16
de Febrer
de
2016 - 12:46
Act.
16
de Febrer
de
2016 - 13:56
L'Institut d'Economia de Barcelona ha publicat una nova edició de la seva IEB Report, sota el títol Anàlisi de la UE des de la perspectiva del federalisme fiscal i dedicat a l'anàlisi de la Unió Econòmica i Monetària a Europa. Els quatre investigadors que han participat en el document coincideixen a remarcar que la crisi ha posat de manifest la incapacitat de la Unió per frenar la caiguda de les economies de les nacions en dificultats, per evitar l'asimetria entre els Estats membres i, a més, ha anul·lat la capacitat dels propis estats per devaluar la moneda i esmorteir l'impacte de la recessió. Els autors consideren que el futur d'Europa passa per avançar cap a una unió pressupostària i fiscal, que enfortirien els mecanisme de la institució per evitar situacions com les quals s'han donat en els últims anys a Grècia, Portugal, Irlanda o Espanya.
El catedràtic de la Université Paris Est, Rémy Prud'homme, adverteix en el seu article "La Unió Pressupostària Europea: necessària i impossible" sobre la "inestabilitat" de la institució, provocada per l'ínfim percentatge de pressupost que maneja. "Es tracta d'una unió avançada en matèria econòmica, normativa i monetària, però és gairebé inexistent en qüestions pressupostàries: el seu pressupost solament representa el 1% del PIB dels països membre". L'investigador recorda com la Comissió Reichenbach, de la qual va formar part entre 1991 i 1994, considerava que per aconseguir una Unió estable a escala macroeconòmica, amb serveis públics eficients i capacitat de redistribució entre persones i territoris, seria necessari un pressupost europeu que representés, almenys, el 15% del PIB dels estats.
Prud'homme veu quatre sortides a la situació. La primera, a la qual crida "el replegament", passaria per fer un pas enrere i portar la integració econòmica, normativa i monetària als mateixos nivells de la modesta integració pressupostària. "Aquesta solució descontentaria als polítics, però no a les nacions europees, en les quals ja es percep la sensació de fatiga sobre Europa".
Una altra opció seria la "fugida avanci", que passaria per augmentar el pressupost de la Unió fins que arribi al 15 o 20% del PIB en uns 20 anys. Un opció que l'autor considera "improbable" per la "impossibilitat d'augmentar els impostos europeus" a canvi de centralitzar competències que ara gestionen els països. Prud'homme veu més opcions en "el bricolatge", que consistiria en el foment d'acords, pactes i mecanismes negociats per reduir les desigualtats en moments de crisis, seguint el model del Pacte d'Estabilitat i de Creixement.
Finalment, l'acadèmic assenyala com a última opció la "Europa a dues velocitats", amb els sis signants del Tractat de Roma amb un pressupost i unes polítiques comunes d'una banda i, per l'altre, la resta amb una integració menor.
Unió monetària i fiscal
En el seu article L'incert camí cap a la unió fiscal europea, el professor del IEB, Antoni Castells, es pregunta si és possible una unió monetària sense una unió fiscal, per concloure que es tracta d'una realitat difícil de consolidar. "La resta d'unions se serveixen del pressupost central per corregir desequilibris", i ho fan amb tres objectius: estabilitzar la unió durant els cicles econòmics negatius, mutualizar els riscos a través del tresor comú i poder fer transferències fiscals dels territoris més competitius als quals ho són menys. Castells considera que, en la Unió Europea, "les condicions polítiques disten molt de ser les adequades per donar els passos decisius cap a una unió fiscal".
Malgrat tot, Castells reconeix que la crisi ha accelerat la transferència de sobirania cap a la Unió Europea a través d'acords com el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, l'impuls de la Unió Bancària, el Pla Europeu d'Inversions o el Tractat d'Estabilitat. No obstant això, el Doctor considera que la institució segueix lluny d'aconseguir l'objectiu. "La crisi va posar en relleu les conseqüències d'una unió monetària incompleta –sense unió fiscal-, i ara s'està incorrent en l'error d'avançar cap a una unió fiscal incompleta, centrada en la disciplina fiscal dels estats membres i oblidant la construcció d'institucions fiscals comunes".
Necessitats i realitat política
Coincideix amb la visió de Castells la membre del Fons Monetari Internacional, Martine Guerguil, que en el seu article "Pot la zona euro prospera sense una unió fiscal?" recorda com els avisos d'inestabilitat macroeconòmica d'una unió monetària sense acords fiscals es van donar des de la mateixa concepció de l'euro. L'experta considera que el pas necessari per corregir les limitacions actuals pansa per la creació d'un pressupost central, "finançat per impostos i que permeti emetre deute conjunt".
Guerguil apunta encerts en els últims anys, com l'avanç cap a la unió bancària, "el pas més significatiu cap a la integració econòmica des de l'euro". No obstant això, assenyala un problema en el seu funcionament, com és la necessitat de crear un sistema de protecció fiscal comuna i de redistribució del risc fiscal. La realitat és que el Mecanisme Únic de Resolució atorga les responsabilitats de finançament als governs locals. "La unió bancària reflecteix, una vegada més, la bretxa existent entre la necessitat percebuda d'instruments comuns i la voluntat política d'aplicar-los".
La representant del FMI adverteix sobre el perill que corre la unió monetària en cas de no avançar cap a la integració. "La zona euro podria diluir-se en una unió menys ambiciosa, propensa a crisis locals recurrents i a abruptes processos d'ajust".
Menys normatives, més institucions
En el mateix sentit s'expressa el delegat de la Unió Europea als Estats Units, Antonio de Lecea, en el seu article "La unió fiscal de la UE", on recull les crides de representants del Banc Central Europeu, com Mario Draghi o Benoit Coeuré, per "deixar enrere un sistema basat en normes i plantejar-se un sistema institucional".
Segons l'autor, la creació d'un ministeri de finances per a la zona euro permetria "centralitzar les competències d'execució per evitar i corregir desequilibris econòmics i fiscals i gestionar les crisis". De Lecea recorda que diversos economistes donen suport a aquest "enfocament centralitzat" i proposa desafiaments legals als estats membres i atorgar a la Unió el poder de veto per forçar la cessió de sobirania.
El catedràtic de la Université Paris Est, Rémy Prud'homme, adverteix en el seu article "La Unió Pressupostària Europea: necessària i impossible" sobre la "inestabilitat" de la institució, provocada per l'ínfim percentatge de pressupost que maneja. "Es tracta d'una unió avançada en matèria econòmica, normativa i monetària, però és gairebé inexistent en qüestions pressupostàries: el seu pressupost solament representa el 1% del PIB dels països membre". L'investigador recorda com la Comissió Reichenbach, de la qual va formar part entre 1991 i 1994, considerava que per aconseguir una Unió estable a escala macroeconòmica, amb serveis públics eficients i capacitat de redistribució entre persones i territoris, seria necessari un pressupost europeu que representés, almenys, el 15% del PIB dels estats.
Prud'homme veu quatre sortides a la situació. La primera, a la qual crida "el replegament", passaria per fer un pas enrere i portar la integració econòmica, normativa i monetària als mateixos nivells de la modesta integració pressupostària. "Aquesta solució descontentaria als polítics, però no a les nacions europees, en les quals ja es percep la sensació de fatiga sobre Europa".
Una altra opció seria la "fugida avanci", que passaria per augmentar el pressupost de la Unió fins que arribi al 15 o 20% del PIB en uns 20 anys. Un opció que l'autor considera "improbable" per la "impossibilitat d'augmentar els impostos europeus" a canvi de centralitzar competències que ara gestionen els països. Prud'homme veu més opcions en "el bricolatge", que consistiria en el foment d'acords, pactes i mecanismes negociats per reduir les desigualtats en moments de crisis, seguint el model del Pacte d'Estabilitat i de Creixement.
Finalment, l'acadèmic assenyala com a última opció la "Europa a dues velocitats", amb els sis signants del Tractat de Roma amb un pressupost i unes polítiques comunes d'una banda i, per l'altre, la resta amb una integració menor.
Unió monetària i fiscal
En el seu article L'incert camí cap a la unió fiscal europea, el professor del IEB, Antoni Castells, es pregunta si és possible una unió monetària sense una unió fiscal, per concloure que es tracta d'una realitat difícil de consolidar. "La resta d'unions se serveixen del pressupost central per corregir desequilibris", i ho fan amb tres objectius: estabilitzar la unió durant els cicles econòmics negatius, mutualizar els riscos a través del tresor comú i poder fer transferències fiscals dels territoris més competitius als quals ho són menys. Castells considera que, en la Unió Europea, "les condicions polítiques disten molt de ser les adequades per donar els passos decisius cap a una unió fiscal".
Malgrat tot, Castells reconeix que la crisi ha accelerat la transferència de sobirania cap a la Unió Europea a través d'acords com el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, l'impuls de la Unió Bancària, el Pla Europeu d'Inversions o el Tractat d'Estabilitat. No obstant això, el Doctor considera que la institució segueix lluny d'aconseguir l'objectiu. "La crisi va posar en relleu les conseqüències d'una unió monetària incompleta –sense unió fiscal-, i ara s'està incorrent en l'error d'avançar cap a una unió fiscal incompleta, centrada en la disciplina fiscal dels estats membres i oblidant la construcció d'institucions fiscals comunes".
Necessitats i realitat política
Coincideix amb la visió de Castells la membre del Fons Monetari Internacional, Martine Guerguil, que en el seu article "Pot la zona euro prospera sense una unió fiscal?" recorda com els avisos d'inestabilitat macroeconòmica d'una unió monetària sense acords fiscals es van donar des de la mateixa concepció de l'euro. L'experta considera que el pas necessari per corregir les limitacions actuals pansa per la creació d'un pressupost central, "finançat per impostos i que permeti emetre deute conjunt".
Guerguil apunta encerts en els últims anys, com l'avanç cap a la unió bancària, "el pas més significatiu cap a la integració econòmica des de l'euro". No obstant això, assenyala un problema en el seu funcionament, com és la necessitat de crear un sistema de protecció fiscal comuna i de redistribució del risc fiscal. La realitat és que el Mecanisme Únic de Resolució atorga les responsabilitats de finançament als governs locals. "La unió bancària reflecteix, una vegada més, la bretxa existent entre la necessitat percebuda d'instruments comuns i la voluntat política d'aplicar-los".
La representant del FMI adverteix sobre el perill que corre la unió monetària en cas de no avançar cap a la integració. "La zona euro podria diluir-se en una unió menys ambiciosa, propensa a crisis locals recurrents i a abruptes processos d'ajust".
Menys normatives, més institucions
En el mateix sentit s'expressa el delegat de la Unió Europea als Estats Units, Antonio de Lecea, en el seu article "La unió fiscal de la UE", on recull les crides de representants del Banc Central Europeu, com Mario Draghi o Benoit Coeuré, per "deixar enrere un sistema basat en normes i plantejar-se un sistema institucional".
Segons l'autor, la creació d'un ministeri de finances per a la zona euro permetria "centralitzar les competències d'execució per evitar i corregir desequilibris econòmics i fiscals i gestionar les crisis". De Lecea recorda que diversos economistes donen suport a aquest "enfocament centralitzat" i proposa desafiaments legals als estats membres i atorgar a la Unió el poder de veto per forçar la cessió de sobirania.