29
d'Agost
de
2014
Les busques del rellotge del campanar d'Espot són sempre a les sis en punt, però no és perquè estigui aturat: és per dir-nos que en aquella muntanya el temps no passa. Ni tan sols els morts ajaçats allà al costat moren; si de cas descansen, com resa l'antifonari magnificat per Mozart, Brahms, Verdi, Fauré... Un costumari antic fa que els familiars del difunt no vegin com l'enterren, el deixen reposant sobre la gespa, i aquesta és l'última imatge, benigna, que se n'emporten, mentre el marmessor s'ocupa de la targeta d'embarcament i de l'estiba a la barca de Caront.
Espot és el lloc idoni per instal·lar-se a gaudir del Sobirà Pallars, un poble amb l'encanteri del redós, l'ecosistema sostenible de construccions a la mateixa alçada, bordes, pallers, llúpies, pedra coberta de pissarra que és negra a l'estiu però blanca a l'hivern, a lo Solau o l'Obago, amb la fresca fressa de l'Escrita entre els dos barris. Les estacions acoloreixen, però també s'oloren, sentors i sons quadrúpedes cantats per Virgili, flaires florals cantats per Horaci, amors entre uns i altres cantats per Ovidi.
Però al Pallars ja hi eren abans que hi arribessin els romans, els topònims èuscars vaticinen un passat preindoeuropeu, el nomadisme aventurer pirinenc del Baztan cap a l'Orient, a la cerca del Velló d'Or, com pretenia el gran escultor Oteiza. O simplement el viatge iniciàtic d'una sortida del sol a les sis del matí que lluités contra el fred almenys fins les sis del capvespre, en la vertical plomada del rellotge parroquial. En aquells temps i espai arranquen l'"Atlàntida" de mossèn Cinto i els primers acords que Falla hi va posar.
Ara que ve Sant Maurici, patró d'aquelles serralades que encerclen el llac, 22 de setembre, la romeria ens hi convoca a tots plegats; l'Església hi posa coca i vi de missa, i l'Ajuntament d'Espot la llonganissa a la brasa. La tardor que comença és l'última estació per a les passejades pel Parc Nacional d'Aigüestortes. Després, vindrà l'hivern i l'esquiar.
A les pistes de Super Espot es poden fer vertiginosos descensos amb una excel·lent neu pols; el gruix de les nevades persistents i copioses fa que l'estació encari temporades magnífiques, amb el sol tanmateix daurant escenes primaverals. Mentre l'esperem, uns dies tranquils als mateixos encontorns. El Parc convida a caminades en les quals l'ull pot fer una foto cada cop que mira.
Les pistes d'Espot permeten que siguin feliços tots els nivells d'esquiador, des dels qui volen una suau incursió al bell mig del bosc, fins els amants de l'alliberament d'adrenalina, en plans inclinats dels quals no es veu el fons quan hom es llança gairebé al buit. Els Campionats del Món de Telemarc que s'hi celebren donen fe d'aquesta gran volada.
Les rutes pel Parc tenen diversos itineraris, el més conegut és el dels "Carros de Foc", una suma de paradisos coronant cims i llacs, el majestuós estany Negre o el paratge més planer de campes verdes sota tartera del Monastero... Si és que hom no vol grimpar més amunt i escalar als Encantats (2.748 m.) o carenar pausadament el Pui de Linya (2.869 m.). Allà a dalt, la vida de la "Terra Baixa" que es veu d'una altra manera, i el cel físic engendra el metafísic on, davant per davant, amb la Pica d'Estats es fonen en sagramental himeneu còsmic.
L'Hotel Roya d'Espot és la parada i fonda imprescindible. Fundat el 1.900, la mateixa família el regenta amb la fórmula màgica de sumar tradició i modernitat. El dirigeixen amb eficàcia i afabilitat Joana Maria Farré i Joana Tarrado, mare i filla, i Carlos Isus, el marit de Joana Tarrado, és una de les persones que explica millor la seva terra i els seus paratges, des d'una conversa agradable puntuada amb un finíssim sentit de l'humor. Esquiar o fer una excursió al seu costat és un privilegi.
Un negoci familiar sostenible, en el qual excel·leix la gastronomia local de productes autòctons, sense manipulacions ni invents, aquella cuina de la qual mai no et canses i descobreixes que en sabors el pastisser Josep V. Foix admet una aplicació culinària: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".
La cuina pallaresa ha revifat amb la creació de "La Xicoia", entitat que agrupa els restauradors kilòmetre zero, amb el nom de l'escarola colgada sota terra en un refrigerador natural que li realça el sabor, no aigualit per un excés de funció clorofíl·lica que acabi al dermatòleg. Tastin les xicoies, el trinxat amb rosta, els canelons de rostit de tota la vida, el xai a la llosa, aquells torrats a la reciclable planxa de pissarra, la vedella amb bolets –compte amb els monguis, que són psicodèlics-- , la caça prou cuita, els brous densos com la boira... I les postres nacionals, que anomenen "Filiberto", creació del "Kiko" de Llessui, que fa un guisat de braó de corder que es menja sense rosegar i àdhuc es llepa fins i tot quan ja davalla per l'esòfag. Restaurant recomanat és també "La Pastora", d'Isil –fonèticament Igil o amb afèresi inclosa, Gil--. Si hom hi va per Sant Joan, gaudirà de la baixada dels tions encesos muntanya avall, les impressionants falles. Espectacle de fondària tel·lúrica i foguera al bell mig de la plaça, amb danses en rotllana que només hem vist als indis dels westerns.
Sort a Sort
Parada i a més a més fonda, també a l'Hotel Pessets de la capital, Sort. Ara tenen instal·lacions noves, però conserven com a bar el vell casal, preciós, que temps enrere encara tenia palanganes de porcellana per a fer-se les ablucions corporals a les cambres, i havies de sortir al passadís per fer un riu o dutxar-te. Al capaltard del segle XX, encara podíem sentir-nos al bell mig l'Edat Mitjana. I a Tor, ben bé tot el dia; s'hi arriba per pista forestal, al coll de l'embut de la Vall Ferrera, la llegenda negra dels Montagú i els Capulet enrogeix el congost, la novel·la de Carles Porta Tretze cases i tres morts, però uns ous ferrats amb cansalada viada i unes costelles a la brasa del bar masia, refan els ànims de la incursió inquietant.
A Sort hi ha la inexcusable cita culinària d' "El Fogony", vent càlid, única estrella Michelin pallaresa. Zai Cotonat a la cuina dibuixa i pinta veritables quadres de gustos, aromes i colors, que explica amb acurada precisió en Josep Rodríguez, el seu marit, maître i sommelier. Tinc la cuina de la Zai com una de les millors de Catalunya, i així ho van valorar institucionalment a la Generalitat quan l'Institut Ramon Llull la va triar com una de les representants de la nostra gastronomia a la Fira de Frankfurt de 2007, capital mundial del llibre i la cultura, a la qual Catalunya va ser-ne convidada d'honor. Un menú a 35 euros acaba de fer "El Fogony" el màxim d'assequible, davant la por a la cartera que sempre fa la guia vermella semàfor atura't.
La capital, Sort, és visita ineludible, no només per comprar loteria a "La Bruixa d'Or" sinó per regalar detalls curosament triats a la botiga de la Núria, que també es diu "La Bruixa" i ja té gairebé un quart de segle de sortilegis. L'estàtua del general Moragues, "lo general de Catalunya" a dir del Guimerà autor de "Terra Baixa", defensor del Pallars i pallarès per matrimoni i adopció, recorda en el rigorós present històric que al 9 de novembre de 2.014 no s'hi va des de 2.012, sinó com a mínim pel cap baix, de la guerra de 1.714 que el va fer heroi fins a morir executat.
Una comarca que no te l'acabes mai
El Sobirà Pallars és una comarca que no te l'acabes mai, i si hom pot permetre's anar-hi, tornar-hi o sojornar-hi uns dies, hi ha també passejades de badar per esglesioles i ermites clavades a la roca de pobles petits com Jou i Son, on s'emplaça el centre Mon Natura Pirineus, amb interessants propostes sobre flora, fauna i ecologia. Esterri té l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu que va ser pioner en el seu moment, l'encís d'una vila al peu del Port de la Bonaigua... I un petit bar que pot disputar al "Frankfurt Pedralbes" el número u de les salsitxes i hamburgueses, a tocar de l'església.
Esterri és al llindar Nord del Sobirà Pallars, i al Sud hi tenim Gerri, tots dos noms amb el morfema basc "herri", que vol dir "poble". A Esterri no li han fet cap favor amb la variant de la carretera que mena al Port de la Bonaigua, perquè era l'arteria aorta de la vila, de manera que ara cal que imaginin maneres de fer que s'hi torni a passar, més que no pas que s'hi passi de llarg. La botiga "Tendenou" de queviures de qualitat,també amb barra i tauletes de tast, hi mereix una visita.
A Gerri de la Sal, a la riba de la Noguera que dóna vida a la comarca i al ràfting que salpa de Llavorsí, és visita de precepte el Monestir de Santa Maria, primeres pedres del segle IX i encimbellada construcció romànica del XII. Temps d'un senyorívol Comptat que arrenca de vascons i occitans i va a raure dinàsticament a la nissaga de poder de Guifré i, finalment, al Comptat de Barcelona; que, si més no, atorga arguments històrics a una nació que marxa amb el centenari Espriu "enllà del temps".
La literatura sempre ens ajuda a entendre i ens recrea emocionalment ultra de trames argumentals. Les "Pirinenques" de Joan Maragall, ens predisposen d'escoltar Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, el llibre pallarès de lectura obligada, que no imperativa, amb el que vull cloure literàriament aquest article.
Espot és el lloc idoni per instal·lar-se a gaudir del Sobirà Pallars, un poble amb l'encanteri del redós, l'ecosistema sostenible de construccions a la mateixa alçada, bordes, pallers, llúpies, pedra coberta de pissarra que és negra a l'estiu però blanca a l'hivern, a lo Solau o l'Obago, amb la fresca fressa de l'Escrita entre els dos barris. Les estacions acoloreixen, però també s'oloren, sentors i sons quadrúpedes cantats per Virgili, flaires florals cantats per Horaci, amors entre uns i altres cantats per Ovidi.
Però al Pallars ja hi eren abans que hi arribessin els romans, els topònims èuscars vaticinen un passat preindoeuropeu, el nomadisme aventurer pirinenc del Baztan cap a l'Orient, a la cerca del Velló d'Or, com pretenia el gran escultor Oteiza. O simplement el viatge iniciàtic d'una sortida del sol a les sis del matí que lluités contra el fred almenys fins les sis del capvespre, en la vertical plomada del rellotge parroquial. En aquells temps i espai arranquen l'"Atlàntida" de mossèn Cinto i els primers acords que Falla hi va posar.
Ara que ve Sant Maurici, patró d'aquelles serralades que encerclen el llac, 22 de setembre, la romeria ens hi convoca a tots plegats; l'Església hi posa coca i vi de missa, i l'Ajuntament d'Espot la llonganissa a la brasa. La tardor que comença és l'última estació per a les passejades pel Parc Nacional d'Aigüestortes. Després, vindrà l'hivern i l'esquiar.
A les pistes de Super Espot es poden fer vertiginosos descensos amb una excel·lent neu pols; el gruix de les nevades persistents i copioses fa que l'estació encari temporades magnífiques, amb el sol tanmateix daurant escenes primaverals. Mentre l'esperem, uns dies tranquils als mateixos encontorns. El Parc convida a caminades en les quals l'ull pot fer una foto cada cop que mira.
Les pistes d'Espot permeten que siguin feliços tots els nivells d'esquiador, des dels qui volen una suau incursió al bell mig del bosc, fins els amants de l'alliberament d'adrenalina, en plans inclinats dels quals no es veu el fons quan hom es llança gairebé al buit. Els Campionats del Món de Telemarc que s'hi celebren donen fe d'aquesta gran volada.
Les rutes pel Parc tenen diversos itineraris, el més conegut és el dels "Carros de Foc", una suma de paradisos coronant cims i llacs, el majestuós estany Negre o el paratge més planer de campes verdes sota tartera del Monastero... Si és que hom no vol grimpar més amunt i escalar als Encantats (2.748 m.) o carenar pausadament el Pui de Linya (2.869 m.). Allà a dalt, la vida de la "Terra Baixa" que es veu d'una altra manera, i el cel físic engendra el metafísic on, davant per davant, amb la Pica d'Estats es fonen en sagramental himeneu còsmic.
L'Hotel Roya d'Espot és la parada i fonda imprescindible. Fundat el 1.900, la mateixa família el regenta amb la fórmula màgica de sumar tradició i modernitat. El dirigeixen amb eficàcia i afabilitat Joana Maria Farré i Joana Tarrado, mare i filla, i Carlos Isus, el marit de Joana Tarrado, és una de les persones que explica millor la seva terra i els seus paratges, des d'una conversa agradable puntuada amb un finíssim sentit de l'humor. Esquiar o fer una excursió al seu costat és un privilegi.
Un negoci familiar sostenible, en el qual excel·leix la gastronomia local de productes autòctons, sense manipulacions ni invents, aquella cuina de la qual mai no et canses i descobreixes que en sabors el pastisser Josep V. Foix admet una aplicació culinària: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".
La cuina pallaresa ha revifat amb la creació de "La Xicoia", entitat que agrupa els restauradors kilòmetre zero, amb el nom de l'escarola colgada sota terra en un refrigerador natural que li realça el sabor, no aigualit per un excés de funció clorofíl·lica que acabi al dermatòleg. Tastin les xicoies, el trinxat amb rosta, els canelons de rostit de tota la vida, el xai a la llosa, aquells torrats a la reciclable planxa de pissarra, la vedella amb bolets –compte amb els monguis, que són psicodèlics-- , la caça prou cuita, els brous densos com la boira... I les postres nacionals, que anomenen "Filiberto", creació del "Kiko" de Llessui, que fa un guisat de braó de corder que es menja sense rosegar i àdhuc es llepa fins i tot quan ja davalla per l'esòfag. Restaurant recomanat és també "La Pastora", d'Isil –fonèticament Igil o amb afèresi inclosa, Gil--. Si hom hi va per Sant Joan, gaudirà de la baixada dels tions encesos muntanya avall, les impressionants falles. Espectacle de fondària tel·lúrica i foguera al bell mig de la plaça, amb danses en rotllana que només hem vist als indis dels westerns.
Sort a Sort
Parada i a més a més fonda, també a l'Hotel Pessets de la capital, Sort. Ara tenen instal·lacions noves, però conserven com a bar el vell casal, preciós, que temps enrere encara tenia palanganes de porcellana per a fer-se les ablucions corporals a les cambres, i havies de sortir al passadís per fer un riu o dutxar-te. Al capaltard del segle XX, encara podíem sentir-nos al bell mig l'Edat Mitjana. I a Tor, ben bé tot el dia; s'hi arriba per pista forestal, al coll de l'embut de la Vall Ferrera, la llegenda negra dels Montagú i els Capulet enrogeix el congost, la novel·la de Carles Porta Tretze cases i tres morts, però uns ous ferrats amb cansalada viada i unes costelles a la brasa del bar masia, refan els ànims de la incursió inquietant.
A Sort hi ha la inexcusable cita culinària d' "El Fogony", vent càlid, única estrella Michelin pallaresa. Zai Cotonat a la cuina dibuixa i pinta veritables quadres de gustos, aromes i colors, que explica amb acurada precisió en Josep Rodríguez, el seu marit, maître i sommelier. Tinc la cuina de la Zai com una de les millors de Catalunya, i així ho van valorar institucionalment a la Generalitat quan l'Institut Ramon Llull la va triar com una de les representants de la nostra gastronomia a la Fira de Frankfurt de 2007, capital mundial del llibre i la cultura, a la qual Catalunya va ser-ne convidada d'honor. Un menú a 35 euros acaba de fer "El Fogony" el màxim d'assequible, davant la por a la cartera que sempre fa la guia vermella semàfor atura't.
La capital, Sort, és visita ineludible, no només per comprar loteria a "La Bruixa d'Or" sinó per regalar detalls curosament triats a la botiga de la Núria, que també es diu "La Bruixa" i ja té gairebé un quart de segle de sortilegis. L'estàtua del general Moragues, "lo general de Catalunya" a dir del Guimerà autor de "Terra Baixa", defensor del Pallars i pallarès per matrimoni i adopció, recorda en el rigorós present històric que al 9 de novembre de 2.014 no s'hi va des de 2.012, sinó com a mínim pel cap baix, de la guerra de 1.714 que el va fer heroi fins a morir executat.
Una comarca que no te l'acabes mai
El Sobirà Pallars és una comarca que no te l'acabes mai, i si hom pot permetre's anar-hi, tornar-hi o sojornar-hi uns dies, hi ha també passejades de badar per esglesioles i ermites clavades a la roca de pobles petits com Jou i Son, on s'emplaça el centre Mon Natura Pirineus, amb interessants propostes sobre flora, fauna i ecologia. Esterri té l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu que va ser pioner en el seu moment, l'encís d'una vila al peu del Port de la Bonaigua... I un petit bar que pot disputar al "Frankfurt Pedralbes" el número u de les salsitxes i hamburgueses, a tocar de l'església.
Esterri és al llindar Nord del Sobirà Pallars, i al Sud hi tenim Gerri, tots dos noms amb el morfema basc "herri", que vol dir "poble". A Esterri no li han fet cap favor amb la variant de la carretera que mena al Port de la Bonaigua, perquè era l'arteria aorta de la vila, de manera que ara cal que imaginin maneres de fer que s'hi torni a passar, més que no pas que s'hi passi de llarg. La botiga "Tendenou" de queviures de qualitat,també amb barra i tauletes de tast, hi mereix una visita.
A Gerri de la Sal, a la riba de la Noguera que dóna vida a la comarca i al ràfting que salpa de Llavorsí, és visita de precepte el Monestir de Santa Maria, primeres pedres del segle IX i encimbellada construcció romànica del XII. Temps d'un senyorívol Comptat que arrenca de vascons i occitans i va a raure dinàsticament a la nissaga de poder de Guifré i, finalment, al Comptat de Barcelona; que, si més no, atorga arguments històrics a una nació que marxa amb el centenari Espriu "enllà del temps".
La literatura sempre ens ajuda a entendre i ens recrea emocionalment ultra de trames argumentals. Les "Pirinenques" de Joan Maragall, ens predisposen d'escoltar Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, el llibre pallarès de lectura obligada, que no imperativa, amb el que vull cloure literàriament aquest article.