L'alternativa cara i obsoleta del MiniDisc

Sony va confiar a conquerir el món de la música amb aquesta millora digital dels cassette, però no va preveure la irrupció de l'aparell que ho canviaria tot: l'iPod

L'iPod i el MiniDisc en la batalla per substituir el caset
L'iPod i el MiniDisc en la batalla per substituir el caset

L'anglès és una llengua rica en acrònims. Entre els més populars i utilitzats en xarxes socials hi comptem els LOL, OMG o WTF. Però la llengua de Shakespeare també dóna per sigles més poètiques, com Oopart, o out of place artifact, referit als objectes que semblen fora de lloc i del seu temps. Un concepte que encaixa a la perfecció amb el MiniDisc, l'alternativa digital de Sony als casset que ni va aconseguir superar a les cintes ni va sobreviure a l'encant de l'iPod.

Un invent obsolet des del principi

Anem enrere en el temps. El MiniDisc va popularitzar-se a finals dels anys '90 com al format del futur per la música, però el primer aparell es va posar a la venda el setembre de 1992. Nou anys abans, els enginyers i inventors Kees Schouhamer i Joseph Braat havien presentat el primer prototip de disc òptic-magnètic gravable del mercat.

L'invent millorava en tots els sentits als dos grans suports musicals del moment. Al contrari dels casset analògics, permetia saltar de cançó en cançó sense necessitat d'un llapis i millorava al tot just aparegut CD en la possibilitat de gravar àudio, a més de reproduir-lo.

Si sumem a aquestes característiques una qualitat de so molt superior a la de la resta de formats, s'entén l'esperança de Sony en convertir el MiniDisc en el format del futur de la música i enterrar així els Walkmans i Discmans que regnaven al mercat.

Però la resposta del públic no va ser l'esperada. En el seu primer any a la venda, Sony només va col·locar 50.000 aparells, la majoria d'ells comprats per estudis de so i entusiastes de la tecnologia fascinats pel nou sistema de compressió que oferia l'invent.

La condemna de Sony: preu i bits

Un dels principals motius pels quals el MiniDisc no va fer-se un forat en el mercat en aquest primer intent va ser el seu preu, més propi dels articles de luxe que no pas d'un objecte amb aspiracions de ser universal. El primer model va sortir a la venda a uns 750 dòlars. Una inversió impossible pels més joves, el principal target de l'aparell, que no necessitaven gastar més de 30 dòlars per tenir un reproductor de casset o CDs mitjanament decent.

Les coses no van anar gaire millor els anys posteriors, però Sony va decidir prendre's la irrellevància del seu producte com una oportunitat per a un segon intent. Un estudi de mercat de la marca indicava que, sis anys després del seu llançament, el 75% dels nord-americans ni tan sols havia sentit a parlar mai del MiniDisc. La solució que van trobar va ser una campanya de màrqueting de 30 milions de dòlars i la declaració a tots els mitjans que el 1998 seria "l'any del MiniDisc". Aquell any apareixeria una nova generació de MiniDiscs a un preu de 250 dòlars, encara molt elevat, però molt més accessible que les primeres versions.

La realitat, però, va tornar a condemnar el format estrella de Sony. No només perquè en aquells sis anys havien aparegut tant el CD regravable com el casset digital, sinó perquè, des de l'ombra, s'estava preparant l'autèntica revolució digital que canviaria per sempre el món de la música.

L'any 2000, Napster va protagonitzar la "revolució musical", oferint una plataforma de descàrrega d'arxius MP3 gratuïts. I mentre Sony, Panasonic i altres gegants de la indústria es barallaven per imposar i millorar els seus formats, un fabricant d'ordinadors com Apple investigava com podia aprofitar tot aquell volum de nous arxius musicals que els usuaris tenien entre mans a cost zero. L'any 2001, la marca de la poma sorprenia el món amb el primer iPod, que oferia un disseny sexy, una capacitat d'emmagatzematge insuperable i una roda de navegació amb aquell so tan característic que feia en girar i que ha quedat gravat per sempre més a l'imaginari dels milions d'usuaris d'arreu del món. Una innovació totalment inesperada que va acabar amb el MiniDisc i amb tots els formats existents fins llavors. Oops...

Més informació
El dia que Kodak va morir
Quan Netflix volia ser Blockbuster
La vida abans d'Spotify: quan la música arribava a la bústia
Avui et destaquem
Comentaris (1)
Eduard
Cal dir que els radiocassetes més moderns tenien l'opció de fer avançar la cinta fins a la següent cançó (detectava els 2 o 3 segons en blanc).