Ells mateixos asseguren que estan compromesos amb ajudar a que el món prosperi. I també que generen connexions dins del sistema mundial d’aliments per ajudar el món a prosperar. Però no tothom està d’acord amb aquestes afirmacions. Són la multinacional americana Cargill, i els discrepants, d’entrada, els acusen de contribuir a la desforestació de l’Amazònia per causa dels cultius de soja dels que es nodreixen en el seu negoci. Tot i ser protagonistes habituals de les notícies on es denuncien aquests fets, el cert és que Cargill no són els propietaris directes de les plantacions de soja que estan devorant els boscos de l’Amazònia, sinó que en aquest cas actuen com a brokers de commodities, o sigui que, tenint en compte que broker vol dir intermediari i les commodities són matèries primeres i bens bàsics, el que fa Cargill és, bàsicament, comprar i vendre. Tenen grans magatzems prop dels cultius, compren la producció de soja, i l’embarquen cap Europa, on la venen als fabricants de pinsos.
Més enllà de la compravenda de soja, Cargill té un ventall de productes realment ampli: agricultura (blat, ordi, blat de moro, etc.), nutrició animal, bioindústria (productes químics derivats de la natura per incrementar el rendiment), aliments/ begudes (alcohol, cacau, greixos, midons, endolcidors, etc), bellesa personal, productes farmacèutics i, fins i tot, productes financers per cobrir riscos. Dins de l’àrea d’alimentació, són també un dels quatre operadors que controlen el mercat de la carn dels Estats Units, perquè si agrupem la facturació del pòquer de grans productors, JBS, Tyson, Cargill i Smithfield, veiem que totalitzen un 53% del mercat (218.000 milions de dòlars, abans de la pandèmia). Aquest oligopoli aquests dies ha estat al punt de mira del president dels Estats Units, Joe Biden, que els ha acusat de ser els responsables de la inflació dels aliments que pateix el país per la seva política d’apujar preus amb l’objectiu de generar beneficis rècord aprofitant la seva posició de control del mercat.
En general, Cargill no ven els seus productes al públic, sinó que el seu client final són altres grans empreses
A Catalunya no som aliens a les activitats de Cargill, perquè a Barcelona disposen d’una planta al port que és la principal porta d’entrada dels quatre milions de tones de soja de Sud-Amèrica que l’Estat espanyol importa per fer servir com a pinso de porcs i pollastres. A més, la seu de Cargill per a la península ibèrica és a Sant Cugat del Vallès, amb plantes també a Reus i Martorell.
Que una empresa d’unes dimensions tan grans no sigui coneguda pel gran públic té una raó molt senzilla: en general no venen els seus productes al públic, sinó que el seu client final són altres grans empreses. És per això que difícilment trobarem el seu logotip a un supermercat.
Amb tot, el que més crida l’atenció de Cargill és el seu model de propietat, perquè no és el que els americans defineixen com a public company (empresa cotitzada a borsa), sinó que és una private company (empresa no cotitzada) que pertany en gran mesura a la família fundadora, els Cargill, un fet molt inusual en multinacionals d’unes dimensions tan considerables. Tan inusual, que està considerada l’empresa no cotitzada més gran dels Estats Units i una de les més grans del món (acostuma a ocupar un lloc entre les cinc primeres als rànquings globals). La història va començar el 1865, quan William Wallace Cargill va adquirir un dipòsit de grans a Iowa, just al final de la línia del ferrocarril. D’aquell magatzem inicial destinat únicament al cereal, anys més tard, el 1880, el negoci s’obriria també al carbó, la farina, la fusta i les llavors, entre d’altres. Amb els beneficis, Cargill va començar a invertir en altres negocis com ara els ferrocarrils o la compra de sòl.
La facturació anual de Cargill és igual a la suma de les vendes de Repsol i Telefónica, les dues empreses més grans de l'Estat
Mentrestant, el segment inicial del negoci, el gra, va continuar creixent de manera exponencial fins el punt que el 1880 ja controlaven més de cent sitges a Minnesota, Dakota del Nord i Dakota del Sud. Amb la mort del fundador, el 1912, la gestió de la companyia va passar a mans del gendre, John MacMillan, un cognom que quedaria per sempre lligat a la firma Cargill. Després de copar el mercat americà i posar un peu a Europa, el 1960 van triar per primer cop un primer executiu aliè a la família, Erwin Kelm. El relleu l’agafaria el 1977 la tercera generació dels MacMillan, Whitney, que va liderar la companyia fins el 1995. En el seu mandat es va dur a terme la gran expansió de la firma pel que fa a cartera de productes, amb la incorporació del cacau, cafè, cotó, ous, fertilitzants, farina, carn, productes químics i instruments financers, entre molts d’altres. El canvi de mil·lenni va significar per a Cargill superar la fita dels 1.000 milions de dòlars de benefici anual, una xifra a l’abast de molt poques empreses arreu del món.
En l’actualitat, la família Cargill (uns 23 membres) reconeix una participació a l’empresa del 88% del capital, el que els proporciona uns beneficis anuals d’uns 2.500 milions de dòlars (tot i que a les seves butxaques no hi va tot perquè el dividend és d’un 20% del benefici total, atès que l’altre 80% roman a l’empresa com a reserves per a futures inversions). Malgrat el pes aclaparador de la família a l’accionariat, només tenen sis dels disset membres del consell d’administració i des del 1995 han delegat les funcions executives a professionals externs a la família. En aquest sentit, l’actual CEO és Dave MacLennan, un economista fill d’un antic directiu de la firma.
Però aquest no és l’únic negoci rellevant que ha estat en mans de la família, perquè fins fa una dècada també eren els màxims accionistes de The Mosaic Company, una firma que explota mines de potassa i fosfats que factura per sobre dels 12.000 milions de dòlars anuals. El 2011 van vendre el seu 64% per més de 24.000 milions de dòlars.
Els ingents beneficis de Cargill, esmentats abans, provenen d’una facturació anual que supera els 100.000 milions d’euros (al canvi actual), que ja d’entrada sembla una xifra colossal, però encara més si la posem en context dient que, per exemple, és la suma de les vendes de Repsol i Telefónica, les dues empreses més grans de l’Estat. Tants anys d’acumular dividends, ha col·locat els Cargill-MacMillan al quart lloc del pòdium de les famílies més riques dels Estats Units, amb un patrimoni estimat de 38.800 milions de dòlars, només al darrere dels Mars (xocolaters, 72.000 milions), els Koch (refineries, 107.000 milions) i els Walton (supermercats, 170.000 milions).
Com dèiem al començament, Cargill acostuma a ser al centre de la diana dels crítics per assumptes com la desforestació de l’Amazònia, fins el punt que l’ONG americana Mighty Earth els va definir com a “la pitjor empresa del món”.