Des de Brussel·les: la sanitat belga, un sistema de copagament allunyat de l’espanyol

Els sistemes dels dos països són molt diferents, però s’hi assegura l’accés universal

Imatge d'un centre sanitari | iStock Imatge d'un centre sanitari | iStock

Gairebé com un tòpic es parla de les meravelles de la sanitat a Espanya. En els pròxims dies, durant la campanya electoral, probablement en sentirem a parlar i dels perills que corre. Però no és cap clixé. El sistema espanyol d’accés universal i gratuït de la sanitat pública, finançat a través dels impostos, és un bé escàs a Europa.

A Bèlgica existeix un sistema de copagament, en què una part del sou d’un treballador està destinat a les cotitzacions socials que van a la sanitat, una altra part s’ha d’abonar a una mútua o assegurança obligatòria coneguda com a mutualité en francès. Un sistema molt similar existeix als Països Baixos.

Tot resident a Bèlgica està obligat a tenir una mútua. N’hi ha de tota mena, gairebé un centenar en què es pot pagar una tarifa bàsica d’aproximadament 200 euros l’any. Amb aquesta mútua es podrà anar al metge o especialista que desitgis. Aquesta és una altra diferència respecte a Espanya, no s’adjudica un metge de capçalera segons el barri on es resideixi, sinó que s’escull a on vols anar. Hi ha metges d’hospitals públics que cobraran aproximadament uns 35 euros per consulta, després la mútua tornarà fins a un 80%. Però això depèn, perquè existeixen metges que cobren un sou per formar part de la xarxa pública i d’altres de privats. En aquest últim cas, la mútua reemborsarà molt menys.

Tot resident a Bèlgica està obligat a tenir una mútua. N’hi ha de tota mena, gairebé un centenar en què es pot pagar una tarifa bàsica d’aproximadament 200 euros l’any

Després d’aquesta tarifa “bàsica”, en la qual també s’inclouen el reemborsament de visites al psicòleg o la compra de lentilles i ulleres, s’hi pot afegir altres prestacions com l'hospitalària. Es paga una mica més, perquè en cas que s’hagi d’hospitalitzar la mútua cobreixi també una gran part.

Així doncs, sempre s’acaba pagant una part de la visita al metge. I què passa si no es tenen els mitjans econòmics? Existeix el CPAS (Centre Públic d’Acció Social). Un sistema públic en què tota persona resident legalment al país pot demanar ajuda a l’habitatge, a la sanitat i per comprar medicaments a la farmàcia. En cas de no poder-ho pagar, el CPAS cobrirà el 100%. A més de la mútua obligatòria també existeixen les assegurances privades. Sovint moltes empreses paguen aquest servei pels seus treballadors i les seves famílies.

És millor o pitjor la sanitat belga que l’espanyola? Depèn a qui se li pregunti. Hi ha diferents rànquings que consideren la sanitat belga com una de les millors d’Europa, en altres es troba per sota de l’espanyola. Segons l’últim informe recollit per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) l’índex de cobertura de la sanitat en la població és superior al 80% a Bèlgica, una proporció pràcticament igual a l’espanyola.

Bèlgica gairebé té un accés universal, on el 99% de la població té coberta la sanitat

L'últim informe de la situació sanitària als Vint-i-Set, publicat per la Comissió Europea, valora que Bèlgica gairebé té un accés universal, on el 99% de la població té coberta la sanitat. El país hi destina gairebé un terç del seu PIB en sanitat. Pel que respecta a Espanya, tothom té accés a la sanitat amb la seva cobertura universal, però tot i que s’ha vist augmentat el nivell de finançament, no arriba al 10%, per sota de la mitjana de la UE. Per altra banda, segons el mateix informe, a Bèlgica hi ha ciutadans amb problemes per poder pagar els medicaments. Al voltant del 4% de les persones amb menors ingressos al país no podien fer front al pagament de medicaments, enfront del 0,2% d’habitants amb majors ingressos. La bretxa entre els més pobres i les capes més benestants per poder pagar els medicaments és la més gran de tota Europa Occidental.

I què es pot considerar com una sanitat de bona qualitat? Alguns pensaran que tenir un accés universal és imprescindible. L'OMS advoca perquè els països apostin per una sanitat universal, (Forma part del seu tractat fundacional) sobretot davant d'aquells països com els Estats Units on no sempre és possible poder anar al metge o a l’hospital quan un està malalt.

Els Objectius del Mil·lenni pel 2030 aposten per l’augment de la sanitat universal a escala mundial. La salut és un requisit, però també un resultat i un indicador de la dimensió social, econòmica i ambiental del desenvolupament sostenible d’un país. Si bé a Bèlgica no s’aplica el mateix sistema que a Espanya, a ningú se li pot negar l’atenció a la sanitat. Sempre s’ha de poder tenir accés.

Més informació
Des de Brussel·les: el sector de l'hostaleria. Pandèmia i mobilitat
Des de Brussel·les: el boig món de la recollida d’escombraries
Des de Brussel·les: diamants, el negoci que brilla a la ciutat d’Anvers
Avui et destaquem
El més llegit