27
de Febrer
de
2014 - 01:00
Act.
28
de Febrer
de
2014 - 13:47
Com en tota història, hi ha capítols on sembla que el relat s'hagi acabat. Avui és un d'aquells dies. Ja hem presentat a sobre el London Eye i hem deixat enrere dos dies plens de vivències. Passant per moments on sortia tot o en altres que no sabíem com enfocar-los. Però tots aquests moments ja s'han acabat. La millor experiència que havia viscut possiblement fins ara en treballs en equip.
Normalment estem acostumats a treballar en ambients que coneixem, però quan ens treuen de la nostra zona de confort, les coses canvien totalment. Situacions en què estaves acostumat a estar, ja no hi són; i les que no coneixies, aprens d'elles. Al final, és una d'aquelles experiències que quan et fan la típica pregunta de "Quina història em podries explicar?". No faltarien paraules com motivació, cansament, incertesa, injustícia, bogeria, transformació, sorpresa, evolució, maduració d'idees... dins d'aquest relat.
I és que la quantitat d'emocions que hem viscut dins de l'Imagine Express són moltes. Molts nervis els minuts abans de pujar al London Eye, tothom assetjant una mica el pitch i acabant de retocar els últims punts. Durant el moment de speech, tothom en silenci dins la cúpula, i prestant atenció a l'equip.
Però un cop acabat el speech, la sensació és molt diferent. Les cares mostren que la tensió ja no hi és tan present i la majoria hem passat de tenir un aspecte de tensió i concentració, a estar tranquils i contents. I així va ser durant tota la tarda, però el cansament ja començava a sentir-se amb força, cada cop ens notàvem més cansats i es palpava en l'ambient que tothom volia arribar a Barcelona per poder descansar i dormir. Dues coses que encara no havíem pogut fer els últims tres dies.
A mitja tarda, entrega de premis. Expectació, però amb aquella sensació de tranquil·litat que abans us comentava. Un per un, els equips guanyadors anaven sortint i la majoria dels guanyadors amb llàgrimes als ulls. Era un reconeixement a tot l'esforç fet en les últimes 48 hores. Però aquí no només guanyaven quatre equips. El premi ens l'emportem tots.
Hi ha molta gent que no ha pogut formar part d'aquesta història i nosaltres sí que hem tingut aquesta oportunitat. Hem d'estar orgullosos i contents de la feina feta, perquè el màxim regal és la satisfacció de veure el talent que hi ha dins d'aquest tren. Persones que tenen la capacitat de, en menys de tres dies, presentar demos d'apps mòbils molt completes. Aquest és el gran regal.
Finalment, l'equip no només estava format per tres persones, sinó per les 36 persones que formàvem els participants, més tot l'staff que hi havia darrere donant suport perquè això tiri endavant. I en aquest cas, aquest equip de més de 50 persones ha estat un dels millors equips on he participat.
No sempre el que t'emportes com a premi és tangible o material i, aquest cas no ho és. El regal més gran que ens emportem és l'experiència viscuda, les persones que hem conegut i que han format part d'aquest relat. Al final, igual que a la vida, amb el que et quedes és amb aquelles persones que has compartit aquest viatge amb tu. Sense cap dubte, crec que aquest és el millor premi que em puc emportar.
Normalment estem acostumats a treballar en ambients que coneixem, però quan ens treuen de la nostra zona de confort, les coses canvien totalment. Situacions en què estaves acostumat a estar, ja no hi són; i les que no coneixies, aprens d'elles. Al final, és una d'aquelles experiències que quan et fan la típica pregunta de "Quina història em podries explicar?". No faltarien paraules com motivació, cansament, incertesa, injustícia, bogeria, transformació, sorpresa, evolució, maduració d'idees... dins d'aquest relat.
I és que la quantitat d'emocions que hem viscut dins de l'Imagine Express són moltes. Molts nervis els minuts abans de pujar al London Eye, tothom assetjant una mica el pitch i acabant de retocar els últims punts. Durant el moment de speech, tothom en silenci dins la cúpula, i prestant atenció a l'equip.
Però un cop acabat el speech, la sensació és molt diferent. Les cares mostren que la tensió ja no hi és tan present i la majoria hem passat de tenir un aspecte de tensió i concentració, a estar tranquils i contents. I així va ser durant tota la tarda, però el cansament ja començava a sentir-se amb força, cada cop ens notàvem més cansats i es palpava en l'ambient que tothom volia arribar a Barcelona per poder descansar i dormir. Dues coses que encara no havíem pogut fer els últims tres dies.
A mitja tarda, entrega de premis. Expectació, però amb aquella sensació de tranquil·litat que abans us comentava. Un per un, els equips guanyadors anaven sortint i la majoria dels guanyadors amb llàgrimes als ulls. Era un reconeixement a tot l'esforç fet en les últimes 48 hores. Però aquí no només guanyaven quatre equips. El premi ens l'emportem tots.
Hi ha molta gent que no ha pogut formar part d'aquesta història i nosaltres sí que hem tingut aquesta oportunitat. Hem d'estar orgullosos i contents de la feina feta, perquè el màxim regal és la satisfacció de veure el talent que hi ha dins d'aquest tren. Persones que tenen la capacitat de, en menys de tres dies, presentar demos d'apps mòbils molt completes. Aquest és el gran regal.
Finalment, l'equip no només estava format per tres persones, sinó per les 36 persones que formàvem els participants, més tot l'staff que hi havia darrere donant suport perquè això tiri endavant. I en aquest cas, aquest equip de més de 50 persones ha estat un dels millors equips on he participat.
No sempre el que t'emportes com a premi és tangible o material i, aquest cas no ho és. El regal més gran que ens emportem és l'experiència viscuda, les persones que hem conegut i que han format part d'aquest relat. Al final, igual que a la vida, amb el que et quedes és amb aquelles persones que has compartit aquest viatge amb tu. Sense cap dubte, crec que aquest és el millor premi que em puc emportar.