Amb certa freqüència veiem com els mitjans de comunicació es fan ressò d’algun tipus d’estafa que ha permès als seus ordidors buidar la cartera d’inversors incauts. Sovint es pensa que les víctimes -més enllà de tenir una avarícia fora mida- són persones poc formades en l’àmbit en què s’ha produït l’engany. Això pot ser cert en alguns casos, però no pas és una llei d’or, perquè de tant en tant veiem com experts en una determinada matèria són engalipats fins a deixar-se la camisa en una estafa.
Ara fa gairebé quaranta anys, el Nadal del 1983, va sortir a la llum un dels fraus més rocambolescs que s’han produït mai, i que agrupava tota una sèrie de personatges d’opereta: un comte belga, un ministre espanyol, l’Opus Dei, una associació anticomunista, un tècnic de telefonia amb deliris de grandesa, la banca suïssa i, fins i tot, el president de la República Francesa.
La història comença a mitjan anys setanta, quan al primer executiu de la petroliera Elf Aquitaine (avui absorbida per Total Energies), Pierre Guillaumat, se li van presentar un grup d’individus de reputació impecable a explicar-li que havien tingut coneixement d’un invent revolucionari. L’empresa d’hidrocarburs en aquells moments era de titularitat pública, amb tot el que això comportava en l’àmbit de les responsabilitats polítiques. Els personatges que van parlar amb Guillaumat eren tres: Jean Violet (advocat de grans operacions corporatives i membre dels serveis secrets francesos), Philippe de Weck (president de la Union de Banque Suisse, allò que avui dia és UBS, i membre del consell d’administració de Nestlé) i Antoine Pinay (cap del consell de ministres francès durant el període 1952-53, un càrrec de la Quarta República francesa equivalent al primer ministre d’avui dia). Qui es coneixien des de temps enrere eren Violet i Pinay, que a més de ser amics, eren membres de l’Opus Dei i creadors del Cercle Pinay, un think tank dedicat a combatre el comunisme, el socialisme i a la Unió Soviètica a partir de campanyes difamatòries. Anys més tard, el 1989, de Weck seria nomenat vicepresident de l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), també conegut com a Banc Vaticà.
La combinació de preus del cru exageradament alts amb la dificultat d’obtenir-ne subministrament va col·locar les empreses petrolieres al seu punt de mira
Però quina és la proposta que aquests tres homes van fer a Guillaumat? Es tractava d’adquirir un invent tan revolucionari com secret per buscar petroli que havien creat dos individus singulars, el científic autodidacta Aldo Bonassoli -que treballa com a tècnic a una empresa de telefonia- i el comte belga Alain de Villegas de Saint-Pierre-Jette, un gran aficionat al fenomen ovni i al misteri en general, conegut com a “el comte alquimista”. Encara que el màxim responsable d’Elf Aquitaine no ho sabia, la parella ja havia fracassat en l’explotació d’unes dessaladores d’aigua de mar que havien estat provant al sud de l’estat espanyol, i que en absolut van complir amb el que prometien sobre el paper. L’invent que volien presentar a Guillaumat havia estat tímidament testejat a Espanya per intercessió del ministre Sánchez Bella, a qui els interessats havien accedit gràcies als contactes a l’Opus Dei. Encara que no hi havien obtingut cap resultat positiu, l’esclat de la crisi de petroli els va obrir un munt de possibilitats: la combinació de preus del cru exageradament alts amb la dificultat d’obtenir-ne subministrament va col·locar les empreses petrolieres al seu punt de mira.
Al president de la companyia pública francesa li van explicar que Bonassoli havia creat un giny que permetia trobar dipòsits subterranis de cru sense fer cap prospecció, simplement a partir de sobrevolar amb avió els territoris sospitosos d’amagar petroli. Els avions ensumarien el petroli per més profund que estigués. La clau era un dispositiu que detectava el “flux gravitatori” del sòl i el transformava en ones electromagnètiques que es podien mostrar a través d’un televisor. Només en un context de desesperació per la manca de petroli es pot entendre que algú com Guillaumat accedís a adquirir l’invent i, sobretot, a pagar una fortuna per ell. Bé, ben segur que també va influir-hi l’amenaça de vendre el giny als americans d’Exxon si ells no els feien cas. Això sí, com a primer executiu d’una companyia estatal, Guillaumat va fer partícips de la seva decisió al president de la República, Valéry Giscard d’Estaing, i al primer ministre, Raymond Barre, que hi van estar d’acord.
Els pagaments que Elf Aquitaine va arribar a transferir als promotors de l’invent van ascendir a més de 200 milions de dòlars, que van ser convenientment ocultats al compte de pèrdues i guanys de la firma
Les escasses proves que es van fer abans de signar el contracte es van dur a terme sota un sospitós secretisme per part de Bonassoli i de Villegas, que amb l’excusa dels perills de l’espionatge industrial no van deixar que cap científic examinés el seu invent. A més, segons algunes fonts, els únics encerts es van produir quan la màquina va generar un mapa de zones on perforar que en realitat procedia dels coneixements previs de la companyia petroliera i no pas com a resultat de la màquina “ensumadora”. Els pagaments que Elf Aquitaine va arribar a transferir als promotors de l’invent van ascendir a més de 200 milions de dòlars, que van ser convenientment ocultats al compte de pèrdues i guanys de la firma per tal que ningú portes enfora tingués coneixement del projecte que tenien entre mans. Per posar les xifres en context, cal dir que l’empresa es gastava anualment deu vegades més en perforacions, que el 90% dels cops resultaven fracassades.
El primer escull va venir quan el comte de Villegas va exigir que el pagament es fes en francs suïssos i a una societat del país helvètic. Fer-li cas suposava infringir la llei, però van considerar que es tractava d’una operació d’estat i el govern de la República els va donar cobertura. Però per més proves que feien, semblava que la màquina de Bonassoli, un cop havien cobrat, havia perdut l’olfacte i ja no ensumava res. Després de tres anys de fracassos, i amb un nou president a càrrec d’Elf, les coses van començar a canviar. El 1979, Albin Chalandon, que era el nou màxim executiu de la petroliera, juntament amb el ministre d’Indústria, André Giraud, van voler aclarir si tot allò no era més que un immens frau. I ho van aconseguir, perquè gràcies a l’eminent científic Jules Horowitz van aconseguir dur l’aparell a un laboratori on van parar una trampa a Bonassoli. Allà va quedar clar que la misteriosa caixa “ensumadora” de petroli no era més que una fotocopiadora que imprimia els dibuixos fets a mà que el seu inventor hi introduïa. La companyia francesa va poder recuperar part dels diners invertits, però en benefici de tothom van conjurar-se per evitar les demandes i que l’engany no sortís a la llum pública. Fins i tot el Tribunal de Comptes, encarregat de fiscalitzar les empreses públiques es va apuntar a la causa i el seu president va amagar els informes on hi apareixien els diners perduts.
Allà va quedar clar que la misteriosa caixa “ensumadora” de petroli no era més que una fotocopiadora que imprimia els dibuixos fets a mà que el seu inventor hi introduïa
Però el Nadal del 1983, la revista satírica Le Canard Enchaîné va revelar el frau, i a França es va produir un veritable escàndol enmig de les reaccions d’incredulitat de la població. Fins i tot el mateix Giscard –que ja havia abandonat la presidència substituït per Miterrand- va haver de comparèixer en directe a la televisió per donar explicacions del fiasco monumental. El pacte entre els polítics per deixar el tema sota la catifa no va ser continuat pel següent primer ministre, Pierre Mauroy, que va esprémer el cas tant com va poder per intentar acabar amb la carrera de Giscard i de Barre. Per cert, l’any següent Bonassoli encara es mostrava públicament defensant la màquina que havia creat i fins i tot va tenir temps d'assistir com a convidat, el 24 de febrer del 1984, a una emissió del programa de TVE La Clave, on es parlava dels recursos existents al subsòl del planeta.
El ridícul sense pal·liatius d’una de les grans multinacionals franceses i, de retruc, del seu establishment polític serveix per recordar que ningú no està exempt de ser enganyat, sobretot quan es troba en una situació d’extrema necessitat.