En les ultimes dècades els elements que configuren la competitivitat han variat substancialment. Abans la competitivitat residia bàsicament en la productivitat, fer més amb menys. Ara bé, en la actualitat i mercès als avenços quant a producció científica i les noves eines tecnològiques, assolir la competitivitat és molt més complex, atès que obsolescència dels productes és notòria, al igual que la de les cadenes de producció i, a la vegada, la sostenibilitat dels desenvolupaments i la necessitat de la protecció ambiental obliguen, sense demores, a canvis notoris en la forma de produir, utilitzar i reciclar els productes.
Tot un conjunt de realitats que exigeixen millores permanents i continuades de la competitivitat en un context internacional caracteritzat per la competència asimètrica entre Estats, la pressió d’Orient, els ràpids avenços tecnocientífics i la requerida descarbonització dels processos productius i l’activitat social. La competitivitat en aquests escenari esta delimitada per saber-se moure, de forma òptima, en la triada: innovació, internacionalització i productivitat.
La competitivitat en aquests escenari esta delimitada per saber-se moure, de forma òptima, en la triada: innovació, internacionalització i productivitat
Quant a la innovació, cal desenvolupar-la mitjançant un procés basat en el binomi "Generar coneixement i aplicar-lo", el qual obliga a garantir el flux permanent entre la invenció i el procés productiu per generar valor tangible a curt, a mitjà i a llarg termini. Això exigeix, la capacitat de generar coneixement i transferir-lo amb rapidesa a les cadenes de producció tot considerant l’accés, teòricament universal, als avenços tecnològics. Transferir coneixement esdevé clau en tot procés de innovació ja sigui en els productes o servei, em els processos productius i en el model organitzatiu de tota empresa.
Quant a la internacionalització, que no és sols exportar, cal enquadrar-la en el context d’un mercat mundial únic, un fet que aporta riscos enormes i, alhora, obre immenses possibilitats a aquelles organitzacions capaces d'abordar-la i gestionar-la amb eficàcia, lleialtat i respecte social, cultural i mediambiental. Un procés que exigeix al seu torn un volum adequat de l’organització, capacitat financera, aproximació als mercats i de fragmentació del procés productius, amb la finalitat que siguin desenvolupats en les localitzacions i ecosistemes més adients.
Finalment, quant a la productivitat, tercer component de la terna que possibilita la competitivitat, requereix gestionar eficaçment els intangibles de l’organització, com és el talent i el capital humà, de forma simultània amb les infraestructures pròpies i les de l’entorn o ecosistema en que es desenvolupa l'activitat. L’ecosistema esdevé un element compartit cabdal, la millor productivitat s’obté quant s’assoleix la simbiosis amb una excel·lents gestió del talent en un espai geogràfic, amb extensions telemàtiques, on les empreses interconnectades d’un sector interactuen entre si i, a la vegada, amb empreses de serveis i proveïdors especialitzats, amb un clar suport institucional. En definitiva, allò que Alfred Marshall va anomenar “clúster” al final del segle XIX i que Michael Porter, al 1990, va formular com una eina fonamental per reforçar la productivitat i la competitivitat tot atribuint-li una gran importància a les condicions socioeconòmiques de l'àmbit geogràfic on les empreses desenvolupen la seva activitat i prenen les decisions.
L’ecosistema esdevé un element compartit cabdal, la millor productivitat s’obté quant s’assoleix la simbiosis amb una excel·lents gestió del talent en un espai geogràfic
Avui en dia, disposar de bones infraestructures físiques de comunicació i de recerca, una alta capacitat de transferència de coneixement, entre qui el genera i qui l’incorpora als productes i serveis mitjançant processos d’innovació, i de clústers que funcionin òptimament, es pot assegurar que és la clau per assegurar el progrés socioeconòmic de tot col·lectiu humà.
És en aquest context, on cal enquadrar les dos recents iniciatives del Govern de la Generalitat encaminades a potenciar realment la competitivitat de les empreses i les organitzacions del nostre país. La primera, adreçada a potenciar les clústers en el període 2021-2023, anunciada per Albert Castellanos, secretari d’Empresa i competitivitat del Departament d’Empresa i Treball dirigit per Conseller Roger Torrent, el prop passat 29 de juliol i, la segona, relativa a la creació de la Direcció General de Transferència de Coneixement, anunciada el 3 d’agost, pel Departament de Recerca i Universitats dirigit per la consellera Gemma Geis.
Dos iniciatives, al meu entendre, indispensables per possibilitar la requerida competitivitat, entesa com la terna Innovació, Internacionalització i Productivitat. Ara cal que ambdues iniciatives, rebin la dotació pressupostaria requerida. Una dotació que forçosament ha de ser important perquè disposar d’empreses altament competitives, en el marc de l’economia global del coneixement, ens hi va disposar de treball de qualitat, retenir i atreure talent, assegurar el progrés social i econòmic i esdevenir un país on el futur no sigui una quimera.