El rei Carnestoltes és sa majestat indiscutible. Parla totes les llengües, respecta totes les cultures i sobretot té una agraïda obsolescència programada: el jutgen i acaba a la pira.
Els Carnavals que el concelebren es remunten a la història del ludisme, que va fer pronunciar al filòsof Marcuse una de les seves sentències tant més lúcides com menys citades: "la funció de la raó és promoure l'art de viure". Carnaval és sinònim de festa sense restriccions, per això el tristíssim règim franquista, patidor d'astringència mental, el va prohibir.
El Carnaval és el goig estacional que, albirant ja la primavera que la sang altera, precedeix al capteniment de la Quaresma, la quarantena penitencial que predisposa la SetmanaSanta. Per això a vegades té un punt d'exaltació anticlerical, d'acreditada tradiciócatalana, per fortuna eradicada en els seus episodis més injustos i cruels. L'enterrament de la sardina que posa fi al Carnaval, just quan comença la prescripció de no menjar carn, només és saludable sentit de l'humor i encara més saludable remei contra el colesterol.
Gairebé totes les localitats catalanes celebren el Carnaval a la seva mida i amb els seus accents. Excel·leixen però els de Vilanova i Sitges, a la comarca d'El Garraf, molt ben detallats els seus programes en els webs municipals. Són vivíssims i coloristes, i admeten tant totes les transgressions, que els policies municipals, en la seva magnanimitat, no se sap si són funcionaris o murris ciutadans amb la disfressa uniformada. Alerta, tanmateix, que enguany està prohibit disfressar-se de guàrdiacivil. Jo trobo que no cal prohibir-ho, perquè la gent té bon gust i no se li acudiria a ningú tocar-se un tricorni en aquests moments de tan pèssima imatge del cos.
Acompanya a la festa una gastronomia ad hoc, amb productes de temporada com la botifarra d'ou, la sardina, els bunyols, i el plat nacional de les comarques de la Costa Daurada, el xató. El xató és un plat extraordinari, un plat de plats, transversal en gustos, que combinen tan bé en la seva diferència, que és una encertada metàfora de la diversitat. Molt de compte, però, amb els xatós de restaurants extramurs d'El Garraf, Baix Penedès, Tarragonès i Baix Camp, perquè hom anomena xató a veritables sacrilegis –tan carnavalescos, oidà!—de lesa gastronomia. Aquesta malaltissa incompetència de convertir en salsa de tomàquet tot allò que és vermell, i a vegades en una liquació de textura i color de gos com fuig.
Si el voleu fer a la vostra cuina, anoteu el què em va beneir en Juan Mari Arzak de la meva. Escaroles tendres, si poden ser colgades són més saboroses i consistents. Anxoves dessalades a casa, sota d'un raig d'aigua. Tonyina de la sorra i bacallà esqueixat, que han d'estar un dia en remull també per alliberar-los de la salabror. Truita de fesols, també anomenats mongetes seques. I l'estrella, la salsaromesco. Al minipimer: pebrots justament dits de romesco o en castellà "choriceros" i nyores assecats, que s'escalden per extraure'ls-hi la polpa; ametlles i avellanes torrades al cinquanta per cent; oli verge com a base líquida; vinagre al gust, recomano el bàlsam Mercè del Menescal de Bot, veritable delicatessen; i un o dos dents d'all escalivats. La salsa ha de quedar granulosa i consistent, que permeti que l'escarola s'hi aferri bé. Els complements, típicament de dies d'abstinència, se serveixen a banda i cadascú els barreja al seu gust.
Un xató domèstic és garantia de bondat, un plat complet, i si hom es queda a casa té un ampli ventall de celebració íntima del carnaval. Una disfressa que pot ser agosarada, lectura i música. Hi ha un bellíssim text de Carlo Goldoni, Un dels últims vespres de carnaval, bo per llegir en absència del plaer de veure'l escenificat des de la canònica representació de 1991, al Teatre Lliure de Gràcia, direcció de Lluís Pasqual i solemnitat interpretativa de Lloll Bertran, Jordi Bosch i Lluís Homar. La literatura va plena d'aquesta festa pel broc gros que ja permetia als esclaus romans fotre's dels seus amos, com explica Gustavo Adolfo Bécquer en un article periodístic de 1862. Rubén Darío té un poema cantabile, i no té ni un bri de palla la Batalla entre don Carnal y doña Cuaresma de l'Arcipreste de Hita, primer castellà literari versificat, segle XIII. Si ho volem saber tot a les nostres contrades, el Costumari Català de Joan Amades no falla mai, il·lustra amb escreix i ens fa gaudir de la nostra llengua preconstitucional.
La música comença per El carnaval de Venecia, variacions per a violí i cambra del virtuós Paganini, 1816, o les adaptacions lliures de Francesc Tàrrega, inspiradíssima, per a guitarra, i la valsificació de Johann Strauss, que trobareu a Youtube en la versió excelsa i divertida de Zubin Mehta, al concert d'any nou de Viena 2007 –el director indi dirigirà també el de 2015. El carnaval ha estat musicalment molt recreat: Dvorak, Strauss, Berlioz, Schumann...
Finalment, sempre ens podem posar una carota, antídot irònic contra una morbosa epidèmia d'imputats, presumptes i culpables.