Google News Espanya, el portal que recull notícies de mitjans i blogs espanyols, ha tancat aquest dimarts, després de l'aprovació de la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual. "Amb aquesta acció Google ha fet un avís, però si treu tota la seva malla llet, les conseqüències a la indústria editorial poden ser devastadores", adverteix Genís Roca (@genisroca), soci director de RocaSalvatella. Una experiència que ja va viure un dels grans grups editorials d'Alemanya, quan va perdre el 40% del seu tràfic en el cercador i el 80% a Google News.
Espanya és el primer país on el gegant d'Internet tanca el seu servei. Una acció que qüestiona els nous models de negoci en l'era de l'economia digital i posa en evidència la manca d'un entorn legal. Regular el mercat o penalitzar el consumidor? L'expert en transformació digital ho té clar: "Jo no confiaria el futur digital dels meus fills a un Govern que regula en funció de l'economia de fa 15 anys".
Quines conseqüències té el tancament de Google News a Espanya per a les empreses editorials?
Els hi afectarà menys del que hauria pogut ser, perquè al final només tanquen Google News però no desindexen els continguts. És a dir, els mitjans espanyols continuaran apareixent en els resultats del cercador. Si Google hagués desindexat, el tràfic a les webs dels diaris hauria caigut de forma espectacular i els hauria perjudicat molt perquè viuen de l'audiència. Als mitjans en català, això no els hi afecta gens, perquè ja no hi havia Google News en català.
Hi ha una doble lectura en aquesta acció de Google?
Sí, que Espanya s'està configurant com un territori amb inseguretat legal per segons quins negocis. Els negocis digitals d'Internet basats en continguts ho tenen molt fotut per sobreviure. A Espanya fer un enllaç està penalitzat i la llei diu que et poden cobrar el que considerin. Això per un empresari és un nivell d'inseguretat jurídica bestial! És a dir, qualsevol web que ofereix enllaços a tercers té un risc molt alt de ser multat.
Així doncs, Series.ly no serà l'única empresa que haurà de modificar els seus serveis…
Hi ha un conjunt d'iniciatives empresarials que ja descarten Espanya com a país d'implementació per culpa d'aquest escenari. Jo mateix segons quines idees empresarials tingués m'ho pensaria molt abans d'instaurar-les a Espanya. No perquè vulgui evadir impostos, sinó perquè hi ha un escenari d'inseguretat legal. Aixecar un negoci i que vingui el jutge i me'l tanqui o em posin una multa de mig milió d'euros és un risc que un empresari no es pot permetre.
Entre qui és la batalla? Entre pàgines originals i prestadors de serveis d'agregació de continguts?
La batalla està en què el regulador, el legislador, és molt sensible a uns lobbies que són de la vella economia, com els dels taxistes i els hotelers.
La vella economia contra l'economia col·laborativa?
Sí, i contra tots els nous models en general que tractem d'il·legals. Algú creu que els estrangers que venen a Barcelona es conformaran amb els taxis, els hotels, les pensions i els càmpings, havent-hi noves modalitats arreu del món? Quin és el problema d'Airbnb? Que s'ha de regular. A Nova York hi ha taxis verds i taxis grocs. Els taxis verds només poden treballar en una zona, els taxis grocs a totes les zones i paguen diferents tipus de llicència. A Bogotà passa el mateix. A Barcelona la solució no és prohibir-ho.
Quina és la recepta de països del nostre entorn per compensar aquestes economies velles? Com han actuat?
A Alemanya, per exemple, la 'taxa Google' era opcional. Qualsevol mitjà podia triar si li reclamava a Google aquest impost. I la majoria van dir: "No si us plau, Google no em desindexis i seguim com fins ara!". A Espanya aquesta taxa és irrenunciable, la llei t'obliga a cobrar aquesta taxa a Google.
Som el país del copyright.
Hi ha dues maneres legals d'entendre la llei: el que diríem copyright o copyleft. Per defecte, a la llei espanyola, qualsevol creació està protegida per drets d'autor. Si jo ara escric un poema i te'l regalo, per defecte té drets d'autor, de distribució, etc… Un grup d'advocats es va inventar els Creative Commons per matisar alguns punts de la llei. L'extrem oposat és el copyleft, on la llei diu que per defecte el contingut és lliure i, si el vols protegir, s'ha d'avisar. A Espanya el marc mental és de copyright. Si un professor fa un material didàctic en una aula i ho vol compartir amb la comunitat educativa, per defecte està subjecte als drets d'autor i, si algú el fa servir sense demanar-li permís, s'arrisca a una denúncia. Això fa que hi hagi por a compartir.
Durant molts anys, la propietat intel·lectual ha demostrat ser un mecanisme útil per fomentar la creació i assegurar una remuneració als autors i als artistes de l'obra en concret. Amb l'arribada del món digital, el sistema ha quedat obsolet?
Jo no dic que no s'hagin de cobrar drets. El copyleft no t'obliga a regalar-ho, és que per defecte ho cedeixis i, si no vols, digues-ho. La moda no té copyright i és una indústria que funciona. Els nous models de negoci xoquen amb l'actual llei, i el que fa el govern és enrocar-se en lloc de mirar les noves oportunitats que genera el crowdfunding o l'economia col·laborativa, per exemple. A mi em sembla que es pot legislar mirant cap als models de negoci dels últims 15 anys o cap als models de negoci dels pròxims 15 anys. I quan un decideix en quina línia editorial legisla, en el fons està decidint el model de desenvolupament del país.
Internet crea oportunitats però també ha desafiat a molts sectors. Què hauria de fer la indústria editorial per ser més competitiva?
Nosaltres creiem que cobrar per llegir un contingut comença a ser molt difícil. A la televisió el pay per view no ha funcionat, només en franges molt concretes com el futbol. El que funciona millor són els serveis. Jo com a usuari ja no et pago per tenir una cançó, et pago per tenir un servei. Spotify és l'exemple més clar. Ja no és el model iTunes de compravenda de cançons. Fins i tot Amazon ha tret tarifa plana!
El nou model de negoci de la premsa són els serveis?
Un diari són dos negocis: un negoci de generació de contingut i un negoci de distribució de contingut. Els diaris, últimament, han donat molt de pes a tot el que té a veure amb la producció de contingut, encara que les polítiques laborals siguin contràries, i han desatès el que a mi em sembla que és la mare dels ous: les polítiques de distribució. En els quioscos ja no es venen els diaris, s'ha de reinventar la distribució. Segueixen fent un diari per 25 milions de persones; això no és gaire modern. La publicitat de les pàgines web ja és dinàmica en funció dels meus interessos. I els continguts, encara no? Segur que estem enfocant bé el negoci?
Espanya és el primer país on el gegant d'Internet tanca el seu servei. Una acció que qüestiona els nous models de negoci en l'era de l'economia digital i posa en evidència la manca d'un entorn legal. Regular el mercat o penalitzar el consumidor? L'expert en transformació digital ho té clar: "Jo no confiaria el futur digital dels meus fills a un Govern que regula en funció de l'economia de fa 15 anys".
Quines conseqüències té el tancament de Google News a Espanya per a les empreses editorials?
Els hi afectarà menys del que hauria pogut ser, perquè al final només tanquen Google News però no desindexen els continguts. És a dir, els mitjans espanyols continuaran apareixent en els resultats del cercador. Si Google hagués desindexat, el tràfic a les webs dels diaris hauria caigut de forma espectacular i els hauria perjudicat molt perquè viuen de l'audiència. Als mitjans en català, això no els hi afecta gens, perquè ja no hi havia Google News en català.
Hi ha una doble lectura en aquesta acció de Google?
Sí, que Espanya s'està configurant com un territori amb inseguretat legal per segons quins negocis. Els negocis digitals d'Internet basats en continguts ho tenen molt fotut per sobreviure. A Espanya fer un enllaç està penalitzat i la llei diu que et poden cobrar el que considerin. Això per un empresari és un nivell d'inseguretat jurídica bestial! És a dir, qualsevol web que ofereix enllaços a tercers té un risc molt alt de ser multat.
Així doncs, Series.ly no serà l'única empresa que haurà de modificar els seus serveis…
Hi ha un conjunt d'iniciatives empresarials que ja descarten Espanya com a país d'implementació per culpa d'aquest escenari. Jo mateix segons quines idees empresarials tingués m'ho pensaria molt abans d'instaurar-les a Espanya. No perquè vulgui evadir impostos, sinó perquè hi ha un escenari d'inseguretat legal. Aixecar un negoci i que vingui el jutge i me'l tanqui o em posin una multa de mig milió d'euros és un risc que un empresari no es pot permetre.
Entre qui és la batalla? Entre pàgines originals i prestadors de serveis d'agregació de continguts?
La batalla està en què el regulador, el legislador, és molt sensible a uns lobbies que són de la vella economia, com els dels taxistes i els hotelers.
La vella economia contra l'economia col·laborativa?
Sí, i contra tots els nous models en general que tractem d'il·legals. Algú creu que els estrangers que venen a Barcelona es conformaran amb els taxis, els hotels, les pensions i els càmpings, havent-hi noves modalitats arreu del món? Quin és el problema d'Airbnb? Que s'ha de regular. A Nova York hi ha taxis verds i taxis grocs. Els taxis verds només poden treballar en una zona, els taxis grocs a totes les zones i paguen diferents tipus de llicència. A Bogotà passa el mateix. A Barcelona la solució no és prohibir-ho.
Quina és la recepta de països del nostre entorn per compensar aquestes economies velles? Com han actuat?
A Alemanya, per exemple, la 'taxa Google' era opcional. Qualsevol mitjà podia triar si li reclamava a Google aquest impost. I la majoria van dir: "No si us plau, Google no em desindexis i seguim com fins ara!". A Espanya aquesta taxa és irrenunciable, la llei t'obliga a cobrar aquesta taxa a Google.
Som el país del copyright.
Hi ha dues maneres legals d'entendre la llei: el que diríem copyright o copyleft. Per defecte, a la llei espanyola, qualsevol creació està protegida per drets d'autor. Si jo ara escric un poema i te'l regalo, per defecte té drets d'autor, de distribució, etc… Un grup d'advocats es va inventar els Creative Commons per matisar alguns punts de la llei. L'extrem oposat és el copyleft, on la llei diu que per defecte el contingut és lliure i, si el vols protegir, s'ha d'avisar. A Espanya el marc mental és de copyright. Si un professor fa un material didàctic en una aula i ho vol compartir amb la comunitat educativa, per defecte està subjecte als drets d'autor i, si algú el fa servir sense demanar-li permís, s'arrisca a una denúncia. Això fa que hi hagi por a compartir.
Durant molts anys, la propietat intel·lectual ha demostrat ser un mecanisme útil per fomentar la creació i assegurar una remuneració als autors i als artistes de l'obra en concret. Amb l'arribada del món digital, el sistema ha quedat obsolet?
Jo no dic que no s'hagin de cobrar drets. El copyleft no t'obliga a regalar-ho, és que per defecte ho cedeixis i, si no vols, digues-ho. La moda no té copyright i és una indústria que funciona. Els nous models de negoci xoquen amb l'actual llei, i el que fa el govern és enrocar-se en lloc de mirar les noves oportunitats que genera el crowdfunding o l'economia col·laborativa, per exemple. A mi em sembla que es pot legislar mirant cap als models de negoci dels últims 15 anys o cap als models de negoci dels pròxims 15 anys. I quan un decideix en quina línia editorial legisla, en el fons està decidint el model de desenvolupament del país.
Internet crea oportunitats però també ha desafiat a molts sectors. Què hauria de fer la indústria editorial per ser més competitiva?
Nosaltres creiem que cobrar per llegir un contingut comença a ser molt difícil. A la televisió el pay per view no ha funcionat, només en franges molt concretes com el futbol. El que funciona millor són els serveis. Jo com a usuari ja no et pago per tenir una cançó, et pago per tenir un servei. Spotify és l'exemple més clar. Ja no és el model iTunes de compravenda de cançons. Fins i tot Amazon ha tret tarifa plana!
El nou model de negoci de la premsa són els serveis?
Un diari són dos negocis: un negoci de generació de contingut i un negoci de distribució de contingut. Els diaris, últimament, han donat molt de pes a tot el que té a veure amb la producció de contingut, encara que les polítiques laborals siguin contràries, i han desatès el que a mi em sembla que és la mare dels ous: les polítiques de distribució. En els quioscos ja no es venen els diaris, s'ha de reinventar la distribució. Segueixen fent un diari per 25 milions de persones; això no és gaire modern. La publicitat de les pàgines web ja és dinàmica en funció dels meus interessos. I els continguts, encara no? Segur que estem enfocant bé el negoci?
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.