Desescalada de compres

Les compres per internet i altres hàbits (bons) del confinament t'eviten viure el carrer i sentir el (feble) pols consumista

Les portes tancades de El Corte Ingles a València | NNG Les portes tancades de El Corte Ingles a València | NNG

"Quan vaig a comprar acabe improvisant i enduguent-me productes que no havia previst?", em pregunta l'enquesta que ha activat la Conselleria d'Agricultura. L'estudi pretén analitzar l'alimentació durant el confinament i els seus resultats es vincularan amb el funcionament de la Xarxa per al coneixement i la prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari. Conteste que no. I si haguera d'aplicar aquesta pregunta a la meua primera eixida de compres que-no-són-a-Mercadona-o-Consum-o-la-farmàcia, la resposta seria "m'ha sigut impossible endur-me res imprevist". He tingut la meua primera 'experiència Inditex' en plena desescalada, el darrer divendres de fase 1. Ací va.

Durant el confinament han crescut moltes coses a ma casa: les plantes, la impaciència, les hores de treball nocturn... i els meus xiquets. I amb ells, ha minvat la roba o eixa és la meua sensació. On estan les samarretes de màniga curta? Déu meu! A València la calor ja és present, de fet, recordem que dilluns 1 de juny s'inicia la temporada de platges segures (el d'abans què era? Platges insegures?). La qüestió és que als nens els fa falta roba de batalla, que diguem les mares. I l'ecommerce va fer "la seua màgia", que afegiria el company Aiats Agustí. Capsa de cartó transportada des d'algun centre logístic de la firma d'Amancio Ortega des de Madrid fins al cap i casal. Tot molt bonic i no especial car, però la meua taxa d'encert amb les talles és més que qüestionable.

Com em sap greu haver de trucar al repartidor perquè s'emporte la caixa de robeta infantil pràcticament plena, m'adone que SÍ, QUE JA PODEM anar a les botigues. I, amb la pau que dóna poder deixar els nens amb la família almenys unes hores, camine fins al centre de la ciutat. Òbviament ací ja hi ha un canvi evident en la meua rutina, perquè abans haguera anat en bus o metro. Primera actitud desescalada.

La segona arriba ràpid. Abans aniria directa a la botiga, però al confinament l'Ajuntament valencià ha remodelat la plaça de l'Ajuntament seguint un criteri diferent de l'urbanisme que abans imperava, com bé va explicar ací Raquel Andrés, i per tant, la volta a la plaça és obligada. De camí he vist la porta de El Corte Inglés tancada i aquella gentada de persones entrant i eixint, marejades per l'aire condicionat o per la calefacció dels ventiladors de la porta (depèn de la temporada) fins i tot es troba a faltar.

"He vist la porta de El Corte Inglés tancada i aquella gentada de persones entrant i eixint, marejades per l'aire condicionat o per la calefacció dels ventiladors de la porta fins i tot es troba a faltar"

Finalment, arribe a la botiga de Zara i ara si, comença la distòpia del consum. Un recorregut en zig-zag per entrar, una dependenta a la porta per regular l'aforament (hola? On estan les tècniques de control de distanciament social que estan aportant tantes startups?) i un dispensador súper estilós perquè ens subministrem la nova crema de mans del segle XXI: el gel hidroalcohòlic. Mans netes i tall d'entrada superat, m'endinse en la botiga que té bona part dels prestatges buits i àrees retallades en superfície perquè en fase 1 només poden obrir les botigues amb superfície igual o menor a 400 metres quadrats.

"I la roba infantil?", pregunte a una treballadora. "El que tenim està ací davant". El que tenim ja és indicatiu de la poca cosa que trobaré. Quatre prestatges, amb escassos models i quasi res de les talles que estic buscant. Acabe ràpidament i em faig el discurs intern que tanta queixa perquè no trobava tampoc talles a la botiga online i mira. On tens la roba, Amancio? Ho deuen estar pensant les persones que entren darrere meu i que també han fet cua ràpidament carregats amb les caixes de la compra online. Tothom vol tornar peces, però qui compra? Les dependentes, que vesteixen mascareta negra corporativa a joc amb l'uniforme, van cara de pena i la caixera em reconeix que "és trist veure-ho tot tan buit".

Quan pague amb targeta l'única samarreta que he trobat i torne les nombroses peces que no necessite, torne a autodispensar-me gel hidroalcohòlic abans de buscar (literalment) els adhesius que pel terra t'indiquen on està la ruta d'eixida. I en creuar les portes, una veu diu: "passen els seguënts". És la xica de l'entrada que ara regula l'aforament, que està convidant a passar a qui estava afora esperant el seu torn. Ja no està de moda entrar amb llibertat i remenar tota la roba sense cap respecte per als dependents que acaben d'endreçar aquella o aquesta taula, ara l'experiència de compra és una altra. I molt ben trista, certament.

"On tens la roba, Amancio? Ho deuen estar pensant les persones que entren darrere meu i que també han fet cua ràpidament carregats amb les caixes de la compra online"

Si desescalar és el contrari de l'augment ràpid i alarmant d'alguna cosa, aquesta tornada serà més lenta del que pensava. L'experiència de client, el mantra repetit durant anys pels experts en vendes, s'està esvaint en aquest escenari. Perquè comprar productes que no són de primera necessitat implicaria felicitat en altra època, satisfacció del client. I ara el convenciment que hem de moure l'economia és el que m'ha espentat a consumir, però la fredor de l'experiència és el que m'enduc. Com desescalem ara aquest record? En l'online m'evite les cues, el gel i l'aparador és molt més gran, però m'estalviaria veure els ulls –verds, preciosos- de la dependenta que m'ha dit que sí, que el buit és desolador.

A veure com ho fem.

Més informació
Inditex guanya més malgrat aprovisionar 287 milions pel coronavirus
Prohibir rebaixes al comerç físic perjudica al consumidor
Colp de gràcia al comerç?
Avui et destaquem
El més llegit