Bernat Ollé (@bernatolle, Reus, 1979), va aterrar als Estats Units l'any 2002 amb una beca de La Caixa per fer un programa de doctorat i MBA al MIT de Boston. Enginyer químic per la Universitat Rovira i Virgili, confessa que "en principi el pla era tornar i treballar a la indústria química de Tarragona". La realitat és que ja fa 13 anys que viu i treballa a terres nord-americanes. "Amb la tesi ja em vaig desviar molt cap a la biotecnologia, de la qual Boston n'és l'epicentre mundial", aclareix.
Enguany la Fundació Princesa de Girona l'ha premiat en la categoria d'Empresa per la seva tasca a PureTech Ventures, un grup de capital risc i creació d'empreses amb el qual ja ha participat en la fundació de quatre start-ups biotecnològiques. Es tracta, doncs, d'un dels premiats en el Fòrum Impulsa que comença aquest dijous a Girona.
"Ens dediquem a començar empreses de biotecnologia des de zero. És un híbrid entre un grup de capital risc i un d'emprenedors", defineix a VIAempresa. La darrera, Vedanta, és la que li ocupa tot el temps actualment. En aquesta entrevista, Ollé reflexiona al voltant de l'estat de salut del sector biotecnològic, explica per què es concentra gairebé tot a Boston i quines perspectives pot tenir aquesta indústria a Catalunya. A més, fa èmfasi en la necessitat de transferir la recerca a un producte tangible. I és que salut i negoci poden anar de la mà en benefici de la societat.
Al llarg dels últims anys s'ha generat una certa mala fama al voltant del concepte de 'les farmacèutiques'. Vincular salut amb empreses que han de fer negoci és un obstacle per a la transferència de la recerca?
Molta d'aquesta mala fama, desafortunadament, se l'han guanyat d'una forma molt estúpida fent anuncis a la televisió de fàrmacs que realment no caldria anunciar. Però la realitat és una altra. Quan et poses a treballar en aquest camp i coneixes la gent que hi ha a les farmacèutiques, són gent amb motivacions molt humanes. Els investigadors de Pfizer o Merck són gent que dedica dècades i dècades de la seva vida a descobrir nous medicaments. En molts casos és perquè tenen un familiar que ha tingut aquella malaltia i es van posar a investigar sobre aquest tema perquè volien poder fer alguna cosa per ajudar aquest grup de gent. Per desgràcia, això no és el que es veu als anuncis. A la tele anuncien la Viagra, i això dóna una imatge de la farmacèutica que és una mica esbiaixada perquè fa la impressió que simplement és un negoci. Això no és una bona propaganda per la indústria, però la majoria de gent d'aquest sector té motivacions molt pures. De fet, la història de les farmacèutiques s'hauria d'explicar d'una altra manera.
Quina seria?
Caldria una narrativa més justa perquè la indústria ha ajudat a desenvolupar medicaments i vacunes que han eliminat per complet malalties que a la generació dels meus avis haurien mort a tothom. La raó per la qual avui no tenim polio ni tuberculosi, o el virus de la Sida està gairebé completament controlat, és perquè hi ha una indústria farmacèutica que funciona bé. I sí, han de fer diners per poder ser rendibles i perquè la gent inverteixi als mercats públics i poder transferir aquests diners a més investigació; però això és un problema que té qualsevol indústria. Has de poder fer diners per finançar la recerca del futur.
Al final sembla que només es parli bé dels investigadors quan fan algun descobriment, però no s'acaba de relacionar amb el fet de crear empreses que els desenvolupin...
Sí, i ja hi ha gent a Catalunya que tenen l'empenta i l'energia per fer això. A tot arreu, no només a Catalunya, sempre hi ha hagut la visió aquesta que si ets a la universitat no t'hauries de ficar en companyies i que això és embrutar-se les mans. Però si tu ets un investigador, i realment vols tenir un impacte en la societat en ciències de la salut, no ho pots fer només fent recerca. La recerca s'ha de poder transferir amb productes. Si no ajudes en aquest sentit, realment no estàs fent el teu servei a la societat i el que fas és gastar diners públics dels contribuents.
Així doncs...
La recerca s'ha de poder traduir en medicaments que acabin ajudant a la gent. Involucrar-se directament a fer això, com fan alguns catalans com el Dr. Baselga o el Dr. Massagué, que no només fan recerca sobre el càncer sinó que també es posen a treballar directament amb companyies i ajuden a dirigir els tests clínics, això no té res de brut. És exactament el que ha de fer un investigador que realment vol que la seva investigació serveixi a la societat. Ja hi ha mecanismes per evitar que hi hagi corrupció i que la gent s'enriqueixi de manera no respectable.
Costa concebre que algú es pugui enriquir aportant coses positives a la societat?
El tema és que si a més a més de fer tot això s'enriqueixen durant el camí perquè les seves empreses van molt bé, a mi em sembla encara millor. Està bé que la gent sàpiga que et dediques a traduir investigació en productes i et guanyes molt bé la vida. Al final serveix d'exemple per a altra gent que això és una bona manera de dedicar el teu temps.
Anem al teu cas. Fa 13 anys que ets a Boston. És la capital mundial de la recerca farmacèutica?
A tot el món ha estat canviant i hi ha hagut una redistribució geogràfica d'on es fa la recerca. Les últimes dècades les farmacèutiques més grans com Pfizer, Merck, Novartis i d'altres, estaven distribuïdes en certes àrees però relativament escampades. Pfizer tenia centres a Anglaterra i a Connecticut, Merck estava escampada per Pensilvània, i també hi havia una certa concentració a San Francisco. El que ha passat entre els últims cinc i vuit anys és que hi ha hagut una gran concentració de farmacèutiques a l'àrea de Boston.
Quines n'han estat les causes?
Segurament per una combinació de factors. Aquí es fa molta investigació a les universitats i als hospitals del MIT i Harvard; i també hi ha molta concentració de grups de capital risc que tenen capacitat per invertir en empreses. De fet, històricament hi ha hagut aquí la concentració més alta d'empreses de biotecnologia; i a més a més s'hi ha acumulat els darrers anys molt talent emprenedor i de gent que treballa per farmacèutiques, que a la pràctica és el que necessites per poder començar companyies. Va arribar un punt que les farmacèutiques van decidir en massa que havien de ser a Boston. A poc a poc, totes han anat canviant els centres i els han anat traslladant aquí. Com a resultat s'ha format una espècie de forat negre a la zona de Boston que xucla tots els recursos de la resta del món. Pels que vivim aquí ens va molt bé, però per la gent que treballa en farmacèutiques i biotecnologia a la resta del món no és la millor situació.
Amb aquest panorama, en quina situació queda Catalunya?
Estic menys al dia del que passa a Catalunya, però de tant en tant quan ens veiem amb gent de Biocat o a les conferències de biotecnologia, em poso una mica al dia. Pel que entenc, des del punt de vista de nivell europeu, Catalunya en general i Barcelona en concret és on hi ha la concentració més important d'empreses biotecnològiques d'Espanya; i un dels quatre o cinc centres europeus més importants. Si ho compares amb Boston o San Francisco sempre hi sortirà perdent, però si fas una comparació més raonable amb els nostres veïns s'estan fent esforços i hi ha una bona concentració de companyies. Actualment n'hi ha unes 500, que no està gens malament si tenim en compte que Catalunya no ha sigut mai una economia basada en les farmacèutiques. Comença a ser un sector respectable de l'economia catalana.
És habitual escoltar que costa molt aconseguir que recerca i empresa vagin de la mà. Com ho feu a Boston?
Segurament aquest és el problema més gran que hi ha ara mateix a Catalunya i a tots els llocs del món que volen fer el següent pas i ajudar a transferir molta més recerca dels centres d'investigació a les companyies. Aquest salt, que als Estats Units en diuen 'crossing the valley of death' (creuar la vall de la mort), és el més complicat de tots perquè és la fase on hi ha més incertesa, menys recursos i menys mecenes. Gent que vulgui finançar recerca de les universitats sempre n'hi ha hagut. Aquests fons vénen o de la Unió Europea o de l'Institut Nacional de Salut als Estats Units. Recursos de farmacèutiques per ajudar a desenvolupar fàrmacs un cop estan transferits i han estat desenvolupats per una empresa biotecnològica, tampoc en falten. Però entremig, en el moment de la transició, no hi ha un tipus d'entitats o persones que s'especialitzin a finançar-ho.
I no ho fan els grups de capital risc?
En principi haurien de cobrir aquest forat, però en realitat no ho fan. A la pràctica, la majoria té bastanta aversió al risc, a pesar del seu nom, i comencen a finançar projectes més endavant. Llavors el que passa és una combinació de problemes. El primer és que hi ha poc accés al capital de les idees que han de fer aquesta transició; i fora de Boston i San Francisco encara menys. I l'altre problema és que per fer aquest salt de la universitat a l'empresa cal un cert tipus de gent que tingui experiència i sàpiga fer-ho. És gent que ja ha començat altres empreses, que ha treballat en farmacèutiques, etc. I aquest tipus de gent s'acumula als llocs on ja hi ha molta empresa biotecnològica i farmacèutica com Boston i San Francisco. Costa atreure'ls a altres llocs del món, però cal fer-ho perquè són el factor crític. Idees bones no en falten enlloc, però gent amb experiència en transformar-les en companyies no n'hi ha gaire i estan concentrats la majoria al mateix lloc.
Dins de PureTech Ventures has participat en la fundació de quatre start-ups. Com és aquest procés?
Nosaltres en diem venture creation, que vindria a ser creació de companyies. Més del 90% de les companyies en aquest sector surten d'un projecte universitari. Normalment és un professor que ha estat treballant en un tema i decideix patentar una idea. Aleshores ell i un postdoc es dediquen a temps parcial a intentar tirar la idea endavant. Habitualment, però, quan ja tens una idea el problema és trobar-hi una aplicació. El problema de començar companyies així és que normalment tens la idea o la tecnologia, però aplicacions potser n'hi ha deu de diferents. Això fa que et passis un, dos o més anys intentant veure quina és l'aplicació que més li convé a aquesta tecnologia. I sovint t'acabes trobant que tens una tecnologia però no resols un problema important o no té una aplicació molt clara.
Quina és l'alternativa?
Nosaltres, en lloc de centrar-nos en una tecnologia, agafem un problema dins d'una àrea de les ciències de la salut que sigui suficientment gran per trobar-hi molts problemes. Mirem tota la feina que s'està fent en aquest camp i escollim problemes específics que ens interessen. Un cop definit, ens posem a buscar tecnologies que específicament ajudin a atacar aquest problema. Aquest model també té els seus problemes. Pots definir molt bé un problema i que després no aconsegueixis trobar cap tecnologia per arreglar-lo. Però et permet dedicar el temps al que has de fer: desenvolupar un producte.
Aquest model seria exportable a Catalunya?
Crec que és més exportable que el model tradicional de capital risc. Però de grups com aquests a Catalunya n'existeixen molt pocs. N'hi ha un, que és Ysios, i n'hi hauria d'haver molts més per tenir un ecosistema més sa. Crec que podria ser exportable perquè, com a mínim al principi, és menys intensiu en l'ús de capital. Quan comences una empresa, a la fase llavor no calen cinc o deu milions d'euros. A vegades amb molt menys ja pots fer molta feina. En la part d'accés a talent professional, això continua sent un problema a tot arreu. Ara bé, suposo que a la llarga això ho acabarem arreglant a Catalunya perquè té una cosa que tenen molt pocs llocs del món: Barcelona és una ciutat on a molta gent li agradaria viure. Trobar professionals que se'ls pugui convèncer de venir a començar les seves companyies a Barcelona perquè és un lloc on s'hi viu molt bé, crec que és factible.
Podria ser el teu cas i veure't treballar a Catalunya? Al teu perfil de Twitter hi dius que ets 1/3 bostonià ja...
El terç bostonià és purament matemàtic, pels anys que he passat aquí! En vaig passar 23 a Catalunya i 13 aquí. Però sí, per mi tornar és simplement una qüestió de trobar un projecte que m'interessi igual o més que el que estic fent ara. Així també podria ensenyar una mica de català a la meva dona, que és americana...