El projecte de cap de setmana va ser hackejar una capseta d’aquestes que es connecten a la tele i et permeten veure vídeo en streaming. L’objectiu era convertir-la en una consola de videjocs retro (videojocs de tota la vida en terminologia baby-boomer). Tornar a instal·lar un Windows, buscar els controladors dels dispositius per webs xineses, connectar-hi els comandaments d’una Playstation antiga per finalment jugar al “Monkey Island 2”, al “Prince of Persia”, a l’”Indiana Jones and the fate of Atlantis”, el “Pac-Man” i fins i tot a l’”Space Invaders”. Un viatge en el temps que em va portar fins als meus primers records digitals.
Si hi penseu bé és fascinant. Un aparell obsolet que feia nosa en un calaix acaba servint per a una cosa per a la qual no estava dissenyat, fa reviure videojocs de fa 40 anys i els passa a la següent generació. A banda d’aspectes culturals, el benefici directe és doblement positiu: tinc una nova consola que no m’ha costat ni cinc i entre tots ens n’hem estalviat els costos de reciclatge. Un dia parlarem de tecnologia obsoleta però de moment us deixo com a exercici el fer un repàs mental per capses, calaixos i armaris. Quedareu parats de la quantitat de tecnologia que acumulem i que ens resistim a llençar perquè algun dia va costar molts diners o bé perquè ens va fer molt de servei. Jo m’acuso.
Un altre dels motius pels que no ens desfem de les coses és per si algun dia ens torna a fer servei, el “tot torna” que omple capses i armaris de segones residències. Normalment no passa mai i en el cas de la roba només torna per carnestoltes. I no passa mai perquè el temps és tossut i només va endavant (o almenys només el sabem percebre així). La gent canvia, les condicions, l’entorn, l’economia… allò d’Heràclit d’Efes de que no et banyaràs mai al mateix riu perquè tant tu com ell sereu uns altres quan hi torneu. Just eus passa amb la Covid-19.
La nova normalitat és parlar de la nova normalitat, però que vist com va tot té tots els números per convertir-se en la nova anormalitat. En aquesta línia voldria destacar dos projectes que des de Catalunya miren al món que ens trobarem després del confinament, un món en el que ja no ens podrem tornar a banyar com ans solíem (si Heràclit aixequés el cap!).
Del Maresme n’ha sortit la Hackaton Covid-19 que busca el talent i la imaginació de gent, organitzacions públiques i empreses per a la creació de nous serveis o productes que millorin la vida de la gent a partir d’ara. La Hackathon Covid-19 és un esdeveniment online adreçat a desenvolupadors, enginyers, professionals del món de la salut, científics, dissenyadors, emprenedors, i qualsevol amb ganes de fer coses. Es busquen solucions en els àmbits de la sanitat, la cultura, el comerç, la venda al detall, les ciutats intel·ligents, la restauració, la moda, el control sanitari i la higiene. Més de 50 mentors i experts ajudaran als equips a que es facin realitat les seves propostes.
L’altre projecte és el PostCovidCity.com, de l’estudi d’arquitectura Domingo ¡! Ferré que sabedors que la ciutat ja no serà la que coneixíem (Heràclit un altre cop), proposen que les ciutats ajudin a les persones en la fase de desconfinament. Una retícula pintada a terra marca la distància de seguretat que hem de tenir per evitar contagis. Qualsevol ajuntament amb el cotxet aquell de pintar ho pot portar a terme a un cost molt baix. Places, passejos i mercats hackejats —fent una funció per la qual no havien estat dissenyats— amb l’objectiu d’ajudar les persones. Deia el poeta compostel·là que “los catalanes hacen cosas”, avui, amb la nova normalitat hauria dit “los catalanes hackean cosas”.