Aleix Saló és ja un dels divulgadors per excel·lència de la història de la crisi econòmica que ha afectat Espanya des del 2008. Ara bé, cal matisar: divulgador en format caricatura. I és que l'autor de Simiocràcia (Random House Mondadori, 2013), publicat després d'Españistan (Random House Mondadori, 2011), ha sigut capaç d'explicar de manera senzilla i amb un llenguatge col·loquial, clar i entenedor, els perquès de la gran crisi.
Destaquem algun dels punts que Saló desgrana en les pàgines del seu llibre.
Democratització del consumisme
Els inicis del segle XX a Nord-amèrica es coneixen com un període de bonança econòmica pel consumidor i per l'empresari. El primer, perquè comptava amb bona salut a la seva butxaca i va poder millorar el seu estil de vida gràcies a l'adquisició de productes que fins llavors no havien estat al seu abast. El segon, perquè aquesta dèria consumista es traduïa en més activitat per la seva companyia i més ingressos pels seus comptes.
El problema va venir quan l'adquisició compulsiva va passar a les accions i als crèdits. Això es va convertir en un endeutament massa elevat per a fer-hi front. Quan tothom es va adonar de la bombolla que s'havia creat, ja era massa tard. I ni economistes ni polítics van frenar la tendència quan tot apuntava cap aquest final, perquè al poder no li interessava.
La crisi es repeteix
Aquest repàs històric que fa Saló al crack del 29 és una introducció més que vàlida per parlar de la recessió econòmica que torna a viure l'economia el 2008. I és que queda més que demostrat que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
El mal de l'Estat espanyol ha sigut el mercat immobiliari. Saló ho explica amb una mena de ceguera per part de la societat, la qual només veia el preu d'un producte i no el seu valor real. Això, aplicat en l'habitatge, ha suposat una especulació brutal on, exemplifica el caricaturista, alguns ha estat disposats a comprar una tulipa al preu d'una casa.
Així és com s'han vist hipoteques a 10 anys signades en els anys 90, i on un dels dos sous que entrava en una llar era suficient per pagar-la, a crèdits hipotecaris a 30 anys on calien dos salaris de titulats universitaris per fer-hi front. Amb tot això, "si la cosa estava tan fotuda, què ens va arrossegar a continuar comprant habitatges i a consumir com si no hi hagués un demà?", es pregunta Saló. "Molt senzill", respon, "la promesa d'un futur pròsper".
La influència dels mitjans
No tots són culpables, però tampoc plenament innocents. Entre altres, l'autor apunta als mitjans de comunicació. L'allau diària de notícies catastròfiques ha fet a les persones immunes als petits titulars negatius del dia a dia. Els sentim o els llegim, però no els païm, sinó que són una anècdota més del moment. Violència de gènere, prima de risc, cas Urdangarín, revolució a Egipte, cas Strauss-Kahn... Totes són notícies que passen una rere l'altra a la televisió com en una cadena de muntatge, i tampoc generen cap efecte important ni de reflexió en l'espectador. Així és la caricatura amb la qual Saló retrata la societat passiva davant dels mitjans tradicionals.
Segons Saló, com que no s'escandalitza del que passa al món, el ciutadà tampoc hi veu res dolent en què els mitjans no facin un seguiment exhaustiu de què passa al món. Això, de retruc, genera desinformació i ajuda a fer que ningú posi remei als abusos econòmics i polítics.
 |
Autor: Aleix Saló |
|
|
|