Una llança en favor de la meva pròpia generació. Als de la meva generació sempre ens han dit que ho hem tingut tot donat. Que no hem hagut de treballar des de petits, que hem pogut accedir a estudis superiors en major proporció que els nostres pares i que hem tingut totes les oportunitats que hem volgut per fer, de la nostra vida, una absoluta meravella. Sempre he trobat inversemblant les persones que diuen això de a la meva època seguit d’una afirmació que elogia clarament a la seva generació respecte a la dels temps actuals, menyspreant les nostres condicions pel simple fet de tenir-ho tot donat. Del que no son conscients, i crec que això és important remarcar-ho, és que les condicions de la seva època ja no son les mateixes que les d’ara, i que edulcorar un passat gloriós davant del que consideren un fracàs de la generació actual resulta, com a mínim, esbiaixat. És cert que el jovent d’avui dia hem tingut les necessitats bàsiques molt més cobertes que a l’època dels nostres pares, i encara millors que la generació de les nostres àvies, criades entre guerres i dictadures, on la llibertat era un anhel que moltes no van poder articular mai. Però d’aquí a dir que ho hem tingut tot massa fàcil crec que hi ha un salt temerari entre el que creuen i el que és la nostra realitat.
Segons Michael Sandel, professor de Harvard i autor del llibre La Tirania del Mèrit: on ha quedat el Bé Comú? , la meritocràcia és un sistema que, lluny de premiar la llibertat i iniciativa dels membres d’una comunitat, agreuja les diferències socials i les desigualtats, generant una bretxa social molt més gran entre aquells a qui considerem com a guanyadors i aquells a qui considerem com a perdedors. Lluny de ser un mecanisme que permet una igualtat d’oportunitats que contempla a cada persona com a vàlida únicament pels seus mèrits i no per les seves condicions materials (que és el que ens han volgut vendre en reiterades ocasions des d’alguns discursos socials), Sandel considera que aquesta teoria o justament contribueix a la desigualtat, perquè invisibilitza algunes barreres, obstacles i discriminacions que resulten imprescindibles per medir el resultat final del recorregut vital d’una persona.
Els joves d’avui hem tingut més facilitats per accedir a l’educació superior, però això no ens fa més meritoris que la generació dels nostres avis, on havies de tenir una capacitat adquisitiva alta per poder accedir a graus universitaris. Contràriament, ens posa en un escenari no comparable on, si premiéssim als joves per ser més intel·ligents que les generacions anteriors, només estaríem cometent una injustícia.
Potser no hem tingut una vida difícil, però sí que hem hagut de prendre decisions difícils
Amb això, el que Sandel procura és destruir el que coneixem com a cultura de l’esforç. A molts de nosaltres, crescuts durant una de les crisis econòmiques més grans que ha patit el nostre país i el nostre continent, se’ns va fer créixer pensant que tot seria fàcil i que podríem viure molt millor que els nostres pares. De cop i volta, d’un dia per l’altre, totes aquestes promeses es van esfumar. A partir d’aleshores, només se’ns repetia que tot costava molt, que havíem de treballar molt i que no podíem pensar que tot ens vindria regalat.
Quan als joves se’ns acusa de no esforçar-nos o “lluitar” per allò que volem, en realitat el que se’ns diu és que no sabem sacrificar-nos i se’ns vol fer sentir culpables respecte a altres generacions que consideren que sí que es van esforçar (i molt!) per aconseguir el que van aconseguir. Però per assolir el que es coneixia com a èxit social abans en teníem prou amb una carrera professional de renom, casar-nos, tenir fills, una hipoteca d’un adossat amb jardí i un gos amb nom de jugador del Barça. Ara, amb la diversificació i extremada diversitat de les oportunitats i opcions vitals que se’ns obren, ens costa fins i tot saber qui som, a on anem, per què hi anem i, encara més important, per què no anem a un altre lloc. Estic segura que la meva àvia mai va necessitar tantes respostes, encara que el cost era que tampoc es devia fer tantes preguntes. La reflexió del debat públic i el relat individual s’ha fet complexa i les nostres ganes de viure insaciables, fet que fa que, en última instància, mai estiguem contents o satisfets amb el que tenim en un moment donat. I això, és clar, dificulta altament la nostra capacitat de valorar si hem tingut, o no, èxit o facilitats per fer el que hem volgut fer.
Un altre autor que parla sobre la cultura de l’esforç és César Rendueles, sociòleg i autor del llibre Contra la igualdad de oportunidades. Un panfleto igualitarista. Al llibre Rendueles explica com, des totes les posicions ideològiques (però sobretot des de l’esquerra), històricament s’ha buscat la igualtat com al paradigma de l’èxit social. Tanmateix, la desigualtat pròpia de les societats contemporànies ha mostrat que el que l’objectiu social que hem anomenat com igualtat d’oportunitats s’ha convertit en una forma d’elitisme que beneficia sempre als que tenen més. Rendueles afirma que s’ha de buscar una societat equilibrada, però no igualitària, perquè això seria, com també exposa Sandel, una forma d’invisibilitzar unes desigualtats i discriminacions que, ens agradin o no, formen part del context social on vivim.
La meva generació, entre els centennials i els millennials, potser no hem tingut una vida difícil, però sí que hem hagut de prendre decisions difícils. Som, segurament, la generació a la que s’han dipositat més expectatives, que ens hem vist més pressionats per assolir un èxit social cada cop més ple de títols i mèrits però més buit de continguts tangibles. Potser per aquest motiu també som de les generacions que més hem vist més afectats per trastorns de salut mental. Segons un estudi d’UNICEF, un de cada set adolescents d’entre 10 i 19 anys té un problema de salut mental diagnosticat, la majoria d’ells depressions o ansietat.
Ens hem compromès des de la consciència del privilegi que tenim respecte a la resta de la societat. Ens hem unit a causes socials, ens hem mobilitzat i hem apostat pel que creiem que era la justa manera de fer les coses. Tot amb la consciència de que el somni d’èxit que un dia van vendre als nostres pares, per a nosaltres es va esfumar fa molts anys. Si la generació dels avis va lluitar per sobreviure i oferir un millor futur als seus fills, i la dels nostres pares va treballar jornades inacabables per poder-nos-ho donar tot, la nostra ha estudiat de valent per poder fer del món un lloc millor on viure junts. I això, senyores i senyors, tampoc és (ni serà) fàcil.