L'home tranquil i basc

Com és Andoni Zubizarreta quan s'apaga la gravadora?

Andoni Zubizarreta | Carolina Santos Andoni Zubizarreta | Carolina Santos

Si algun cineasta volgués afrontar el remake d''L'home tranquil' de John Ford, en el paper original del traspassat John Wayne podria provar amb Andoni Zubizarreta. Total, si amb seixanta anys s'ha atrevit a realitzar un màster digital a la universitat novaiorquesa de Columbia, tampoc no se li haurà fet tard per debutar en el cinema. De qualsevol personatge públic, el ciutadà corrent se'n fa una idea, un estereotip, i li posa la corresponent etiqueta classificatòria, si és així o aixà segons dictin els prejudicis personals. De Zubi podíem pensar a la bestreta que era un basc sobri, de paraules justes i imprescindibles, reservat i gens amic del focus públic. A l'hora de la veritat, de conèixer-lo a dos pams de distància, la idea es manté, però apareix tota una personalitat ben rica i complexa. Per començar, i no trairem l'off the record habitual en la vetllada, les solta tal com les pensa i de manera argumentada, sense necessitat de malparlar de res ni ningú, amb una memòria formidable pels detalls d'una biografia que mereixeria escriure les memòries en volum quasi enciclopèdic. Al cap i a la fi, Zubizarreta manté alguns formidables registres personals en el seu llarg, gairebé inacabable, recorregut per l'elit i quatre equips fonamentals, Athletic, Barça, València i la selecció espanyola. Algú que recorda episodis dels seus quasi mil partits a primera línia d'escrutini hauria d'escriure com va viure tot allò, repassar al detall el que va succeir en el futbol de la seva generació i en els clubs que li confiaren els tres pals de la porteria, allà on es planten els peculiars, els diferents, els que empren les mans i es distingeixen en el denominador comú de les indumentàries.

            Però no ho farà. Llàstima, ens ho perdrem. I no escriurà aquest imprescindible llibre perquè la seva versió és seva i no voldria ni confondre, ni entrar en picabaralles amb tercers que, en efecte, no vindrien ja a tomb de res. Andoni escenifica la dita infal·lible de ser propietari dels seus silencis i esclau de les seves paraules. En conseqüència, res de badar boca en públic, que els eternament famosos viuen sempre amb altaveu incorporat i qualsevol detall pot ser objecte de tergiversació. Convertit en avi gràcies a Markel, el seu fill director tècnic del Barça femení, al Zubi d'avui, plenament madur, el distingeixen la barba blanca i la bonhomia, el gust per dir les coses tal com les pensa, les nul·les ganes de quedar bé, l'accent en un caràcter reflexiu que dona tombs i tombs a qualsevol contingència amb desig de trobar la solució adient, la que s'escau a cada moment. A la bestreta, resultava força complicat esmunyir què hauria de cabre en el qüestionari d'entrevista. Bé està que a l'esperit de La Milanesa de Messi li escaigui la conversa llarga, relaxada, sense gens de pressa, però tampoc era qüestió d'encabir-ho en la transcripció annexa i acabar fent una mena de Guerra i Pau, un bon totxo de temàtica futbolística. Per tant, vam haver de resumir a desgrat i, així i tot, la xerrada oficial va allargar-se gairebé noranta minuts. Afegeixin gairebé tres hores més de postres llaminers en extrem, consistent en tocar tots els plats-i-olles que van sortir a escena quan la gravadora ja estava apagada. I la sensació, agradable naturalment, que encara podrien trobar-nos ara mateix asseguts al Fishhh d'en Lluís de Buen si hagués estat per ell i per la colla involucrada. Bé, si algú en el grup no era devot de la pilota, devia patir un considerable empatx, però la sensació de vetllada tant distesa com agradable va dominar per força el sentiment general dels presents. I tot, a la Zubizarreta, ben rumiat, mastegat, de confirmació i guany evident de tu a tu exposada per un personatge cabdal dels darrers quaranta anys en el futbol espanyol.

Més info: Zubi: “Ningú no em cataloga com a cruyffista, ni com a nunyista ni rosellista. Simplement, sóc jo"

            Per començar, Andoni llueix una suau ironia que transmet el seu somriure de trapella, els seus ulls que es fan minúsculs quan la deixa anar sense voluntat de molestar, ni de ferir o caure en el safareig. Baixant a terreny concret, impossible comptar els episodis, les persones que van sortir a palestra. En tot cas, comencem pels aclariments. Zubizarreta és de l'Athletic Club i aquest fet diferencial el distancia de fer valoracions exhaustives sobre l'actual Barça. Cap comentari sobre Rosell i Bartomeu, els presidents que van confiar la secretaria tècnica a l'exporter, persona del tot independent i desmarcada del cruyffisme per raons gairebé òbvies amb el pas del temps. Simplement, no era de la seva corda, ni es plegava sense resposta als plantejaments de l'entrenador holandès, a qui no treu mèrit, però tampoc no oblida alguns passatges viscuts en primera persona. Al cap i a la fi, aquella tornada d'Atenes, amb Gaspart refusant d'entrada anunciar-li que fins allà havia arribat defensant la porteria blaugrana per decisió expressa del seu tècnic d'aleshores, encara consta en la seva biografia com una de les cicatrius vitals que de tant en tant encara recorden com va arribar a coure la ferida. Té gràcia recórrer a Astèrix per comentar que Atenes no va existir, no va ser, potser era fruit de la imaginació d'un guionista amb mala bava.

            Si és lleó i guipuscoà, encara que formalment sigui nascut a Vitòria, resultava natural fer un recorregut per la història del seu singular club, amb arrencada i final en una totèmica figura de referència com el Chopo Iríbar, de qui va heretar el posat i la sapiència sota pals. Aquell Iríbar que imitava els pelotaris de cesta-punta, tan inequívocament bascos, quan llençava el contraatac amb pilotes col·locades al peu del company que distava seixanta metres. Una exageració. Com hiperbòlica era aquella definició dels porters encunyada pel gran Di Stéfano, pregant-los que aturessin el que anés dins i no es marquessin, per favor, les que anaven fora. L'estil de Zubizarreta seguia la recomanació de l'astre argentí a cor què vols. Per tant, no venia a tomb interpretar de cara a la parròquia, a la galeria, amb estirades inútils, teatrals, que ni abans ni avui feien gens pel personatge. Mirant ben enrere en el temps, sobta que canviés les crítiques de l'Estadi a partir d'un dit del mig enlairat que responia els xiulets dels més eixelebrats, aquells que mai no van entendre l'aposta de relegar l'estimat Urruti en benefici del nouvingut.

            Ens hauria encantat, clar, parlar de Panizo, dels onze aldeans roigs i blancs, de Mauri i Maguregui a la mitja, i ens vam acontentar amb la nissaga dels Blasco, Carmelo, Iríbar que van cobrir la porteria durant dues generacions de simpatitzants. I del Barça actual, cap comentari sobre el lideratge d'en Laporta i només una constatació gairebé zen: Impossible arribar al cim fent un salt des del camp base. Per tant, paciència. I res d'anomenar 'declivi' als anys que van seguir el pletòric 2009 del sextet. Simplement, les obres d'art i les conjuncions astrals acostumen a ser úniques, irrepetibles, tant com aquell equip blaugrana del qual ja sentim indissimulada nostàlgia. Amb Zubizarreta abandonaríem les entrevistes llargues, gènere periodístic en desús que ens entusiasma practicar, per obrir una societat gastronòmica d'aquelles pròpies de la seva terra, en les que, un cop a la setmana, el temps no compta quan xerres entre gent de confiança de tot el diví i humà que ens ofereix el futbol. Així no escriuria les memòries, segurament, però ens les verbalitzaria a cada trobada i de cada vetllada sortiríem ben feliços. Que el futbol és més futbol encara quan te'l recrea Andoni, no Zubi, la persona que s'ha mantingut ferma en els seus postulats després de ser personatge gairebé únic, irrepetible. I els focus, ben lluny. I l'aparador, per qui el vulgui. A ell li priva la discreció pròpia del vestit fosc, discret, que sempre han lluït els porters bascos.

Més informació
El 'making off' de l'entrevista a Eduard Romeu
Eduard Romeu: “La nostra gran lluita és evitar el Barça S.A.D”
Al Barça, cada soci un vot?
Avui et destaquem
El més llegit