L’altre dia, poc després d’haver penjat una fotografia del centre d’Amsterdam al meu Instagram (fet que faig més vegades del que m’agrada reconèixer), vaig rebre la resposta d’una amiga: “i ja t’agradarà viure, en aquest país d’extrema dreta?” La meva amiga, holandesa i catalana d’acollida, és clarament el que diríem una persona sensible a les lluites de la justícia global. M’agrada parlar amb ella perquè, encara que vingui de diferents generacions i orígens, sempre que la veig aprenc moltes coses. És una dona forta, tossuda i amb les idees clares. El cas és que en aquell moment em vaig adonar que els diaris de la meva ciutat d’acollida anaven plens de portades sobre el que semblava que seria el nou president del país, un estrambòtic polític de carrera amb els cabells oxigenats i unes idees d’extrema dreta sobre la deriva que havia de prendre el país.
Després de tretze anys amb Mark Rutte al capdavant de Països Baixos com a president, i després de les més estrambòtiques combinacions per formar govern, fa unes setmanes que el poble holandès va decidir a les urnes els seus membres del Parlament. Per sorpresa de tothom, va sortir com a coalició guanyadora la liderada per Geert Wilders i el seu Partit per la Llibertat (PVV per les seves sigles en neerlandès). Va faltar poc perquè tot el país es posés les mans al cap.
Mark Rutte ha estat tretze anys al capdavant de Països Baixos com a president
De la nit al dia, els Països Baixos van passar de ser percebuts pels seus habitants com un estat frugal i socialdemòcrata de manual a una potència condemnada al fracàs pel que serà, si tot va com apunta, un lideratge ultraconservador i d’extrema dreta. Ben aviat tindrem un líder europeu més amb idees neoliberals, xenòfobes i contràries a l’arribada de migrants d’altres països. En qüestions de canvi climàtic la prospectiva tampoc millora. Alguns activistes ambientalistes ja han afirmat la seva rotunda oposició al que sembla que serà el nou govern: “quatre anys més de negació del canvi climàtic”.
Després de la caiguda del govern sortint el juliol passat, el 22 de novembre va haver-hi eleccions al parlament del país on porto vivint des de ja fa uns mesos. Van ser diversos els motius que van portar al govern passat al col·lapse: els retards per les compensacions pels terratrèmols a Groningen, la crisi de l’habitatge, una crisi forta del govern amb els agricultors, un error d’un programa d’intel·ligència artificial de serveis socials que va acusar a més de 20.000 famílies d’estafa i una falta de confiança en la política són els principals motius que han afirmat els diferents actors del país. I això que, després de Viktor Orbán, Rutte havia estat el líder de la UE que més temps havia estat al poder.
Hi ha quatre partits majoritaris al país: El Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), on havia governat fins ara Rutte; l’aliança laborista i verda (GL/PvdA); el Partit de la Llibertat (PVV), partit de Wilders amb ideologia ultradretana i islamòfoba; i Nou Contracte Social (NSC), formació nova d’ideologia cristianodemòcrata. Aquests quatre partits són els majoritaris, però si per alguna cosa és famós el país, és per tenir una gran varietat d’oferta de partits. Aquest fet porta els holandesos a fer una cosa que fan poc sovint: bromes que fan gràcia. Aquesta colla de partits han d’omplir el que són els 150 seients del Parlament holandès, i per fer govern es necessiten 76 escons en majoria. La diversitat de partits i les diferents tendències dels seus ciutadans fan que el país hagi estat liderat per coalicions des de fa més d’un segle. El partit que ha guanyat ara és el liderat per Wilders, un senyor de 60 anys, que porta 25 anys en política i que es reconeix pels seus cabells oxigenats, fet que molts comunicadors polítics han començat a estudiar per veure si la seva popularitat entre els líders d’extrema dreta és correlació o causalitat.
Wilders és un senyor de 60 anys, que en porta 25 en política
Mai ningú no vota l’extrema dreta, però a vegades surt guanyadora, i això demostra que no cal ser d’extrema dreta per votar-la en unes eleccions. El comentari de la meva amiga em va fer pensar: era evident que ella no havia votat a Wilders, però de segur que gran part de les persones que coneix sí que ho havien fet. De fet, també gran part de la meva petita xarxa holandesa, i ben segur que gran part de les persones amb les quals em creuo pel carrer. Però quan guanya l’extrema dreta en un país sembla que ningú l’hagi votat. Tothom es queixa i revela, però són pocs els que s’atreveixen a afirmar, sense pors, la seva elecció política.
La cosa serà descobrir què pot arribar a destruir Wilders, i quines són les conseqüències pràctiques i efectives d’un discurs ultraconservador i xenòfob. En governs d’altres potències occidentals hem vist com, al final, excepte alguns punts crítics, és poc el que pot arribar a endarrerir un nou lideratge extremat. Tanmateix, Països Baixos és conegut per la frugalitat de les seves polítiques i per la ràpida adaptació als ritmes econòmics globals, el que ha fet preocupar a molts dels sectors progressistes i activistes. Si Wilders s’ho proposa, aquest podria ser el gir a la dreta del país. Quedarà per veure, doncs, com queda el govern i quines són les prioritats que marca en els seus primers 100 dies de mandat. Us deixo que hem d’embarcar.