"Un dia el meu nebot em va preguntar: 'Escolto i llegeixo contínuament notícies i debats sobre economia; a vegades entenc algunes coses, altres no [...] És possible entendre l'economia en el seu conjunt?'". Així comença el llibre ¡Quiero entender la economía!, de l'economista Víctor Català, qui respon amb un "Sí, és clar que pot entendre" al seu nebot i a tots els lectors que sostenen entre les seves mans aquest manual sobre macroeconomia.
I és que arran la crisi que va començar el 2008, la necessitat de comprendre què està passant ha sigut creixent. Però ni les respostes dels experts –amb un vocabulari massa tècnic-, ni les notícies dels mitjans –qui sovint pensa poc en el lector- han servit per resoldre els dubtes. Repassem alguns dels termes clau en l'entorn econòmic amb les breus explicacions de Català.
La gran fórmula macroeconòmica
El primer que cal entendre, segons l'autor, és que el total que es gasta és igual a tot allò que s'ingressa. És a dir, si una persona gasta un euro, aquest euro anirà a parar a algú altre.
Ara bé, cal tenir una consideració: en el cas de la construcció, ingressos és equivalent a despeses més variació d'estocs. Això significa que un constructor o promotor rep com a ingressos el mateix que va gastar per fer l'obra més el plus per l'increment del valor del producte. Això explica la bombolla immobiliària, ja que en aquell període la variació tenia un saldo no només positiu, sinó molt elevat. Quan el boom es desfà, aquesta passa a ser negativa i el que s'emporta el promotor és un volum inferior a la inversió que va fer.
El producte interior brut
Més conegut per PIB. És el valor a preu de mercat de tots els béns i serveis finals que es produeixen en un any. Tot el que es produeix en un any és despesa per a una empresa, però també ingrés quan l'adquireix el consumidor.
Per tant, si creix la despesa de les famílies, augmentarà també el que produirà el teixit empresarial, el que significa que també ho farà el PIB.
Tanmateix, aquesta mesura només recull la producció remunerada. Això no afecta, per exemple, a les feines domèstiques. És treball, però no està considerat dins el PIB.
Política fiscal
Pot ser de dos tipus: expansiva –augmenta la despesa pública i/o disminueix els impostos, amb tendència al dèficit públic- o restrictiva –l'efecte oposat. La lògica ens porta a pensar, remarca Català, que quan es vol estimular l'economia es tendeix al primer tipus, mentre que quan es vol calmar, és el segon.
L'autor especifica que en poques ocasions els ingressos són superiors a la despesa, pel que el superàvit és una conseqüència poc vista. Va passar entre el 2005 i el 2007, assenyala, quan els impostos per adquisició d'immobles va créixer. No va ser degut, doncs, d'una política de retall de la despesa. Així mateix, puntualitza que per frenar la bombolla, hi hauria estat adient aplicar una política restrictiva per refredar l'excés de confiança del mercat.
Inflació i IPC
L'economista defineix la inflació com la pujada de preus dels béns i els serveis en relació a una moneda en un període de temps concret. L'Índex de Preus de Consum (IPC), explica, és una mesura de la inflació que té en compte la variació del preu del cistell de la compra.
La inflació sorgeix d'una sobrevaloració del preu d'un producte o servei. Com que hi ha un número determinat a la venda en el mercat perquè costa produir-ne, el preu pot pujar si la demanda és elevada. En canvi, quan l'oferta augmenta, no s'experimenta aquest increment de preus. Quan hi ha inflació, a més, aquest augment es trasllada a altres béns i serveis.
El perquè de la crisi, a fons, o la influència de les exportacions i importacions en l'economia, són altres dels capítols d'aquest manual bàsic de Víctor Català.
 | Autor: Víctor Català |
|
| |