Josep González: “Les malalties de salut mental s'han agreujat a les empreses"

Josep González (Llimiana, Pallars Jussà, 1945) va presidir la patronal Pimec durant 30 anys i, al deixar-ho, el febrer de 2021, es va mantenir al capdavant de la Fundació Pimec. Des d’aquesta entitat desenvolupa una àmplia acció social que va des de la defensa de la segona oportunitat pels empresaris que han fracassat a la cura de salut mental, l’edatisme (discriminació laboral per edat), la sostenibilitat o el món rural. Continua dedicant-se a ajudar les pimes i a la reactivació econòmica. Denuncia la lentitud de l’administració catalana en la tramitació de llicències per a activitats econòmiques.

Salut mental, segona oportunitat, desenvolupament sostenible, ... que més fa la Fundació Pimec?

Vam començar fa quinze anys. A través de la fundació vam posar ordre a l’acció social que es portava a terme des de la patronal. La primera aposta, arran de la crisi de 2007, va ser ajudar els empresaris que van perdre el negoci. Vam posar en marxa un programa anomenat Emppersona per ajudar i orientar als que es trobaven en dificultats, en suspensió de pagaments o que ja havien tancat definitivament. Vam descobrir que molts d’aquests empresaris, després de l’impacte del tancament, tornaven a ser emprenedors, buscaven una segona oportunitat. Allà vam veure la importància de la segona oportunitat en un país com el nostre on es té la sensació que un empresari al qual li van malament les coses ja no torna a emprendre. 

Segona oportunitat: "Som igual d’emprenedors que els nord-americans, però aquí és molt més difícil tornar a començar"

A diferència dels Estats Units, aquí està malvist?

Podíem pensar que estava malvist perquè alguna cosa hi ha d’això, però el principal problema és que aquí, quan vols tornar a emprendre, tens unes hipoteques que t’ho impossibiliten. Tens deutes, crèdits i un seguit d’obligacions que no pots deixar enrere. Als Estats Units, si has fracassat en un projecte i tens ganes de començar-ne un altre, doncs, t’ajudaran, sense arrossegar anteriors servituds. Jo, que sóc un empresari amb experiència, sempre m'he preguntat perquè un empresari nord-americà podia ser més emprenedor que un empresari espanyol: no som diferents, som iguals d'emprenedors, però les circumstàncies que envolten l'emprenedoria són les que canvien. Aquí és molt més difícil tornar a començar. A la fundació hem treballat per facilitar la segona oportunitat. Ho hem tractat amb magistrats, advocats i, poc a poc, s’està agafant consciència que s’ha de facilitar la possibilitat de tornar emprendre. 

Però, s’ha avançat?

Crec que la situació se suavitzarà. La nova llei concursal intenta tenir en compte aquests factors. Siguem optimistes. Potser triguem una mica, però, al final, ens adonarem que no es pot deixar escapar una segona oportunitat pel fet de posar-hi masses traves. No té sentit que es vulgui obligar a un empresari a reparar tot el deute pendent perquè moltes vegades no en té culpa. Mirem el que passa ara: encariment de l’energia, manca de subministres, ... no sempre s'ha de culpar a l'empresari. Hi ha empresaris que, quan han tancat, es troben amb que perden la casa perquè van avalar els crèdits. I la perden amb més de 50 anys o quan ja passen dels 60. És un drama. Queden ensorrats. M'ho deia un empresari: ‘no saps el que he patit per explicar a la meva dona que perdem la casa’. 

"No volem ser dramàtics, però la situació econòmica, amb tota la incertesa que genera, altera els empresaris i els treballadors"

I això també passa factura psicològica ...

Evidentment. La salut mental a les empreses s’està agreujant. No volem ser dramàtics, però la situació econòmica, amb tota la incertesa que genera, altera els empresaris i els treballadors. Per això, la fundació treballa en l'àmbit de la salut mental a les empreses. Hem organitzat diverses jornades i properament en farem una altra amb la idea que l’empresari ho vegi com una cosa natural, així demanarà ajuda i se’l podrà ajudar. Quan sorgeix un problema d’aquesta índole potser la tendència és de minimitzar-lo quan el que es tracta és d'enfrontar-s'hi.

I també treballen en desenvolupament sostenible...

Una de les àrees són els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). És una cultura empresarial que s'ha d'aprendre. Sempre dic que un emprenedor no ha de saber de tot. Els empresaris de pimes són emprenedors, però hi ha cultures que les han d’anar agafant. Poso un exemple: fa molts anys, quan estava al sector de l'automoció, em preocupava molt la competència dels japonesos i les teories del ‘defectiu zero’ [zero defectes en la producció] que ja posaven en pràctica els nord-americans. Jo ja presidia Pimec i preguntava als empresaris si eren capaços de fer defectiu zero. I un em va respondre: ‘m’arruïnaria’, però al cap d'uns anys aquest mateix empresari deia que si no feia defectiu zero s’arruïnaria. Com ha canviat el criteri! Què va passar? Que es va aplicar la cultura de la qualitat. Després va venir la cultura de prevenció dels riscos laborals. Ara, s’actua sobre qualsevol risc de seguretat perquè un treballador accidental surt molt car, en l’aspecte econòmic, en el laboral i també humanament. I també hi ha la cultura de la sostenibilitat. Si es fa bé et permetrà ser competitiu i estaràs en pau amb la societat. I, a sobre, no tens més nassos que fer-ho. La sostenibilitat no es podrà esquivar.

Tot això, ho té tan clar el petit empresari?

No ho té clar tothom perquè el petit empresari ja té prou feines amb sobreviure. Com deia abans, no se li pot demanar que sàpiga de tot. Una gran empresa té experts per cada cosa, però això no passa en les petites. Per aquest motiu, hem creat un programa perquè les pimes coneguin les obligacions de les ODS. És una necessitat. 

I tenen en compte el món rural?

Els pobles i les terres s'abandonen si no s’actua en l'entorn rural. Això és un drama. Sóc president de Pallarsactiu. A petició dels presidents dels consells comarcals del Jussà i del Sobirà i d’un grup d’alcaldes, presideixo aquesta societat per activar el Pallars. Com que sóc d’allà dalt, el cor em va trair i ho vaig acceptar. Ja han passat nou anys. Tirem endavant projectes rurals per activar l'economia. Per exemple, hem aconseguit que el tren de l'estany Gento, a 2.000 metres d'alçada, sigui declarat projecte d'interès nacional. El convertirem en un tren turístic per reactivar la Vall Fosca. A moltes estacions d’esquí s’hauran de fer actuacions semblants, per complementar, si continua el canvi climàtic. També tenim un altre projecte per exportar carn de senglar. I també ens preocupa la dona rural. Aquest 26 d'octubre farem la segona jornada de Nova Ruralitat, al Monestir de Poblet. Suposo que vindrà una consellera de la Generalitat i Francesc Boya, secretari general per al Repte Demogràfic. En aquesta jornada hi participaran associacions de dones rurals de Catalunya, Mallorca i també l'espanyola Fademur. Volem que totes aquestes entitats, sense perdre la seva autonomia, es posin d'acord per treballar conjuntament.

"No es pot discriminar la gent per la seva edat. Avui estem vivint amb algoritmes que discriminen"

I també treballen contra l’edatisme...

No es pot discriminar la gent per la seva edat. Avui vivim amb algoritmes que, a vegades, el que fan és discriminar. Hem de pensar que cada vegada es viu més anys i en millors condicions, però estem apartant la gent del circuït de treball abans d’hora. Això és una incongruència. No pot ser que, per edat, es discrimini gent per ocupar llocs de treball, entre d'altres coses perquè, a banda que estan en una excel·lent condició per treballar, tenen un cabdal de coneixements que es perd si no els dones feina. Una persona de 45 anys pot ser tan vàlida o més com una altra de 30 anys. No hi pot haver una discriminació automàtica quan es fa una selecció de personal. Estem fent actes per conscienciar en aquest aspecte. Estem en contacte amb l'administració i el 17 d’octubre hi haurà una sessió al Congrés dels Diputats en la qual intervindrà el nostre vicepresident, José María Torres, per advertir que s'ha de fer alguna cosa per evitar la discriminació per edat.

Vostè que es manté en contacte amb els responsables de pimes, quina és la seva principal preocupació en aquests moments?

N'hi ha bastantes. Una de molt general és que l'energia i la manca de subministres han provocat uns encariments dels costos de producció que afecten els marges de les empreses. Quan augmenten els costos no sempre es poden repercutir en els clients. De continuar aquesta situació podria derivar en tancament d'empreses perquè, qui perd diners, acaba tirant la tovallola. Les empreses tenen feina, el problema és que es troben amb dificultats per fer-la. Controlar la inflació només a base d'augmentar els tipus d'interès pot provocar una caiguda en l'activitat empresarial: arreglem la inflació, però espatllem les empreses.

Com valora les mesures que ha pres l'administració fins ara?

Crec que falten més mesures per controlar directament la inflació, que té una part de real i una altra d'oportunisme, allò de ‘a río revuelto, ganancia de pescadores’. S'ha de distingir entre la inflació real i la provocada per l’especulació. I en això haurien d’actuar els governs.

S’acaba d’aprovar una reforma fiscal, que en pensa?

Des de Pimec treballem de fa molts anys perquè hi hagi un impost de societats proporcional a la dimensió de les empreses. La realitat és que les grans empreses paguen menys impostos que les pimes. Això és una discriminació negativa.

"La situació política perjudica a les empreses i als ciutadans perquè, amb totes aquestes discussions, es descuiden de governar. Catalunya no s'ho mereix"

L'actual situació política a Catalunya perjudica a les empreses?

Perjudica a les empreses i als ciutadans perquè, amb totes aquestes discussions, es descuiden de governar. Catalunya no s'ho mereix. Ho va dir l'altre dia el president de Pimec [Antoni Cañete]: necessitem un govern que governi. Amb tanta discussió política no es pot governar bé i això ho entenen tots els catalans.

Madrid ja ens ha passat per davant. Catalunya perd competitivitat?

Madrid és la capital d'Espanya i, com a tal, té unes prerrogatives que no tenim aquí. Però és evident que Madrid ha agafat una embranzida que ja voldríem. Hauríem de reactivar al màxim la nostra industria i, això, no vol dir només posar-hi subvencions sinó simplificar els tràmits. Els projectes industrials nous s’haurien de tirar endavant de manera fàcil i ràpida. A Catalunya som complicats.

"Em sap greu dir-ho perquè sóc català i estimo Catalunya, però el tràmit d'una llicència aquí triga més temps que en qualsevol altra comunitat"

És més complicat a Catalunya que a altres comunitats?

Em sap greu dir-ho perquè sóc català i estimo Catalunya, però sóc empresari i conec les problemàtiques dels empresaris i tots coincidim en què tramitar una llicència a Catalunya triga més temps que en qualsevol altra comunitat. S’ha generat una complexitat que va en detriment del desenvolupament econòmic. Ens ho hauríem de fer mirar.

I mentre hi ha empreses de Lleida que s'instal·len a l'Aragó. Per què?

A l'Aragó donen més facilitats i la tramitació va més ràpida. A sobre, atenció!, fan un seguiment dels projectes. Quan un inversor s'interessa per l'Aragó li assignen una persona que no deixa el projecte fins que està guanyat o definitivament perdut. Aquest seguiment no el tenim a Catalunya.

Suposo que hi ha altres motius com els costos laborals més baixos?

Hi pot haver altres motius depenent del projecte. També hi ha empreses que han anat a l'Aragó i, després, han tingut el problema de no trobar personal qualificat. A la zona de Lleida, com que hi ha bones carreteres, és fàcil traslladar la indústria a l'Aragó, per les ajudes que donen per fer-ho, però mantenint la seu a Lleida. M'ho deia un empresari lleidatà: ‘he muntat la nau a la Franja, és que de casa a allà només hi tinc deu minuts’. Et donen facilitats amb els terrenys, amb les subvencions, ... A Catalunya hem de buscar la manera de ser més atractius per captar projectes.

Ara s'ha complert cinc anys del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Les empreses estan pitjor que aleshores?

No voldria parlar de conseqüència polítiques perquè no és el meu rol. Han passat cinc anys, aquelles circumstàncies encara afecten l'entorn polític, però a les empreses ens domina més la situació econòmica que la política. Una altra cosa són les empreses que van marxar i que no han tornat. Se m'escapen totes les raons que hi va haver, en uns casos oportunisme, però també gent que ho va fer preocupada per la situació.

Com veu el futur de les pimes?

Veiem certs moviments positius com la baixada dels costos de les matèries primeres, dels flets o dels combustibles. Podríem estar en l’inici de la reversió del problema, però també té un aspecte negatiu: a l'empresari que l’agafi amb stocks comprats a preus alts estarà en una situació de desavantatge respecte als que comprin ara. Després de la Covid, estava convençut que aquest 2022 seria un any de molta activitat i eufòria, però han passat tantes coses –la manca de matèries primeres s'ha perllongat, s'han disparat els preus energètics, la guerra a Ucraïna,...– que fan que no sigui un any per lluir. Crec que aquesta situació es perllongarà al 2023. Sobre la guerra a Ucraïna, costa predir-ne l'evolució pels personatges que hi intervenen. Però, a vegades, d'un gran mal pot venir un gran bé. Sempre s'ha de buscar la part positiva de les coses.