent passos positius per resoldre la situació. Hi ha consciència, entre els experts que existeix un greu problema de transferència tecnològica. El nou Pacte per la Societat del Coneixement va en la bona direcció. Però sempre xoquem amb un entrebanc: no hi ha finançament per les polítiques d’innovació.
Honestament, em costa de creure. Sé que la Generalitat no neda en l’opulència. Però també sé que d’altres països, del no-res, han creat hubs globals d’innovació en molt poc temps. I que, amb les bases creades, com hem fet nosaltres, l’esforç que resta és només incremental. Caure en el cofoisme que ja tenim un gran país innovador, i en el conformisme de no destinar recursos estratègics a la innovació, és un error que pagarem molt car.
"Les inversions públiques i privades en R+D rellevant i útil d’avui sustentaran l’estat del benestar del demà. Catalunya no té petroli, però té talent"
És un tema de prioritats. Les inversions públiques i privades en R+D rellevant i útil d’avui sustentaran l’estat del benestar del demà. Catalunya no té petroli, però té talent. Hem de fer que aquest talent i aquest coneixement generin valor econòmic a Catalunya, o en el futur patirem les conseqüències. Un país sense ciència, tecnologia i innovació és un país abocat a la precarietat.