Porto jugant a videojocs des que un llunyà 1976 van entrar a casa uns comandaments i una colla de cables (no arribava a consola) amb els que podies jugar a Pong. Des dels Space Invaders —encara en màquina al bar— fins al GTA a la PS4 he passat per les vàries pantalles de: Pac-man, Tetris, Leisure suits Larry, Prince of Persia, Monkey Island, Indiana Jones and the fate of Atlantis, Assassin’s Creed, GTA, Red Dead Redemption i molts altres que fan de mal citar. Nogensmenys, no sóc un gamer. La distinció entre jugar a videojocs i ser gamer pot semblar subtil però no ho és gens.
Una cerca per gamer a Viquipèdia remet a l’entrada de videojugador. No crec que en sigui una bona traducció; per ser fidels a l’original, hauríem d’utilitzar jugador, sense el "vídeo" (el gamer anglès deriva de videogamer). Segons la pèdia, un “videojugador és la persona que juga a videojocs, ja sigui de forma esporàdica o assídua, afeccionat o professional". També desaconsella fer servir l'anglicisme gamer. Discrepo de la definició. Algú que juga a videojocs no és un gamer si no és que hi dedica una part considerable del seu temps i atenció. Jugar a cartes a l’hora de la migdiada al càmping a l’agost no et converteix en un jugador de cartes, de la mateixa manera que llegir un llibre cada mig any no et converteix en un lector. La importància de les paraules, del seu significat i, sobretot, de fugir del papanatisme d’utilitzar l’anglès per a qualsevol cosa: si en diem jugador s’entén tot.
Una trucada ràpida a Albert Garcia, la persona que sap més de videojocs del món i el meu gamer de capçalera, m’aclareix que la paraula gamer entra al nostre lèxic la darrera dècada. La popularització del terme ve arran de la publicació d’articles acadèmics seriosos —en diu game studies— on s’estandarditza la utilitzacio del concepte gamer. En castellà hi trobem termes previs com “jugones” o “consolegas” que no van sortir de l’àmbit de les revistes de videojocs. Em recomana també el llibre Identidad gamer: Videojuegos y construcción de sentido en la sociedad contemporánea del sociòleg Daniel Muriel i em recorda que ell reivindica el concepte de viciat en lloc de gamer; “és el que m’havien dit tota la vida, i ara per què m’han de dir gamer?”.
'Jugador' porta implícites connotacions negatives associades a vici, dependència, diners i ètica dubtosa
La utilització de la paraula gamer té certa intenció. La primera és l'ofuscació del seu significat real: jugador. Jugador porta implícites connotacions negatives associades a vici, dependència, diners i ètica dubtosa. Un jugador és un home, de mitjana edat, que fuma, beu i té sobrepès. Un gamer, en canvi, és algú que sap de consoles, ordinadors, internet, YouTube i Twitch. El gamer té 20 anys, porta gorra a l’inrevés, samarreta i quan no està jugant a videojocs està fent skate (mai patinant).
També s’hi amaga la nostra ignorància. Això ho sap bé la gent de màrqueting; la ignorància té un preu, i si té un preu es pot vendre. Una crema anti-aging és més cara que una crema contra l’envelliment, un tractament de skin care en un beauty saloon, més que un de cura de la pell en un centre de bellesa, i a un spa, hi va la gent jove i triomfadora, mentre que a un balneari hi van els vells. Podríem fer el mateix exercici amb les tecnologies automobilístiques del drive assist, cruise control, park assist, scenic drive i qualsevol altre terme que perd tot el misteri un cop traduït.
Quan diem que estem parlant amb l'amfitrió per veure si ens deixa entrar a un web, una persona de cultura catalana entén el mateix que una de Wisconsin quan llegeix "'connecting to host'"
Una vegada, mentre accedia a un web amb el navegador Firefox en català, vaig veure com a baix, a la línia d’estatus, em deia que s’estava “connectant amb l’amfitrió”. M’ho vaig haver de llegir dos cops per saber que amfitrió és la traducció correcta del host que havia dit tota la vida. Quan ens connectem amb un host —per accedir a un web per exemple— fem molt més que accedir a un ordinador que està en un altre lloc; entrem a casa d’algú que ens obre les portes, que ens servirà tota la informació que li demanem i que en aquella casa hi pot haver unes normes diferents a les de la nostra. Quan diem que estem parlant amb l’amfitrió per veure si ens deixa entrar, una persona de cultura catalana entén el mateix que una persona de Wisconsin quan llegeix “connecting to host”.
Qui també sabien el valor de la nostra ignorància eren l’escriptor Quim Monzó i el malaguanyat periodista Ramon Barnils. Recordo que als anys 80 van fer un curs a l’escola de disseny Eina que es deia “Curs de redacció de factures per a dissenyadors gràfics”, on s’ensenyava a redactar factures per poder cobrar més per la feina. Ho explicava Monzó en una entrevista recent a JotDown:
“Explicàvem: esteu fent un logo per a una empresa de rellotges. Molt bé. Com ho facturareu? Per la creació d’un logo tal i tal? Doncs si ho redacteu així podeu facturar tant però si, en canvi, ho infleu –pel concepte tal, tal, tal de la qual i la creació sublimada del pimpampum…– podeu facturar moltíssim més. Es tracta de fer precisament el contrari del que marquen les normes de bona redacció. Un bon periodista ha de fer tot lo contrari. Les normes d’Orwell… Entre la paraula curta i llarga, la curta. Entre la paraula comprensible i la incomprensible, la comprensible… Aquí es tractava de redactar just a l’inrevés. Va ser un any molt divertit.”
Gràcies pel reading.