"El virus no ha portat res que no existís (...) ha superaccelerat la implementació de canvis que ja picaven a la porta". En el seu darrer llibre, Futuro, ¿qué futuro? (Ariel, 2022), el popular economista Santiago Niño-Becerra es proposa aterrar les difuses referències a la nova normalitat després de la pandèmia. D'entrada, el catedràtic d'Estructura Econòmica a la IQS School of Management rebutja la noció que la crisi sanitària hagi estat un trencament, un canviradical del rumb de les economies que ens hagi forçat a recórrer nous camins. La continuïtat històrica del Mode de producció capitalista, les seves mateixes tendències – sobre l'economia global i en els mercats concrets – ja ens deixaven el 2019 a les portes del model que ve; la pandèmia només les va obrir. Si de cas, va fer-ho abans de l'esperat.
La idea que estàvem a la sortida d'una crisi – la financera del 2007-08 – i la pandèmia ens ha fet entrar en una altra es posa en dubte. La continuïtat econòmica entre les respostes a la Granrecessió i l'escenari de 2019 fa difícil pensar en una separació clara entre ambdós períodes. Com recorda el mateix Niño-Becerra, de fet, la conjuntura econòmica del 2019 no era gaire brillant precisament perquè les grans injeccions de capital de la darrera dècada començaven a esvair-se, i la pujada de tipus d'interès que en poc temps serà una realitat ja estava als horitzons dels bancs centrals fins i tot abans de les primeres explosions de contagis. El mateix economista, recorda, ja feia temps que alertava de "les conseqüències pernicioses que l'economia dels països desenvolupats continués funcionant en un estat de dopatge" des del 2012.
Una de les claus del futur és, de fet, una tendència detectada fa segles i que el mateix Niño-Becerra considera "la naturalesa del capitalisme": la tendència oligopolística, la creixent concentració de capitals. A més, i tot i que l'evolució del mode de producció sempre ha estat lligada al desenvolupament tecnològic, com observa l'autor, mai ho havia estat fins al punt actual. El fet que la tecnologia hagi esdevingut poc menys que el motor de l'ésser social – "imaginin què farien avui dia si allà on viuen no hi hagués accés a Internet?", postil·la Niño Becerra – accelera aquesta concentració de capital, i la fa encara més inevitable en termes sistèmics. "Qui tingui millor accés a les tecnologies de la informació i la telecomunicació tindrà un avantatge competitiu decisiu en un món en què la mobilitat de les persones serà molt menys important. I aquest millor accés només podran tenir-lo entitats i empreses potents". La gran empresa es farà més gran perquè només ella tindrà al seu abast els mecanismes per créixer.
"Qui tingui millor accés a les tecnologies de la informació i la telecomunicació tindrà un avantatge competitiu decisiu en un món en què la mobilitat de les persones serà molt menys important. I aquest millor accés només podran tenir-lo entitats i empreses potents"
La concentració del capital s'uneix a l'accelerat procés d'automatització, part crucial d'aquesta centralitat que ocupa la tecnologia a l'economia contemporània. Com des de l'inici del llibre, aquesta tendència acompanya la tesi de Niño-Becerra: si bé la pandèmia ha accelerat els processos d'automatització – i altres complementaris, com la relocalització productiva davant el trencament de les cadenes de subministraments globals – la tendència venia d'abans, només ha arribat a aplicar-se amb més celeritat. El retorn de les indústries, però, no significarà necessàriament un retorn de llocs de treball, en tant que la robotització dels entorns productius farà que el treball humà sigui menys necessari per a fer coses. La inestabilitat de la força de treball, que estarà sota demanda del capital, explica un moviment històric complementari a la concentració de riquesa i producció: l'augment de la desigualtat.
Si bé l'autor destaca les "conseqüències en forma de pèrdua de privacitat i d'individualitat" d'aquesta centralitat de la tecnologia, el seu efecte més pesant sobre les societats serà la substitució del treball i la inseguretat laboral que això comportarà. "La tecnologia ja és el motor de la nostra realitat. Això pot sonar cruel, deshumanitzant, però és la realitat", defensa Niño-Becerra. En aquest context, l'economista fa una de les propostes més, per dir-ho així, polèmiques del llibre. "L'única manera de compensar aquesta situació serà implementant el que pot denominar-se el Trinomi Social: renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït". La capacitat de consum en un món on el treball humà estigui desplaçat del centre de la producció s'ha de mantenir; i la vida social ha de subsistir en un context de trencament de relacions i possible aïllament com és el de l'augment del teletreball i la pèrdua dels entorns laborals col·lectius com a entorn relacional.
Guanya la sostenibilitat
Mentre que la palanca que accionava els mecanismes del Mode de producció capitalista fins als darrers anys havia estat la del creixement, això està en dubte en l'actualitat – de nou, abans de l'esperat per la pandèmia; però en una tendència que ja s'observava clarament el 2019 i els anys anteriors. L'autor, això no obstant, posa en dubte que aquesta sigui ara mateix i en endavant la raó de ser única del capitalisme – o com a mínim que ho sigui el creixement costi el que costi. "Fins fa poc era possible créixer sense ser sostenible (...) però el concepte de creixement està canviant", estableix Niño-Becerra. Tot i que no advoca per tendències decreixentistes, el llibre defensa un canvi de prioritats en el binomi creixement-sostenibilitat – un matís, si es vol a la repetida idea de creixement sostenible – pel qual la cura del medi ambient davant l'emergència climàtica i les seves conseqüències és una prioritat fins i tot més gran que les xifres econòmiques.
"Cada cop amb més freqüència les economies desenvolupades van acceptant percentatges de creixement fins i tot molt reduïts si van acompanyats d'elevades dosis de sostenibilitat"
"Cada cop amb més freqüència (les economies desenvolupades) van acceptant percentatges de creixement fins i tot molt reduïts si van acompanyats d'elevades dosis de sostenibilitat", argumenta Niño-Becerra. Això suposa que la consciència mediambiental passa a ser una responsabilitat central del fet empresarial – però també una oportunitat per a augmentar el seu benefici i, fins i tot, els seus resultats. "L'ecologia resulta rendible avui perquè un creixent percentatge de la població és conscient de la problemàtica mediambiental, i està disposada a pagar més per béns i serveis produïts segons uns estàndards sostenibles".
L'autor observa, però, que el manteniment d'aquesta tendència dependrà de què les regulacions mediambientals – cada cop més estrictes, d'acord amb la creixent emergència ecològica – no disparin els preus d'aquests productes i serveis fora de les possibilitats de consum de la població. Torna, així, a la problemàtica del valor de la força de treball – la que quedi després de l'automatització. Com a complement a la renda bàsica establerta abans, Niño-Becerra advoca per una formació en competències i habilitats que faci que els treballadors acompanyin l'augment de la productivitat que ja es proposa la transició tecnològica. "Avui el més rellevant és comptar amb les habilitats requerides per a cada punt del procés de producció (...)per descomptat, les implicacions per al sistema educatiu són immenses".
Contracte social
La qüestió que es planteja en un món com el que descriu Niño-Becerra no és tant quin contracte social quedarà, sinó si serà necessari. De fet, com observa el mateix economista, "la concentració de la riquesa farà que la desigualtat vagi en augment, perquè ja no és necessari reduïr-la, atès que cada cop és més barat comprar la pau social a causa de la por i la inseguretat". L'alternativa del Trinomi social que plantejava anteriorment l'autor respon a un altre format de compra de la pau social – el que va proposar, de fet, a un recent article a VIA Empresa. En una resposta a la darrera obra de l'economista Thomas Pikkety, Niño-Becerra qüestionava la possibilitat d'una sortida del capitalisme pel camí de l'emancipació col·lectiva. "La pau social es tornarà a comprar i s'acceptarà el que es pagui per ella. I els rics - les corporacions - seran més rics perquè controlen l'única cosa que avui és essencial: el capital; i cada vegada ho controlen més. I si han de pagar impostos per contribuir a comprar la pau social ho faran, o la pagaran ells directament".
Amb tot, la nova obra de Niño-Becerra fa una aposta clara per mapejar un futur d'acord amb la continuïtat històrica que ha tingut en la pandèmia un accelerador clar. Com en les seves darreres propostes, el professor dona compte de les tendències sistèmiques que detecta i estableix camins de continuïtat diversos – tot i que a Futuro, ¿qué futuro? els límits de possibilitat són, sovint, molt estrets. El mateix autor qüestiona el rol de l'Economia – i molt més de la política, en tot el seu ample espectre de sentits – per la manca d'alternatives de gestió que deixa la que, preveu, serà la conjuntura de les pròximes dècades. "Ràpidament, ens apropem a un punt en què només hi haurà una única alternativa en un planeta totalment intervinculat i interlligat. En aquest punt l'Economia ja no tindrà res a dir".