23
de Maig
de
2014
"Roda el món i torna al born" és un refrany que s'ha de perdre en llegendes medievals, doncs, la paraula "born" era l'espai dels torneigs i les justes, un lloc cèntric i agòric, i la frase significa que finalment tot té probabilitats d'acabar allà on ha començat. La música clàssica ja ens ho indica en la bellíssima lògica de l'harmonia.
Barcelona ha recuperat aquest espai, quina darrera utilització pública va ser la del mercat central d'abasts a l'engròs. L'actual El Born Centre Cultural té els seus orígens a les primeries del segle XVIII, en la seva construcció, però la remodelació ha fet el miracle de sintetitzar tota la seva història: romans, musulmans, cristians... I la Guerra de Successió que acaba amb els 14 mesos de setge que culminen amb la derrota de l'11 de setembre de 1714 i el delme de 100.000 bombes i la gana, fent morts, ferits, presos, exiliats.
Els amants de la història poden assessorar-se amb una completíssima pàgina web, que proposa una ruta per aquells fets històrics que tant s'estan recordant en aquest temps anomenat "procés". Jo els suggereixo que coneguin aquest espai tan ben recuperat i remodelat, apte per a un cap de setmana electoral amb Europa al frontispici. Tenen al costat el mar en les seves diverses variables, de la Barceloneta a la Vila Olímpica, i terra endins el magnífic Parc de la Ciutadella, que també ens evoca d'aquells fets luctuosos, que inspiren la Diada.
El Parc de la Ciutadella és un dels grans pulmons verds de Barcelona apte per tota mena de passeigs, esportius o culturals, i fins i tot romàntics, intimitats i meditacions compartides al peu de la Dama del Paraigua, de Roig Soler; d'El Desconsol, de Llimona; de la Font de la Cascada, parcialment de Gaudí; o del Castell dels Tres Dragons, avui Laboratori de la Natura, de Lluís Domènech i Montaner. Modernisme a dojo, complementat per l'abstracció del monument a Picasso de Tàpies i el de les Víctimes de l'Holocaust, de Fauteux, en un projecte de trenta hectàrees que va ser urbanitzat pel gran Josep Fonseré. Els catalans van fer un parc, reinaugurat per a l'Exposició Universal de 1888, on el primer Borbó hi havia construït una fortalesa per controlar la ciutat; el Parlament es va plantar simbòlicament on hi havia l'arsenal. I van erigir sengles estàtues als qui van fer possible rescabalar el blasme, el general Prim i l'alcalde Rius i Taulet.
L'esmentat "procés", direcció dret a decidir i/o consulta, té una abundosa literatura; llibres molt bons i els inevitables dels oportunistes indocumentats; cada cop hi ha més llibres escrits per individus que no saben escriure. Jo els recomano que busquin els historiadors acreditats, i, de les darreres novetats, en el terreny literari, la novel·la Victus. Barcelona 1714, d'Albert Sánchez Piñol, i l'assaig 2014, de Josep-Lluís Carod-Rovira.
Albert Sánchez Piñol va començar novel·lant la gestió de la seva tesi doctoral com a antropòleg, i li va sortir una primera gran novel·la, Pandora al Congo, a la qual va seguir La pell freda. Un narrador enorme, un escriptor de cap a peus, sens dubte un dels millors de la literatura catalana. A Victus, retrata els fets de la Guerra de Successió en una novel·la històrica que, malgrat ser a pes un "totxo", t'enganxa fins que arribes al final i penses que quina llàstima que s'hagi acabat. Carod-Rovira és un dels polítics catalans més preparats intel·lectualment, el seu discurs té gruix i l'escriu tan bé com el parla. No hi ha cap mena de dubte que haver arribat en "procés" a aquest 2014 que ell va anticipar profèticament, deu molt a la seva contribució i lideratge de l'independentisme d'esquerres. Va ser diputat al Parlament de Catalunya, molt a prop del Born, en diverses legislatures, i va seure al banc del Govern com a Conseller Primer i Vicepresident.
Puix que parlem d'història, facin un àpat que no oblidaran al restaurant Sagardi del Palau de Mar, a sobre del Museu d'Història. Les vistes des del chillout sobre el port són extraordinàries, amb l'aperitiu o la copa. Fonamental, òbviament, que als restaurants de la cadena basca Sagardi la menja és fantàstica. Compren els millors productes, bàsicament carns, peixos i horta, i els cuinen a la graella de carbó des de les tradicionals receptes de la tradició dels txokos bilbaïns, les societats gastronòmiques donostiarres i els caserius rurals del País Basc. Afegim-hi que no tanquen cap dia, i que a la nit la cuina no tanca fins a l'hora de la Ventafocs, les mítiques 12. Rossini, xef a més a més de compositor, la recrea a l'òpera "La Cenerentola".
La història ens ensenya qui som i qui podem ser, d'on venim i on podem anar, i que tant de bo la vida ens faci bo el refrany "roda el món i torna al born".
Barcelona ha recuperat aquest espai, quina darrera utilització pública va ser la del mercat central d'abasts a l'engròs. L'actual El Born Centre Cultural té els seus orígens a les primeries del segle XVIII, en la seva construcció, però la remodelació ha fet el miracle de sintetitzar tota la seva història: romans, musulmans, cristians... I la Guerra de Successió que acaba amb els 14 mesos de setge que culminen amb la derrota de l'11 de setembre de 1714 i el delme de 100.000 bombes i la gana, fent morts, ferits, presos, exiliats.
Els amants de la història poden assessorar-se amb una completíssima pàgina web, que proposa una ruta per aquells fets històrics que tant s'estan recordant en aquest temps anomenat "procés". Jo els suggereixo que coneguin aquest espai tan ben recuperat i remodelat, apte per a un cap de setmana electoral amb Europa al frontispici. Tenen al costat el mar en les seves diverses variables, de la Barceloneta a la Vila Olímpica, i terra endins el magnífic Parc de la Ciutadella, que també ens evoca d'aquells fets luctuosos, que inspiren la Diada.
El Parc de la Ciutadella és un dels grans pulmons verds de Barcelona apte per tota mena de passeigs, esportius o culturals, i fins i tot romàntics, intimitats i meditacions compartides al peu de la Dama del Paraigua, de Roig Soler; d'El Desconsol, de Llimona; de la Font de la Cascada, parcialment de Gaudí; o del Castell dels Tres Dragons, avui Laboratori de la Natura, de Lluís Domènech i Montaner. Modernisme a dojo, complementat per l'abstracció del monument a Picasso de Tàpies i el de les Víctimes de l'Holocaust, de Fauteux, en un projecte de trenta hectàrees que va ser urbanitzat pel gran Josep Fonseré. Els catalans van fer un parc, reinaugurat per a l'Exposició Universal de 1888, on el primer Borbó hi havia construït una fortalesa per controlar la ciutat; el Parlament es va plantar simbòlicament on hi havia l'arsenal. I van erigir sengles estàtues als qui van fer possible rescabalar el blasme, el general Prim i l'alcalde Rius i Taulet.
L'esmentat "procés", direcció dret a decidir i/o consulta, té una abundosa literatura; llibres molt bons i els inevitables dels oportunistes indocumentats; cada cop hi ha més llibres escrits per individus que no saben escriure. Jo els recomano que busquin els historiadors acreditats, i, de les darreres novetats, en el terreny literari, la novel·la Victus. Barcelona 1714, d'Albert Sánchez Piñol, i l'assaig 2014, de Josep-Lluís Carod-Rovira.
Albert Sánchez Piñol va començar novel·lant la gestió de la seva tesi doctoral com a antropòleg, i li va sortir una primera gran novel·la, Pandora al Congo, a la qual va seguir La pell freda. Un narrador enorme, un escriptor de cap a peus, sens dubte un dels millors de la literatura catalana. A Victus, retrata els fets de la Guerra de Successió en una novel·la històrica que, malgrat ser a pes un "totxo", t'enganxa fins que arribes al final i penses que quina llàstima que s'hagi acabat. Carod-Rovira és un dels polítics catalans més preparats intel·lectualment, el seu discurs té gruix i l'escriu tan bé com el parla. No hi ha cap mena de dubte que haver arribat en "procés" a aquest 2014 que ell va anticipar profèticament, deu molt a la seva contribució i lideratge de l'independentisme d'esquerres. Va ser diputat al Parlament de Catalunya, molt a prop del Born, en diverses legislatures, i va seure al banc del Govern com a Conseller Primer i Vicepresident.
Puix que parlem d'història, facin un àpat que no oblidaran al restaurant Sagardi del Palau de Mar, a sobre del Museu d'Història. Les vistes des del chillout sobre el port són extraordinàries, amb l'aperitiu o la copa. Fonamental, òbviament, que als restaurants de la cadena basca Sagardi la menja és fantàstica. Compren els millors productes, bàsicament carns, peixos i horta, i els cuinen a la graella de carbó des de les tradicionals receptes de la tradició dels txokos bilbaïns, les societats gastronòmiques donostiarres i els caserius rurals del País Basc. Afegim-hi que no tanquen cap dia, i que a la nit la cuina no tanca fins a l'hora de la Ventafocs, les mítiques 12. Rossini, xef a més a més de compositor, la recrea a l'òpera "La Cenerentola".
La història ens ensenya qui som i qui podem ser, d'on venim i on podem anar, i que tant de bo la vida ens faci bo el refrany "roda el món i torna al born".