El capitalisme, entre l'elefant de Milanovic i la distòpia de Blade Runner

El professor Esteve Almirall analitza el futur del sistema capitalista

El futur del capitalisme va lligat al de la democràcia. | Pxhere
El futur del capitalisme va lligat al de la democràcia. | Pxhere

Branko Milanovic va presentar el seu nou llibre Capitalism alone ara fa una setmana a la sala d’actes de la Facultat d’Econòmiques de la UB amb Germà Bel com a presentador d’excepció. Milanovic torna a escena aquest dijous en una conferència al Palau Macaya organitzat per la Fundació Ernest Lluch i acompanyat per l'economista David Soskice per fer-se la següent pregunta: Tindrà rostre humà el nou capitalisme? És el futur del capitalisme, però també de la democràcia. La sala gran de la UB marcada amb les cicatrius de la manca d’inversió en universitats i recerca que patim, és plena de gom a gom amb gent expectant i àvida per escoltar noves sobre un model econòmic que després de la caiguda del comunisme a l’Est i l’adopció de l’economia de mercat a Xina, s’ha convertit en l’únic del planeta. D’aquí ve el títol del llibre Capitalism Alone: el capitalisme ha triomfat arreu.

Branko Milanovic és un economista serbi que va treballar durant molts anys com a economista en cap al Banc Mundial, ara és professor a la City University de NY i a la London School of Economics (LSE). Els estudis se centren en distribució de la renda i desigualtat. Ha escrit molts llibres, el darrer és Capitalism Alone: The Future of the System that rules the World (2019) i abans Global Inequality: A new approach for the Age of Globalization (2016) o The Haves and Haves-Nots: A brief and idiosyncratic History of Global Inequality (2010), entre molts altres.

Té un blog molt conegut, globalinequality, però potser el que l´ha fet més popular és la seva corba de l’elefant.

Elefant Milanovic

És una corba que descriu els canvis en la distribució de renda entre el 1998 i el 2008. Veiem com per als molt pobres, fins al percentil 15, la renda ha pujat poc o gens... És el cas d'Haití o Àfrica. Però, hi ha molts països que han sortit de de la pobresa! Entre el percentil 15 i el 60, la renda ha arribat a pujar un 80% al llarg d'aquests 20 anys. És el cas d'Àsia, principalment Xina. Després, ve la trompa de l’elefant, pels moderadament rics, percentils entre 60 i 95, la renda ha pujat molt poc i fins i tot en alguns casos ha baixat fins a un 10%. Aquestes són les classes mitjanes d'Europa i Amèrica. Finalment, pels molt rics, la renda ha pujat fins a un 60% en aquests 20 anys.

L'elefant capitalista

La corba de l’elefant d’en Branko Milanovic s’ha fet famosa com a explicació de molts dels fenòmens populistes que han assaltat la política aquests darrers anys com ara Trump o el Brexit. Arribats a aquest punt, potser alguns de vosaltres direu que ja ho sabíeu... Els que som classe mitjana ho sabem molt bé, d’una manera molt propera, íntimament propera! Així doncs, hi ha res de nou?

La resposta és que sí. Més enllà de l'anàlisi, que cal fer-lo per entendre-ho, el problema és que les polítiques públiques que hem utilitzat fins ara no només ja no funcionen, sinó que funcionen progressivament menys. Ens en calen de noves! Però, no avancem esdeveniments, primer cal entendre què passa. Milanovic divideix el capitalisme en quatre tipus depenent de la distribució entre capital i treball. Del primer en diu capitalisme clàssic, és el capitalisme descrit per Marx i Engels, en el que uns pocs tenien el capital i els mitjans de producció i molts altres, el treball. En aquest capitalisme qui rebia rendes de capital no rebia rendes de treball i viceversa.

"La corba de l’elefant de Milanovic s’ha fet famosa com a explicació de molts fenòmens populistes que han assaltat la política aquests darrers anys com Trump o el Brexit"

Aquest capitalisme s’acaba però amb la segona guerra mundial. A partir d’aquell moment comença allò que ell anomena capitalisme lliberal meritocràtic, i agafa les definicions creades per John Rawls a la Theory of Justice. En aquest capitalisme, ens trobem que qui rep grans rendes de capital, també les rep de treball. Qui té una empresa és a la vegada CEO, en dirigeix vàries o és un conegut artista, esportista, arquitecte, acadèmic, etc... La divisió entre capital i treball ha desaparegut. A partir de la segona guerra mundial apareix una variant socialdemòcrata que es caracteritza pel desenvolupament de la societat del benestar i, a partir dels anys 80, el capitalisme liberal meritocràtic que ens porta a una progressiva desigualtat.

Més info: Els gegants digitals i el perill de monopoli

Finalment, tenim el capitalisme polític o autoritari de la Xina i altres parts d’Àsia (Singapore, Vietnam, Burma) i Europa (Rússia, Àsia Central, Algèria, Etiopia...). En aquest capitalisme, el poder polític té la capacitat de dirigir una bona part de les decisions econòmiques com ara decidir amb qui es pot arribar a acords i fins i tot, el contingut d'aquests acords.

Com ha arribat el capitalisme?

Un tema certament interessant és com ha arribat el capitalisme. És a dir, un sistema en el que la producció de béns està orientada al benefici privat fent servir mà d’obra lliure, en base majoritàriament a capital privat coordinat de forma descentralitzada i en la que la major part de les decisions les prenen empreses privades o emprenedors. Milanovic esmenta dos factors:

En primer lloc, que el capitalisme en el seu afany pel benefici facilita i impulsa la globalització mitjançant el comerç i el moviment de capital més enllà de les seves pròpies fronteres. En segon lloc, l'alineament de la base econòmica (la infraestructura en terminologia marxista) i les institucions polítiques i judicials (la superestructura en termes marxistes) fa que tothom entengui i segueixi unes regles que esdevenen universals, el llenguatge dels guanys, del benefici. Aquest alineament d’interessos, especialment en la vessant lliberal i meritocràtica del capitalisme en la que molta gent té capital (per exemple, l’habitatge que incrementa el seu valor i contra el que es pot demanar una hipoteca) i rendes del treball, és una de les grans conquestes del capitalisme.

"El capitalisme té associats, especialment en la seva darrera versió de liberalisme meritocràtic, tota una sèrie de problemes, com ara la creixent desigualtat social"

Ara bé, aquest capitalisme té associats, especialment en la seva darrera versió de liberalisme meritocràtic, tota una sèrie de problemes, com ara la creixent desigualtat social, que preocupa especialment a Milanovic.

En efecte, una part cada vegada més gran dels ingressos provenen del capital. Això fa que el capital i els que el posseeixen són progressivament més importants que els treballadors i capturen un major poder polític i econòmic. Aquest és un fet nou que no succeïa en la variant socialdemocràtica predominant a Europa fins als 80. Això crea una progressiva desigualtat ja que el capital es concentra progressivament en un nombre menor de persones.

Més info: La transformació digital de l’Administració – tot es complica!

Ara bé, es pot objectar que la concentració de capital en el capitalisme clàssic era major i certament ho era. Al voltant de 1914, el 70% de la riquesa anglesa estava en mans de l’1% de la població. En contrast ara es mou al voltant del 20%. També podem objectar que algunes d’aquestes característiques que creen desigualtat són desitjables. O no és desitjable que la gent pugui esdevenir rica treballant? O que els nostres ingressos vinguin tant de rendes de capital com de rendes del treball?

Ens cal diferenciar també aquelles causes que són sistèmiques de les que no ho són. Per exemple avui en dia els sous de Data Scientist, Data Engineers, Cloud Engineers... són molt alts. Ara bé, això succeeix per la seva relativa escassetat que es corregirà en uns anys. No és doncs una característica sistèmica.

Troba les sis desigualtats sistèmiques

Milanovic identifica sis característiques sistèmiques d’aquesta creixent desigualtat sobre les quals cal posar l’accent a l’hora de dissenyar polítiques públiques.

La primera d’aquestes desigualtats sistèmiques és que la participació de les rendes del capital respecte a les rendes del treball s’ha incrementat i es va incrementant. Si les rendes del treball a la UE eren el 67% del total a 1970, aquestes han baixat quatre o cinc punts percentuals, mentre que les del capital, que ja eren una tercera part, han pujat 4-5 punts. Alguns estudis han trobat que això es degut a la davallada d’ingressos de la classe mitja i a l’increment de les rendes de l’emprenedoria que es comptabilitzen com a rendes de capital.

La segona característica sistèmica és l’alta concentració de capital. Edward Wolff explica en el seu llibre A Century of Wealth in America que al 2013 el top 1% posseïa la meitat de les accions i fons d’inversió, el 55% dels valors financers, el 65% dels trusts financers i el 63% del capital empresarial. Potser encara més revelador és que el top 10% posseeix el 90% dels actius financers.

El cas d’Espanya no és pas gens diferent. Aquí tenim les gràfiques de l'índex de desigualtat Gini per a les rendes del treball i el capital (“1” indica total concentració):

And I promised to send Ginis for capital and labor income for Spain. Note that K income Gini is ~0.9 and labor income Gini has increased from ~0.45 to ~0.55. (@lisdata) pic.twitter.com/TcIAsgf6wI

Aquest no és un cas exclusiu d’Espanya, és comú a tot Occident i al Japó amb l’excepció de Taiwan que té una distribució de riquesa molt estesa tant en capital com en treball:

Desigualtat de capital i feina

Juntament amb aquest fet ens trobem que els rendiments del capital en mans dels més rics superen de llarg als de les classes mitjanes. Tots coneixem aquest fet i és degut a un millor accés a la informació, a un millor assessorament fiscal, a la capacitat d’accedir a productes i oportunitats de més alt rendiment.

Una altra característica sistèmica totalment nova és allò que Milanovic anomena homoploutia, és a dir igual riquesa (“homos”, similar i “ploutia”, ric). Això vol dir que els que tenen més guanys per capital també ho són els top en guanys per treball. És a dir, els rics ja no són ociosos sinó CEOs, artistes, emprenedors o articulistes d’èxit.

"Els rics ja no són ociosos sinó CEOs, artistes, emprenedors o articulistes d’èxit"

Aquesta figura del seu llibre que mostra l’evolució de capitalistes d'acord amb les rendes de treball mostra la clara evolució cap a una coincidència total entre tots dos grups:

Potser la més curiosa d’aquestes característiques sistèmiques és el fet de que les dones que pertanyen als grups més afavorits tenen una tendència creixent a ajuntar-se amb homes d'aquests mateixos grups, a sota tenim la gràfica corresponent als anys 1970-2017 per les edats entre 20 i 35 anys als Estats Units.

La cinquena i sisena característiques sistèmiques són ben conegudes per a nosaltres. Corresponen a la creixent capacitat de participar en el procés polític per part d'aquests grups degut a l’aparició de partits i grups polítics que representen els seus interessos i a l’afebliment d’altres com sindicats i a la creixent capacitat de transmetre la riquesa acumulada als descendents a causa de la reducció o desaparició dels impostos de successions.

Segurament, aquestes sis característiques sistèmiques que subratlla Branko Milanovic no esgoten tots els fenòmens que estan polaritzant les nostres societats i creant desigualtats. Temes com la digitalització, els monopolis digitals sorgits a partir de processos de concentració pels efectes xarxa i l'escalabilitat de les tecnologies Cloud, la Intel·ligència Artificial i els seus efectes en el món del treball i la concentració de capital són importants i es troben a faltar a l'anàlisi. Ara bé, els que s’analitzen són importants i deixen clar que el capitalisme actual tendeix a una polarització on uns pocs capturen la major part de les rendes tant del capital com del treball.

"La digitalització, els monopolis digitals dels processos de concentració pels efectes xarxa i l'escalabilitat de les tecnologies Cloud, la IA i els seus efectes en el món del treball i la concentració de capital són importants i es troben a faltar a l'anàlisi"

Les intervencions sobre el mercat per redreçar aquesta situació i alinear el resultat del mercat amb el valor socialment desitjat d’una certa igualtat social les podríem situar en dues grans famílies.

Un futur més enllà de Blade Runner

Per un costat, els països del nord d'Europa han escollit tradicionalment una via redistributiva d’impostos alts a rendes altes tant de capital com de treball amb beneficis socials amplis, com ara educació gratuïta d’alta qualitat des de la guarderia fins a la universitat, serveis mèdics gratuïts, etc. Aquesta via ha tingut èxits importants, especialment fins els 80, en el període que Milanovic anomena capitalisme socialdemòcrata. Ara bé, un cop passat el llindar del 50% en les càrregues impositives, aquests impostos esdevenen no només socialment inacceptables sinó que anul·len els incentius a la creació de valor. La via redistributiva té límits i aquests límits ja fa temps que els hem trobat.

Per una altra banda, les societats del sud d'Europa, com la nostra, han optat majoritàriament per una via legislativa a on es posen límits a les actuacions i es garanteixen els drets dels ciutadans. Jo crec que no cal abundar en la ineficàcia d’aquesta via, una ineficàcia que tots patim amb una legislació molt extensa que xoca habitualment amb les habilitats a l'hora esquivar-la per part d’alguns grups i les impossibilitats de fer-la complir per part de l’administració. Més enllà d’això crea un sistema feixuc, poc flexible, poc distributiu i garantista només sobre el paper.

"Calen noves vies que generin una distribució més igualitària, sinó sembla que estem condemnats a la societat distòpica de Blade Runner"

Com veiem les dues vies conegudes per superar aquesta desigualtat social semblen inviables, una per esgotament i l’altra probablement perquè mai ho ha estat. Calen, doncs, noves vies que, mantenint els incentius, generin aquesta distribució més igualitària si les nostres societats volen preservar aquests valors que han estat fundacionals de l’estat modern democràtic. Sinó sembla que estem condemnats a la societat distòpica que tant encertadament Ridley Scott va retratar a Blade Runner, una societat on molt pocs ho tenen pràcticament tot, on les classes mitges pràcticament han desaparegut i on per viure una mica bé cal ser un dels millors professionals, condemnant a la resta a una vida de subsistència.

Branko Milanovic proposa algunes alternatives. Entre elles, algunes de ben conegudes, com una educació pública de millor qualitat que faci d’ascensor social. No deixa de ser curiós escoltar aquesta proposta en una de les universitats més castigades per les retallades on la mateixa sala de la conferència ja les evidencia plenament. Sembla obvi que Silicon Valley no seria el mateix sense Berkeley i Stanford, que la costa est dels Estats Units no seria el mateix sense Harvard, Columbia, MIT... Però, aquí ens permetem el luxe de maltractar les nostres universitats i dilapidar el futur dels nostres fills.

"Aquí, ens permetem el luxe de maltractar les nostres universitats i dilapidar el futur dels nostres fills"

D’altres semblen encara més radicals i difícils d’implementar, com ara reduccions fiscals per les classes mitjanes, ciutadania pels immigrants, limitar els diners de les campanyes polítiques o remunerar amb participacions empresarials els treballadors.

La feina dels mercats no és la de la política

Darrere la conferència de Branko Milanovic reposa una idea que en temps de canvi on cal reinventar-se i reinventar la societat en què vivim esdevé fonamental. Els mercats per si mateixos no s'alineen amb els objectius socials dels ciutadans que els utilitzen com a mecanisme per aconseguir un major benestar. Aquesta és la feina de la política i de la societat, no és la feina dels mercats. Els mercats per si mateixos donaran una solució, però possiblement no és la que ens agradi perquè no serà ni la més igualitària ni la més justa, serà simplement una solució a l’atzar que funcionarà, ni tant sols serà l'òptima.

"Els incentius a empreses i ciutadans s’han de preservar perquè sinó no disposarem de capital i el límit regulatori fa temps que, en un món de sobiranies compartides, està a les mans de moltes organitzacions"

Si volem alinear les solucions dels mercats amb els nostres objectius com a societat, això és feina nostra. Cal dissenyar els mercats, regular-los i intentar que la solució resultant estigui alineada amb els objectius que volem aconseguir com a societat. És ben cert que alguns d'aquests objectius ens venen imposats. La solució ha de ser competitiva amb les d’altres països si volem poder repartir la prosperitat i no la misèria. Els incentius a empreses i ciutadans s’han de preservar perquè sinó no disposarem de capital i el límit regulatori fa temps que, en aquest món de sobiranies compartides, està a les mans de moltes organitzacions, no només de nosaltres. Ara bé, tot i això i malgrat que el capitalisme sigui hegemònic, hi ha espai per un ampli ventall de solucions com ja ho demostra la diversitat de les existents.

El primer pas és entendre bé el problema. Capitalism alone potser no ho explica en la seva totalitat i segurament, tindrem contribucions posteriors que afegiran nous matisos. Ara bé, és un gran pas endavant en la seva comprensió. Entendre un problema és la meitat de la solució o com deia Einstein: Given one hour to save the world, I would spend 55 minutes defining the problem and 5 minutes finding the solution.

I la Xina?

No us perdeu el llibre! Costa de trobar en paper, però a Kindle el tindreu a l’instant!

Més Informació
Lliçons de la Xina: els diners
Lliçons de la Xina: AI & Competitivitat – It’s the adoption stupid!
Avui et destaquem
Comentaris