Un dels problemes que pateix la Unió Europea (UE) és la dificultat que troba a l’hora de fer arribar a tota la població la informació sobre allò que fa. Especialment a Espanya aquesta informació es veu obstaculitzada per dues forces principals: els euroescèptics -no parlo dels populisme polític, sinó de la classe d’opinió pública que els mitjans locals han creat, convençuda que a fora les coses es fan tan malament com aquí- i l’activitat dels governs (espanyol i autonòmics) que intenten posar-se les medalles de la majoria de les realitzacions que es duen a terme gràcies a la UE.
Només cal imaginar-se com hauria gestionat Espanya la pandèmia sense la UE. Països molts més seriosos que nosaltres, com ara la Gran Bretanya o els Estats Units (EUA), van fracassar en bona part. Doncs bé, aquests dies es posa a prova una altra de les competències exclusives de la UE: la política comercial. Els aranzels. I, la veritat, és que s’està fent relativament bé. Analitzem-ho.
Abans de reaccionar en calent, convé mirar qui és qui. Molts es pregunten per què la UE no reacciona imposant aranzels de forma recíproca als que apliquen els EUA. Les raons són diverses, i no cal apel·lar exclusivament a les bondats del comerç internacional sinó als propis interessos. Només hem de tenir en compte les dades que no ens subministren. El 50% de la riquesa de la UE, el seu PIB, es genera gràcies al comerç internacional. Aquesta activitat representa només el 27% del PIB dels EUA. I a la Xina, amb tota la fama d’exportadora que té, el comerç internacional només representa el 31% -molt lluny del nostre 50%-. Per tant, si algú hi té a perdre en una batalla generalitzada d’aranzels, és la UE. Oi que ningú ho diria? Doncs sí. Per això la UE és la primera potència comercial del món. En conseqüència, guerra d’aranzels generalitzada no toca.
El 50% de la riquesa de la UE, el seu PIB, es genera gràcies al comerç internacional. Aquesta activitat representa només el 27% del PIB dels EUA
A més a més, com gairebé tots els economistes assenyats recomanen, interessa a tot el món no fer una guerra comercial a l’alça. Aleshores, com es combat això? Doncs fent una guerra comercial a la baixa i aprofitar la situació actual per impulsar un espai econòmic comú entre la UE i els EUA. Que alguns sectors es veuran perjudicats? Certament. Però jugar a l’alça significa perjudicar-los a tots. Per això l’aposta inicial, el contracop proposat per la UE, ha consistit a dir-li al govern Trump que, d’entrada, la UE eliminaria els aranzels a tots els productes industrials si s’arriba a un acord recíproc. És a dir: “Trump, tu dius que la UE et penalitza amb aranzels. Doncs comencem per fer una prova i eliminem totalment els aranzels industrials. Ja no tens excusa, almenys per als béns materials”. Amb això s’ha deixat una crua realitat al descobert i que Trump pretén amagar: en temes industrials, sobretot d’enginyeria avançada, els EUA no són competitius enfront de la UE.
Si bé aquesta és una estratègia global que planteja la UE -“Trump, et queixes dels aranzels de la UE? Doncs eliminem-los”-, també s’inclou una tàctica a curt termini que consisteix a, mentrestant, ensenyar les dents per mostrar per on anirien els atacs europeus en cas de guerra comercial. Una tàctica composta de diversos elements. El primer consisteix a accelerar els acords comercials amb la resta del món: la Xina, el Canadà, Àsia, Pacífic, Amèrica Llatina... Negociacions que feia anys que estaven entrebancades i que, ara, ves per on, s’acceleren. Ara es dona l’ambient idoni: un antiamericanisme global. Perquè, no ens enganyem, tot el món és enemic de Trump. Fins i tot els països governats per polítics que li són afins. Perquè les guerres comercials, ni que siguin indirectes, no interessen a ningú.
Tot el món és enemic de Trump. Fins i tot els països governats per polítics que li són afins. Perquè les guerres comercials, ni que siguin indirectes, no interessen a ningú
Però hi ha una segona manera d’ensenyar les dents, molt més subtil. I és aquesta la que la UE ha començat a posar en marxa. Si analitzem els més de 2.000 productes que la UE ha inclòs en la llista dels quals pretén incrementar els aranzels -sempre que Trump acabi imposant els seus- tindrem la sensació que s’han escollit de manera erràtica i estranya. I sovint superficial. Mocadors? Xocolata blanca, i no les altres? Ametlles, avellanes, mantes elèctriques, sostenidors de dona, calçotets, determinades peces d’automòbil (no totes), etc. Quina és la raó d’aquest aparent desori? Doncs l’estratègia dels negociadors europeus ha consistit a triar productes que no interfereixin massa en la marxa de l’economia europea però que, atenció, siguin estratègics -exportacions importants en valor absolut- per a determinats estats dels EUA. Quins estats? Doncs, principalment, aquells que han votat a Trump amb més fervor. Els estats, diguem-ne, més fanàtics. I també aquells que poden influir en les decisions a Washington. Florida (xocolata blanca i taronges), llavors de soja (Louisiana), productes de fusta (Geòrgia i Alabama), peces d’automòbil (Wisconsin)... però també allò que afecta estats poderosos i que poden fer lobby tenint en compte el seu volum: ametlles de Califòrnia. En resum, s’ha buscat atacar els estats individualment en comptes de posar aranzels sectorials a tots els EUA que podrien desencadenar una guerra recíproca de la qual Europa pot sortir-ne perjudicada: per exemple, els alcohols -com a mostra: malgrat estar produït als estats del sud, pro-Trump, no es proposa penalitzar el bourbon-.
I encara hi ha una reserva estratègica amb què la UE ha amenaçat l’administració Trump. Consisteix en la capacitat reguladora de la UE. Concretament, la interdicció de participar en els concursos públics -a tot nivells, fins i tot municipal- on intervinguin empreses americanes en el seu origen (per exemple, les filials europees). Poden imaginar-se que el mal que això pot causar és incommensurable. I encara més: l’amenaça de la Comissió Europea de fer la vida impossible a les tecnològiques americanes (Amazon, Google, X, etc.) que ja han tastat l’experiència que, quan la Comissió Europea posa multes, aquestes fan molt de mal. I que quan la Comissió regula, ho fa amb el morro fort. Per tant, s’intenta provocar que siguin les empreses les que s’aproximin a Trump dient-li que reflexioni. Que no es tracta de polítics contra polítics (com succeeix amb la Xina), sinó d’interessos econòmics falsament confrontats. La UE no fa política, encara.
Bé, ja han vist que el ventall d’eines de què disposa la UE és amplíssim. I l’estratègia és sofisticada i seguint la millor tradició florentina i versallesca, que és en la qual Europa es troba més confortable. Consisteix a forçar que siguin els mateixos americans -la classe política electa dels estats, però també els empresaris- els qui desautoritzin Trump. De fet, en vint-i-quatre hores, el president Trump va passar de dir que molts països li trucaven proposant-li pràctiques buco-anals, a assegurar que els EUA arribarien amb seguretat a un acord amb la UE. I ara ho repeteix cada cop que el visita un dignatari europeu. Sembla que la feina comença a donar resultats. Les reunions són intenses. I a porta tancada, com ha de ser.