Els romans van aprendre molt aviat que l’aigua era fonamental per la pervivència de les ciutats, tant en temps de pau com de guerra. Això volia dir, disposar dels metres cúbics suficients per abastir la població i mantenir sempre en bon estat els conductes que la portaven. Obres de captació d’aigua. Embassaments. Cisternes. Túnels i galeries. Canals. Torres de distribució. Sifons. Fins que arribava el moment de la veritat: salvar els desnivells. És aleshores quan apareix la pedra angular, en el sentit més bíblic, l’aqüeducte. Tants arcs com fessin falta per permetre que l’aigua travessés d’un cantó a un altre de la vall, de manera que fluís tranquil·lament, sense sotracs ni estancaments. L’aqüeducte, pedra, formigó i linealitat, més que les famoses calçades imperials, van ser el signe del poder romà. Funcionalitat. Ciència. Desafiament. Esveltesa. Modernitat. Poder. Visió d’estat. Per passar d’un cantó a l’altre, aquestes obres d’enginyeria -molt més desenvolupades que en les civilitzacions anteriors-, facilitaven que el líquid substancial arribés tranquil·lament a qualsevol indret.
En això, l’altre dia estava passant per davant del Pont del Diable de Tarragona, que tant va esperonar la ment a la meva joventut, mig amagat ara per l’autopista. No sé per quina raó, en caminar d’un cantó a l’altre de la vall que uneix l’aqüeducte, em va semblar un exemple meridià dels gigs dins la nova economia. Necessiten les grans empreses tecnològiques per passar a l’altre cantó, tenir al seu voltant llocs de treball brossa, mini-jobs, treballs per hores, o esporàdics, feines cada cop més per projecte? El fet que no només siguin les empreses unicorn les que practiquen aquesta economia fa pensar que el fenomen és molt més ample.
Malauradament, els denominem llocs de treball, perquè són de la mateixa categoria de producte, encara que esquifits i molt sovint degradants. La darrera moda per garantir la transparència en la relació entre els que cerquen aquests llocs i els qui els ofereixen consisteix en unir feines gigs, blokchain i pagar amb criptomonedes. És a dir, flexibilitat, eines en línia, baixa remuneració, coordinació i diners virtuals poc fiscalitzats. Aquest és l’escenari.
Lluny del centre, cap a les perifèries
Si el 2016, els distints graus d’economia gig es calculaven als Estats Units i a Europa del 20% i el 30% del global dels llocs de treball (McKInsey, 2016), cinc anys després, el percentatge podria superar el 45%. A Gran Bretanya, els autònoms han crescut des del 2000 en un 30% i al mateix període als Estats Units d’un 50%. La precarietat laboral campa al seu gust, en un moment delicat, el trànsit cap a la digitalització. El més trist de la situació és que aquesta es basa fonamentalment en el talent, mentre l’esmicola, el trosseja i li treu l’ànima. Deixant a part les pensions dels majors, cada cop hi ha menys llocs de treball protegits. Roman bastant intocable, des de fa uns anys, la població sindicada, encara que a poc a poc va perdent pel camí part dels drets guanyats. Paral·lelament, es desferma la liberalització fins al paroxisme de les relacions laborals per a la resta de la població, que majoritàriament afecta els millennials.
Les empreses tendeixen a expulsar els treballadors fixes per convertir-los en qualsevol de les figures amb pocs compromisos i lligams laborals
Les empreses tendeixen a expulsar els treballadors fixes per convertir-los en qualsevol de les figures amb pocs compromisos i lligams laborals. Descarreguen costos del centre cap a les perifèries, cercant formes de mantenir relacions amb els treballadors de maneres diverses. Com si menys càrregues directes signifiquessin sempre més marges. Augmenten les subcontractacions que es multipliquen per operació o obra; s’externalitzen les funcions, fins i tot les bancàries; es cerquen temporers cada cop més puntuals; i per aspirar a treballs internalitzats a les empreses, molts s’han de convertir en autònoms. I, com no, es dispara el nombre de teleoperadors de call center i de riders que cobreixen la darrera milla, que s’han convertit en els treballs més recurrents de la dècada pels nostres joves.
L’altre dia, Helena Guardans, presidenta de l’outsourcing Webhelp, clamava a favor de mantenir les característiques dels contractes per obra (El País, 11 de juny). I feia giragonses per explicar que, en aquest cas, flexibilitat no vol dir precarietat. Atenent-nos al concepte de lloc de treball per la nova economia, estrictament Helena Guardans tindria la raó. Però la liquiditat imposada al lloc de treball ha acabat forçant indirectament la precarització laboral. Perquè els llocs de treball digitals no estan dissenyats per a tota la vida; es desenvolupen més a l’oficina en línia que al despatx; requereixen un bon paquet de competències -relacionades amb la innovació, el canvi i la gestió de les emocions-; obliguen a una major preparació i reciclatge; no són mesurats per l’horari; i les persones que exerceixen són més flexibles i autònomes (www.erafbadia.blogspot.com).
És necessari tenir un creixent percentatge de llocs de treball entre esquifits i miserables per mantenir les empreses a flotació, com els romans els aqüeductes per portar l’aigua a les ciutats?
No tenen res a veure amb l’època anterior, per la qual cosa les noves formes de contractació han de mantenir la seguretat sense aprofundir en la limitació, la inestabilitat i la fragilitat en el lloc de treball. Podríem distingir, per una banda, els llocs de treball que requereixen una baixa capacitació, tendeixen a una major precarització, i la gig s’hi posa les botes. I per una altra, els que exigeixen una alta preparació, cada cop més sofisticada i permanent, que augmenta a mesura que avança la digitalització, facilitant la mobilitat de les carreres professionals.
És evident que les condicions de treball en l’era digital faciliten nous sistemes de relacions laborals i que el treball en xarxa millora les condicions tant de l’empresa com del treballador. A l’empresa li dona marge per moure’s millor en cada cicle. I al treballador, la oportunitat de temptar major autonomia, productivitat i remuneració que les que li permet obtenir en un lloc fixe. La pregunta que ens fem és si és necessari tenir un creixent percentatge de llocs de treball entre esquifits i miserables per mantenir les empreses a flotació, com els romans els aqüeductes per portar l’aigua a les ciutats.
Creiem que no, per un motiu ben clar: després de la sentència del Suprem del 26 de maig, que confirmava que els repartidors a domicili són falsos autònoms, no hi ha tanta diferència per Glovo, Deliveroo o Uber Foods -per posar uns exemples- entre pagar 8-10 euros/hora al rider e incorporar la quantitat bruta fixa i fiscalitzada. El mateix podríem dir de les empreses de teleoperació, que donen als seus teleoperadors 990 euros mensuals a Espanya, 360 euros al Marroc, 200 a Filipines, 284 a Colòmbia, o 1.723 euros a Irlanda. No canviaria gens el seu model de negoci incorporar als treballadors en les seves plantilles i remunerar-los amb totes les càrregues que tenen els treballadors assalariats. Això sí, el marge del negoci esdevindria lleugerament menor. Però aquí entraríem en un altra tema, el de quina hauria de ser la remuneració adequada del capital.
S'esquerda el lloc de treball tradicional i obre enormes possibilitats a l’autoocupació, l’emprenedoria, les startups, les spin-off i el treball en xarxa.