15
de Gener
de
2016
Act.
29
de Gener
de
2016
Si Mathieu Flamini decidís penjar les botes avui mateix, el seu nom no mereixeria més que una discreta cita a la història de l'Arsenal. Aquest migcampista defensiu va començar a destacar a l'Olympique de Marsella per fitxar, amb només 20 anys, pel millor equip d'Anglaterra. Al club londinenc va apuntar maneres de crack fent la feina bruta perquè al mig del camp brillessin estrelles com Pirès, Hleb o un emergent Cesc Fàbregas.
El camí a l'Olimp semblava marcat, però el francès va voler agafar una drecera fitxant pel Milan, un equip de renom, però amb una plantilla plena de velles glòries amb qui el seu joc es va anar marcint. Avui, de tornada a l'Arsenal, Flamini no passa de ser un jugador discret, gairebé invisible, dels que pocs trobaran a faltar quan s'acomiadi de l'Emirates Stadium.
Però a Flamini no sembla preocupar-lo gaire la seva caiguda a la intranscendència futbolística. Des de fa poques setmanes sabem que el seu pla per passar a la història no depèn d'un gol, sinó de revolucionar l'àmbit energètic. Lluny de respondre al tòpic de futbolista sense inquietuds, el francès sempre ha estat interessat per la sostenibilitat i el medi ambient, i el 2008, alhora que deixava arrossegar la seva carrera a la senilitat del Milan, va conèixer la persona adequada. PasqualeGranata és l'empresari milanès amb qui compartia les seves preocupacions sobre el canvi climàtic i la persona amb qui va parlar, per primer cop, sobre l'àcid levulínic, una de les 12 molècules que el Departament d'Energia dels Estats Units identifica com potencial recanvi pel petroli.
Animats per la descoberta i pels milions que Flamini generava sobre la gespa, la parella va fundar amb discreció la societat GF Biochemicals, destinada a investigar les possibilitats de la molècula i patentar un producte derivat amb capacitat per replicar les propietats del petroli.
Set anys de treball i inversions en l'anonimat fins que a mitjans de desembre Granata i Flamini presenten el seu projecte: un negoci amb seu a Itàlia, 80 treballadors, del que ja viuen 400 persones i amb un valor de mercat que se situa sobre els 30.000 milions d'euros.
Set anys de decadència sobre la gespa i incomprensió dels aficionats, que no reconeixien el migcentre defensiu que brillava en les seves primeres passes com a professional. El que ningú sabia era que el pla de Flamini per gravar el seu nom a la història no era cobrir les esquenes dels millors futbolistes del món, sinó revolucionar el món de l'energia.
El camí a l'Olimp semblava marcat, però el francès va voler agafar una drecera fitxant pel Milan, un equip de renom, però amb una plantilla plena de velles glòries amb qui el seu joc es va anar marcint. Avui, de tornada a l'Arsenal, Flamini no passa de ser un jugador discret, gairebé invisible, dels que pocs trobaran a faltar quan s'acomiadi de l'Emirates Stadium.
Però a Flamini no sembla preocupar-lo gaire la seva caiguda a la intranscendència futbolística. Des de fa poques setmanes sabem que el seu pla per passar a la història no depèn d'un gol, sinó de revolucionar l'àmbit energètic. Lluny de respondre al tòpic de futbolista sense inquietuds, el francès sempre ha estat interessat per la sostenibilitat i el medi ambient, i el 2008, alhora que deixava arrossegar la seva carrera a la senilitat del Milan, va conèixer la persona adequada. PasqualeGranata és l'empresari milanès amb qui compartia les seves preocupacions sobre el canvi climàtic i la persona amb qui va parlar, per primer cop, sobre l'àcid levulínic, una de les 12 molècules que el Departament d'Energia dels Estats Units identifica com potencial recanvi pel petroli.
Animats per la descoberta i pels milions que Flamini generava sobre la gespa, la parella va fundar amb discreció la societat GF Biochemicals, destinada a investigar les possibilitats de la molècula i patentar un producte derivat amb capacitat per replicar les propietats del petroli.
Set anys de treball i inversions en l'anonimat fins que a mitjans de desembre Granata i Flamini presenten el seu projecte: un negoci amb seu a Itàlia, 80 treballadors, del que ja viuen 400 persones i amb un valor de mercat que se situa sobre els 30.000 milions d'euros.
Set anys de decadència sobre la gespa i incomprensió dels aficionats, que no reconeixien el migcentre defensiu que brillava en les seves primeres passes com a professional. El que ningú sabia era que el pla de Flamini per gravar el seu nom a la història no era cobrir les esquenes dels millors futbolistes del món, sinó revolucionar el món de l'energia.