A la guerra, hi ha llocs on només arriben les dones

Sis corresponsals al Pròxim Orient canvien la narrativa de la guerra a ‘Balas para todas’

Reportera de guerra entrevista un soldat armat | iStock Reportera de guerra entrevista un soldat armat | iStock

Um Hanadi és una dona combatent iraquiana que lluita contra l’Estat Islàmic molt coneguda per l’atrocitat de les seves pràctiques. El seu nom surt als diaris de tot el món. La presenten com la dona que decapita combatents de l’ISIL i bull els seus caps. És l’única dona comandant de les Forces de Mobilització Popular (PMF). Havia estat entrevistada per molts corresponsals de diferents països -que extreien destacats sensacionalistes molt semblants-, però només una periodista va aconseguir apropar-se suficientment com per trencar la superfície. És la corresponsal Nancy Porsia, qui va compartir matalàs una nit del 2017 amb Um Hanadi, i ho va poder fer, només per ser dona. A la guerra, hi ha llocs on només arriben les dones, i així ho constaten sis corresponsals de guerra a Balas para todas.

La italiana Nancy Porsia no va tenir una altra opció. A la base militar dels PMF, era l'única habitació i l'únic llit on dormia una dona i, per tant, on podia descansar ella també. Era un llit de matrimoni. La comandant portava un pijama amb cors estampats. Estaven a la intimitat, còmodes. Al llit, Um Hanadi era més humana, més propera, i podia parlar amb total confiança. Va ser en aquella atmosfera on li va explicar que l'ISIL havia matat els seus germans, i el seu primer i segon marit. L'Estat Islàmic els volia vèncer amb la por, convençut que són els únics musulmans, els autèntics; i l'única manera que tenia ella per treure'ls la possibilitat d'arribar al paradís era decapitant-los, impedint que mai siguin enterrats.

Sancha: "No venim a narrar una guerra femenina, però sí més inclusiva: la guerra d'ells i d'elles. Venim a explicar silencis"

"Hem canviat la narrativa de la guerra", s'enorgulleix la corresponsal andalusa Natalia Sancha a la presentació del seu llibre al IEMed, l'Institut Europeu de la Mediterrània. Ella ha coordinat Balas para todas. Seis mujeres periodistas en Oriente Medio y el Magreb i ho ha fet d'una manera coral: hi ha capítols escrits per totes alhora. Un total de sis corresponsals de guerra, estrangeres i locals, procedents de diferents branques (ràdio, premsa, fotoperiodisme i televisió) que comparteixen quelcom més que una experiència: part de la seva biografia. "No venim a narrar una guerra femenina, però sí més inclusiva: la guerra d'ells i d'elles. Venim a explicar silencis", sentencia Sancha.

Reivindiquen "d'una manera molt justa que la visió de la dona enriqueix la narració de la realitat i, en aquest cas, de la guerra", explica Tomás Alcoverro, periodista i corresponsal de La Vanguardia al Pròxim Orient. La dona no només aporta una altra visió, sinó que té accés a llocs únics a la guerra i es troba a situacions estrictament diferents, "com haver d'orinar en mig del camp de batalla", explica Alcoverro.

A Rosa Maria Calaf, li van escriure en un tros de paper que ella era "l'única flor en aquesta terra de tragèdia i de dolor"

Un llibre de "guerra, d'amor i de patiment", el descriu Alcoverro, precedit per un pròleg de la prestigiosa Rosa Maria Calaf, qui es defineix a sí mateixa "com a una corresponsal a qui li ha tocat viure guerres, però no una corresponsal de guerra". Calaf, a qui un dia li van deixar en un paper escrit un poema que li deia que ella era "l'única flor en aquesta terra de tragèdia i de dolor", explica des de la seva experiència que, com a dona, abans s'havia de picar molta pedra per arribar a ser corresponsal de guerra. "Ara no, les coses han canviat. Ara has de lluitar per aconseguir reconeixement".

La vida entre els dos mons

Sancha admet que encara li "costa viure entre els dos mons". El de la guerra i el de casa. Ella és corresponsal des del 2008. A El País des del 2015. Va escollir l'editorial madrilenya Larrad Ediciones per a 'Balas para todas' perquè no volia "perdre poder de decisió". A més de Porsia i Sancha, també hi participa la colombiana Catalina Gómez, una de les majors expertes de l'Iran. 

Sancha: "Encara em costa viure entre els dos mons". El de la guerra i el de casa

Khabat AbbasMaya GebeilyEman Helal són les altres tres corresponsals que relaten les seves experiències. Són locals i representen un nou periodisme. "Estan molt preparades. A més de la seva llengua, l'àrab, saben anglès, francès o castellà. Ja no hem d'anar des d'Occident a interpretar, sinó que ens ho saben explicar des d'allà en la nostra llengua," explica Sancha. Helal és una fotògrafa egípcia independent que s'ha hagut d'autoexiliar a Alemanya. 

En principi al llibre hi col·laboraven dues periodistes més, però a una la van empresonar -ara ja està alliberada- i l'altra va deixar el projecte perquè patia estrès posttraumàtic. És l'elevat preu que paga l'observador que ha estat a primera línia, com diria Nicolas Valle, corresponsal de guerra de TV3. Valle té una llarguíssima experiència cobrint conflictes bèll·ics i ha estat sempre molt valent i generós a l'hora d'explicar el patiment d'aquesta professió i de les ferides que provoca, aquelles que no guareixen mai. 

La dona combatent

A la guerra normalment “el monopoli de la violència recau sobre l'home” i per això la dona combatent “acostuma a generar morbositat, a despertar fantasia”. Perquè se surt del rol de víctima que se li ha adjudicat durant molt de temps. 

Sancha, sobre la guerra: normalment "el monopoli de la violència recau sobre l'home” i per això la dona combatent “acostuma a generar morbositat”

Però la dona també té un paper actiu a algunes guerres, més enllà de la dona-víctima. Sancha explica que, "totes les dones que han decidit prendre un rol actiu a la guerra ho fan de manera diferent. Mentre que les kurdes lluiten per a defensar el seu territori, les gihadistes tenen un rol d'incubadores o adoctrinadores. Són molt poques les gihadistes que agafen les armes, perquè els està prohibit fer ús de la força”.

Omplir espais d'invisibilitat

Diu Calaf que aquest llibre no només "explica silencis", sinó que també "omple espais d'invisibilitat". "El resultat és millor si l'expliquem entre tots, i no només el 50%", afegeix. 

En aquesta línia, per potenciar aquesta visibilitat, neix l'associació Contamos el mundo, formada per dones que treballen a mitjans de comunicació, que es dediquen a parlar de l'àmbit internacional i que s'han unit per "crear xarxa i ser més fortes". Hi forma part, per descomptat, Natalia Sancha.

Més informació
Elles, que van estar a primera línia durant la pandèmia
Copersona, Joana Amat i el camí cap a la igualtat
Les preguntes incòmodes del feminisme a l’economia clàssica
Avui et destaquem
El més llegit