Hi ha un fantasma que recorre Europa, és el de la pobresa. En un vist i no vist, la crisi ha deixat la classe mitjana sense recursos i les empreses sense prou ingressos per sobreviure. Les cues per anar al súper s'han convertit en cues davant el SOC i han aparegut com bolets les cases d'empenyorament i les de compra d'or. I com està actuant el continent?
És un resum de la reflexió amb la qual inicia Aleix Saló el llibre Euromalson (2013, Random Mondadori House), una altra entrega de la coneguda saga satírica sobre la crisi econòmica.
Vampirs sinistres
Saló situa en el centre del problema els polítics. És més, per acabar de donar-los el paper de dolents, els anomena l'elit dels vampirs sinistres. Ells són només la cúpula, perquè dins d'aquest col·lectiu també hi ha els banquers i una part de la classe mitjana, la que no ha sabut ser conscient de les seves limitacions econòmiques.
Tot i que el grup és ampli, considera la política com la principal culpable de la crisi perquè van ser els seus dirigents els qui es van entestar, a ulls de Saló, en crear "ésser híbrid format per països excessivament diferents i amb economies totalment dispars". És a dir, la Unió Europea, el que després crea "un monstre frankensteinià anomenat Eurozona que ni Déu és capaç de redirigir", descriu amb detall en el vídeo de presentació del llibre.
A més a més, del "vampirus ibèricus" –l'espècie de vampir polític que viu a l'Estat espanyol- en diu que és una bèstia parasitària que domina les estructures estatals sense escrúpols i que reparteix els diners públics en funció de qui és amic seu i qui no.
Saló utilitza aquesta metàfora per parlar de la mala gestió dels diners de les arques públiques i del malestar sorgit entre els ciutadans a causa del mal repartiment de la riquesa.
Clientelisme
Aquesta distribució dels diners en funció dels amics és el que Saló anomena clientelisme, i és el que ha substituït el repartiment de la renda.
Però el tracte de favor no només s'estén en l'àmbit polític, traspassa fronteres i arriba a les empreses. Ho fan en forma de contractes públics concedits a dit i no per concurs com legalment hauria de ser. Les companyies tornen després el favor pagant comissions als partits o col·locant dirigents en càrrecs de direcció. La resta d'empreses es veuen obligades a lluitar dins el mercat, sense cap favor. "Això és lliure competència?", lamenta Saló.
"Qui corromp a qui?", segueix preguntant-se. El poder polític a l'econòmic; o l'econòmic al polític? La resposta queda lliure a la interpretació del lector.
 | Autor: Aleix Saló |
|
| |
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat