Política, aranzels i diners de franc

L'economista José María Gay de Liébana analitza l'economia de la Unió Europea dins el context internacional sota risc de proteccionisme

El G-7 a Quebec amb els principals líders mundials. | @Bundeskanzlerin
El G-7 a Quebec amb els principals líders mundials. | @Bundeskanzlerin

Si el mes de maig ha acabat amb convulsions polítiques, juny desperta igualment mogut a Espanya i el mateix a Itàlia. Que la política influeix i és determinant en l'economia s'està veient últimament. Des de Trump i Washington, amb les seves polítiques aranzelàries que propiciarien, de cristal·litzar, un inusitat proteccionisme en ple segle XXI incidint en una possible contracció del comerç mundial -que és el mateix que dir retallada econòmica-, fins als conflictes nuclears amb Corea del Nord. També amb la reacció de la Xina -qui ho anava a dir que s'erigiria com a capdavantera en aquests moments de globalització i d'anti-proteccionisme!- alhora que es palpa certa tensió a causa de les mesures de Donald Trump en un escenari normalment tranquil com Amèrica del Nord, amb els socis nord-americans del Canadà i Mèxic una mica indignats amb els Estats Units.

"Que la política influeix i és determinant en l'economia s'està veient últimament"

Mentrestant, els països emergents, amb Llatinoamèrica i l'estimada Argentina, simbolitzen les tensions periòdiques de les seves economies i purguen la dolarització amb què viuen. Qualsevol moviment de la Reserva Federal respecte els tipus d'interès o mesures de política monetària són susceptibles de causar un mareig o cicló. I el preu del petroli, amb la seva pujada, trenca escenaris macroeconòmics més o menys idíl·lics sobre els quals els diferents governs, entre ells l'espanyol, havien dissenyat els seus plans fiscals de futur.

La forma de caminar més o menys accelerada de l'economia mundial, amb aquesta sincronització que, amb especial èmfasi, s'ha donat durant els últims anys, coincidint amb -malgrat tots els però haguts i per haver- l'impuls de les economies emergents i en desenvolupament amb la decisió de les avançades, podria frenar-se.

El conflicte d'aïllar-se

Conflictivitat a causa del proteccionisme, o aïllacionisme, com diuen alguns; reajustaments en les polítiques monetàries laxes que han caracteritzat als bancs centrals reconduint la normalitat amb els tipus d'interès; reivindicacions salarials quan la taxa de desocupació va reduint-se i fa reviure un potencial més gran de despesa per part de les famílies; el preu del petroli pujant i, com a conseqüència, la taxa d'inflació apuntant a la zona euro amb l'objectiu del 2% -1,9% al maig -…

Més info: Gay de Liébana: "El model econòmic d'Espanya no dóna per a més"

Tots aquests són ingredients que degudament amanits condueixen, en primer lloc, a normalitzar la política monetària dels bancs centrals –els Estats Units ja ho ha fet-, frenant els estímuls d'aquests anys i, en segon lloc, a plantejar que els diners deixin de ser de franc fent que gradualment es restableixin uns tipus d'interès que resultin operatius per al bon funcionament de les economies corresponents.

"Estan els països, empreses i habitants de la zona euro en condicions de suportar costos més grans pel seu finançament?"

Amb el tapering a l'horitzó, és a dir, amb la retirada de la pluja de metàl·lic del Banc Central Europeu, aquells interrogants d'abans recobren encara més rellevància. Tirarà per si sola l'economia de la zona euro si el BCE retalla tanta generositat monetària? Estan els països, empreses i habitants de la zona euro en condicions de suportar costos més grans pel seu finançament? Tornar a la normalitat monetària escanyarà els encara tímids creixements de bona part de les economies europees alineant-se amb l'increment del preu del cru? Seguirà necessitant l'economia de la zona euro, que en el primer trimestre de 2018 creix al 0,4%, aquesta respiració assistida monetària que li ha infòs una mica d'esperança?

Això ens porta a preguntar-nos: i Europa, què tal? Si el tractor de la Unió Europea i de la zona euro, Alemanya, mostra una lleugera aturada i França titubeja, deixa la cosa de funcionar diguem que acceptablement bé? A Europa sí que preocupa la situació de la perifèria, és a dir, la de Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. Grècia i Portugal han destacat per una docilitat esbalaïdora, encara i en contra del sentir dels vilatans, alhora que la Troika aplica uns plans severs de rescat de les seves finances públiques.

Portuguesos i grecs: encaixar la imposició

Portuguesos i grecs són persones admirables, gent humil i seriosa, noble, que encaixen amb honestedat els mandats que els imposen. I així van canalitzant els seus comptes públics. És cert que el volum de les seves respectives economies és secundari en el context europeu amb un PIB de gairebé 178.000 milions d'euros a Grècia i de 193.000 milions a Portugal.

El dèficit públic del nostre veí es va mantenir per sota dels 6.000 milions d'euros el 2017 (3% del PIB) i els hel·lens, per segon any consecutiu i després d'intensos esforços amb devaluacions salarials, càrregues impositives més grans i retallades de pensions, han quadrat els seus comptes amb un superàvit de 1.454 milions d'euros en 2017.

El moll nuclear d'Itàlia i Espanya

El moll nuclear es troba localitzat a Itàlia i a Espanya. Els aires euroescèptics i també antieuropeistes d'Itàlia, els dubtes sobre un govern format a contrarellotge per evitar la repetició d'eleccions, el seu posicionament respecte a una sortida de l'euro i la possibilitat, tampoc molt remota, en cas de trencar l'amarratge amb Europa, genera un bon nombre d'interrogants sobre què passarà a Itàlia, amb un executiu que fa olor, com sempre al benvolgut país transalpí, a provisionalitat.

"El govern format per Pedro Sánchez pretén esvair dubtes i contagiar calma sobretot des del punt de vista econòmic i financer"

Itàlia creix econòmicament, però ho fa de forma tímida, la seva economia és la tercera de la zona euro i quarta europea amb un PIB d'1,716 bilions d'euros i el seu gran hàndicap resideix en el seu gruixudíssim deute públic que amb prop de 2,3 bilions d'euros equival al 132% del PIB. A més, el seu dèficit públic sembla estar estabilitzat al voltant dels 40.000 milions d'euros sense senyals de recuperació a l'horitzó.

Ens queda Espanya. Molt contagiada dels dubtes que es bolquen sobre Itàlia, amb certa preocupació en els ambients europeus i internacionals pel suport que forces populistes, nacionalistes i sobiranistes han donat al PSOE, el govern format per Pedro Sánchez pretén esvair dubtes i contagiar calma sobretot des del punt de vista econòmic i financer.

Més informació
Gay de Liébana: “Administratius, comptables o advocats: reinventeu-vos!”
"En la nostra economia falta un Messi que agafi la pilota"
Avui et destaquem
Comentaris