• 'Casual day', una crítica a l'empresa del passat

'Casual day', una crítica a l'empresa del passat

La pel·lícula mostra els punts febles d'una companyia amb una escapada a una masia, en forma d'activitat team building per millorar la relació entre els treballadors i el seu rendiment laboral

Fotograma de la pel·lícula, amb Marta Etura i Estíbaliz Gabilondo
Fotograma de la pel·lícula, amb Marta Etura i Estíbaliz Gabilondo
14 de Novembre de 2014
Funcionen el team building i el casual day? O són dues propostes massa modernes pel nostre teixit empresarial? Als Estats Units funciona, però cal tenir en compte que la cultura empresarial no és la mateixa. I així ho reflecteix el director Max Lemcke a Casual Day (2007), on queda palès que per molt que una plantilla s'aïlli en una masia, la jerarquia segueix manant.

En la pel·lícula, una empresa del sector de les telecomunicacions porta tota la seva plantilla, inclosos el director de la seu de la companyia a Madrid i els caps de secció, a una masia durant uns dies. La idea és fomentar el treball en equip i solucionar qualsevol renyina. Al final, però, el film acaba convertint-se en una radiografia de l'immobilisme dels negocis d'avui.

O hi ets moltes hores, o no estàs treballant
De reflexions no en falten durant els 94 minuts que dura el llargmetratge, tot i que cal destacar la primera: "Les coses s'aconsegueixen amb hores de feina". Clar i concís, alhora que llunyà del concepte de feina de les noves generacions.

La frase és del director i la formula davant una de les noves adquisicions de l'empresa, qui resulta ser el xicot de la seva filla i acaba entrant per tenir padrí. En forma d'amenaça, li deixa clar que a la vida, per sortir-se'n, s'ha de treballar de valent, moltes hores i donar-ho tot per l'empresa. I la vida personal? Poc importa, des del punt de vista del director, perquè al final aquest es fonamenta per l'esforç professional.

Vida personal i laboral, de la mà
Un psicòleg dirigeix l'activitat i proposa sessions de tota mena per fomentar, d'una banda, una millora relació entre els companys; i per l'altra, demostrar que l'estat anímic d'un sol treballador afecta tota la plantilla.

El problema que l'especialista identifica és falta de confiança. Això implica aïllament, perquè el treballador que no es troba en la millor situació personal no té ningú amb qui parlar per trobar una via d'escapament. Alhora, genera un distanciament entre companys que genera situacions molt més extremes. Entre elles, discriminació, hostilitat i, fins i tot, masclisme.

Aquesta petita història que presenta la pel·lícula amb el cas d'un dels empleats, és una mostra de com de difícil és separar el personal d'el professional. Dóna a entendre que intentar aïllar cada part no fa més que col·lapsar el rendiment laboral.

Superar les jerarquies
Malgrat les moltes crítiques que es poden fer a tot el clima que es veu en l'empresa del film, n'hi ha una que destaca per sobre de tot: la marcada jerarquia. Tothom participa en les activitats, tot i que no es respecta la igualtat de condicions. I precisament aquí és on queda clar que el teixit empresarial està representat per dos tipus de companyies: les innovadores i les clàssiques.

Els caps no dinen amb els treballadors, mostren total hipocresia en els dies que dura l'escapada i en tot moment remarquen amb subtilesa quina és la seva posició a la companyia. Cal dir més?

L'espectador, en acabar la pel·lícula, té el mal regust de veure com no s'assoleix l'objectiu d'harmonitzar el rendiment de la plantilla. És més, els problemes han acabat per accentuar-se.