16
de Maig
de
2014
Josep Maria Espinàs, autor de la lletra de l'himne del Futbol Club Barcelona, arrenca amb sumptuositat retòrica: "Tot el camp, és un clam". Haurà de ser més veritat que mai aquest 17 de maig, a les sis de la tarda, perquè el Barça es juga tota una lliga en un únic partit, noranta minuts sense possibilitat de pròrroga.
Davant, un gran rival, l'Atlético de Madrid, segurament l'equip que aquesta temporada, sota la batuta de Diego Simeone, ha fet millor futbol, ha lluitat més i ha aportat un nou concepte al joc, una necessària renovació que ara el porta a enfrontar-se amb el cicle anterior que neix en Johann Cruyff i desenvolupen Pep Guardiola i Tito Vilanova. El futbol del cor contra el futbol del cap; probablement la fórmula, suma de tots dos, serà la que vindrà a futur.
El Barça fa lògica campanya per emplenar l'estadi el dissabte, i modestament ens hi sumen des d'aquesta columna que suggereix més que recomana. El Barça es va estendre precoçment el certificat de defunció i ara resulta que no només no és mort, sinó que pot ser el més viu de tots. Tata Martino no mereixia tanta acritud i, a títol personal i intransferible, d'entrada m'agrada més la seva humilitat que la prepotència del candidat a succeir-lo. No entro en qüestions tècniques, però ni l'equip ni l'entrenador argentí són els principals responsables dels colors més grisos la temporada que ha fet el Barça.
Tanmateix, futbol és futbol, descansi en pau al cel balompèdic al costat d'en Tito l'autor de tan palmària igualtat, Bujadin Boskov. I més enllà del futbol hi ha una joia arquitectònica que val la pena de veure i gaudir-la, el Camp Nou, per si de cas el converteixen en una altra cosa i passa a anomenar-se amb qualsevol marca comercial, a partir dels democràtics resultats d'un referèndum: Socis del Barça, 118.579; vots a favor de la reforma, 27.162.
El Nou Camp va ser promogut per un gran president, Francesc Miró Sans, que el va encarregar a un gran arquitecte, Francesc Mitjans. Va construir una veritable obra d'art, un edifici-escultura, immens però auster, amb la fabulosa tribuna penjada com el pont de Brooklyn. Va ser inaugurat el dia de la Mercè, patrona de Barcelona, de 1957, i ha estat objecte d'ampliacions i remodelacions que sempre han restaurat i han respectat, mai no han traït. Des de 1998, és un dels estadis que figuren al catàleg élite de la UEFA i és el de més capacitat d'Europa, fregant els 100.000 espectadors, tots asseguts, segons la normativa. Conservar el Camp Nou hauria de ser una exigència ecològica! Però el futbol té raons que la raó no entén, per això també el Barça pot ser campió de Lliga 2014.
Mitjans era home culte i captingut, la seva casa del carrer d'Amigó, 76, Casa Oller, de 1943, era feta a la seva imatge i semblança, òpera prima; inspiració Bauhaus, aprofitament de l'espai, cap passadís desafiant temps de passadissos, amplitud que admetia privacitats a base de portes mòbils, i la claror del primer dia del Gènesi. No oblidaré una tarda amb ell, al centre dels seus plànols, explicant-me la seva arquitectura, el gratacel Sabadell-Atlàntic de la Diagonal, el Club Nàutic, l'edifici Tòquio, avinguda de Pedralbes, 53... I és clar, el Camp Nou!
Al complex barcelonista també poden gaudir del Museu del Barça, el més visitat de la ciutat, a quines vitrines reviu la llegenda d'una de les entitats més representatives de Catalunya. De la Copa de Fires de 1964, primer gran títol del Nou Camp, a les lligues i Champions del tàndem Guardiola-Vilanova, vet aquí, dos cognoms i topònims en un article que parla també d'urbanisme i urbanitat. Trofeus i objectes mítics, quasi tòtems, i les figures d'alineacions per a l'eternitat. Ramallets, Sadurní, Urruti, Olivella, Ferrer, Gallego, Migueli, Koeman, Gràcia, Julio Alberto, Segarra, Guardiola, Neeskens, Schuster, Marcial, Simonsen,Tejada, Rifé, Fusté, César, Maradona, Laudrup, Romario, Ronaldo, Bakero, Evaristo, Ronaldiho, Cruyff, Reixach, Begiristain... Tants i tants herois de l'esport, i l'enorme Kubala, que va empetitir el vell camp de Les Corts i va exigir la capacitat d'un estadi, el Camp Nou.
El notari Mario Romeo, president de la Fundació Esport i Ciutadania, que sap molt d'arts plàstiques i d'arquitectura, elogia sempre el Camp Nou com un dels patrimonis tangibles i sentimentals del Barça. El notari Romeo va crear la Fundació Esport i Ciutadania sota el lema del diari La Rambla, que editava Josep Suñol i Garriga, president del Barça executat per un escamot feixista a les primeries de la Guerra Civil Espanyola. Un president dels que, com Miró Sans i Narcís de Carreras, es fan enyorar. La Fundació Esport i Ciutadania ha editat una bona biografia sobre el president màrtir del Barça, "Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya", del periodista Jordi Badia, que havia estat cap de premsa del club.
Per començar o acabar una tarda de futbol, res millor que un entrepà, àlies bocata, aprofitant que molt a prop de l'Estadi hi ha el Frankfurt Pedralbes, diria que el millor de Barcelona; carrer Jordi Girona, 2.
Cloenda amb ritornello musical. L'himne del Barça, amb el que hem encetat article, és el de millor qualitat musical i de text de tots els himnes del futbol espanyol, alguns veritables nyaps. Josep Maria Espinàs, excel·lent escriptor, en va fer la lletra, i Manuel Valls Gorina, excel·lent compositor, la música. Tampoc no hi ha ningú que retransmeti els partits amb els coneixements tècnics, l'elegància lèxica i l'educació del bon amic Joaquim Maria Puyal, doctor en filologia, doctor honoris causa per la URV, membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Tot plegat enalteix el futbol i consagra el Barça com a "més que un club".
Davant, un gran rival, l'Atlético de Madrid, segurament l'equip que aquesta temporada, sota la batuta de Diego Simeone, ha fet millor futbol, ha lluitat més i ha aportat un nou concepte al joc, una necessària renovació que ara el porta a enfrontar-se amb el cicle anterior que neix en Johann Cruyff i desenvolupen Pep Guardiola i Tito Vilanova. El futbol del cor contra el futbol del cap; probablement la fórmula, suma de tots dos, serà la que vindrà a futur.
El Barça fa lògica campanya per emplenar l'estadi el dissabte, i modestament ens hi sumen des d'aquesta columna que suggereix més que recomana. El Barça es va estendre precoçment el certificat de defunció i ara resulta que no només no és mort, sinó que pot ser el més viu de tots. Tata Martino no mereixia tanta acritud i, a títol personal i intransferible, d'entrada m'agrada més la seva humilitat que la prepotència del candidat a succeir-lo. No entro en qüestions tècniques, però ni l'equip ni l'entrenador argentí són els principals responsables dels colors més grisos la temporada que ha fet el Barça.
Tanmateix, futbol és futbol, descansi en pau al cel balompèdic al costat d'en Tito l'autor de tan palmària igualtat, Bujadin Boskov. I més enllà del futbol hi ha una joia arquitectònica que val la pena de veure i gaudir-la, el Camp Nou, per si de cas el converteixen en una altra cosa i passa a anomenar-se amb qualsevol marca comercial, a partir dels democràtics resultats d'un referèndum: Socis del Barça, 118.579; vots a favor de la reforma, 27.162.
El Nou Camp va ser promogut per un gran president, Francesc Miró Sans, que el va encarregar a un gran arquitecte, Francesc Mitjans. Va construir una veritable obra d'art, un edifici-escultura, immens però auster, amb la fabulosa tribuna penjada com el pont de Brooklyn. Va ser inaugurat el dia de la Mercè, patrona de Barcelona, de 1957, i ha estat objecte d'ampliacions i remodelacions que sempre han restaurat i han respectat, mai no han traït. Des de 1998, és un dels estadis que figuren al catàleg élite de la UEFA i és el de més capacitat d'Europa, fregant els 100.000 espectadors, tots asseguts, segons la normativa. Conservar el Camp Nou hauria de ser una exigència ecològica! Però el futbol té raons que la raó no entén, per això també el Barça pot ser campió de Lliga 2014.
Mitjans era home culte i captingut, la seva casa del carrer d'Amigó, 76, Casa Oller, de 1943, era feta a la seva imatge i semblança, òpera prima; inspiració Bauhaus, aprofitament de l'espai, cap passadís desafiant temps de passadissos, amplitud que admetia privacitats a base de portes mòbils, i la claror del primer dia del Gènesi. No oblidaré una tarda amb ell, al centre dels seus plànols, explicant-me la seva arquitectura, el gratacel Sabadell-Atlàntic de la Diagonal, el Club Nàutic, l'edifici Tòquio, avinguda de Pedralbes, 53... I és clar, el Camp Nou!
Al complex barcelonista també poden gaudir del Museu del Barça, el més visitat de la ciutat, a quines vitrines reviu la llegenda d'una de les entitats més representatives de Catalunya. De la Copa de Fires de 1964, primer gran títol del Nou Camp, a les lligues i Champions del tàndem Guardiola-Vilanova, vet aquí, dos cognoms i topònims en un article que parla també d'urbanisme i urbanitat. Trofeus i objectes mítics, quasi tòtems, i les figures d'alineacions per a l'eternitat. Ramallets, Sadurní, Urruti, Olivella, Ferrer, Gallego, Migueli, Koeman, Gràcia, Julio Alberto, Segarra, Guardiola, Neeskens, Schuster, Marcial, Simonsen,Tejada, Rifé, Fusté, César, Maradona, Laudrup, Romario, Ronaldo, Bakero, Evaristo, Ronaldiho, Cruyff, Reixach, Begiristain... Tants i tants herois de l'esport, i l'enorme Kubala, que va empetitir el vell camp de Les Corts i va exigir la capacitat d'un estadi, el Camp Nou.
El notari Mario Romeo, president de la Fundació Esport i Ciutadania, que sap molt d'arts plàstiques i d'arquitectura, elogia sempre el Camp Nou com un dels patrimonis tangibles i sentimentals del Barça. El notari Romeo va crear la Fundació Esport i Ciutadania sota el lema del diari La Rambla, que editava Josep Suñol i Garriga, president del Barça executat per un escamot feixista a les primeries de la Guerra Civil Espanyola. Un president dels que, com Miró Sans i Narcís de Carreras, es fan enyorar. La Fundació Esport i Ciutadania ha editat una bona biografia sobre el president màrtir del Barça, "Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya", del periodista Jordi Badia, que havia estat cap de premsa del club.
Per començar o acabar una tarda de futbol, res millor que un entrepà, àlies bocata, aprofitant que molt a prop de l'Estadi hi ha el Frankfurt Pedralbes, diria que el millor de Barcelona; carrer Jordi Girona, 2.
Cloenda amb ritornello musical. L'himne del Barça, amb el que hem encetat article, és el de millor qualitat musical i de text de tots els himnes del futbol espanyol, alguns veritables nyaps. Josep Maria Espinàs, excel·lent escriptor, en va fer la lletra, i Manuel Valls Gorina, excel·lent compositor, la música. Tampoc no hi ha ningú que retransmeti els partits amb els coneixements tècnics, l'elegància lèxica i l'educació del bon amic Joaquim Maria Puyal, doctor en filologia, doctor honoris causa per la URV, membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Tot plegat enalteix el futbol i consagra el Barça com a "més que un club".