Un fantasma recorre Europa, i no és el del comunisme, com deia Marx, sinó el de l'extrema dreta. Fins i tot, les borses van baixar ostensiblement l'endemà de les eleccions al Parlament Europeu. Al capital no li agraden els ensurts, encara que a mitjà termini la influència de l'extrema dreta el pugui afavorir.
Però més que les oscil·lacions borsàries, ha estat significativa la decisió de la Comissió Europea d'aquest dimarts mateix d'establir un aranzel als vehicles elèctrics xinesos de fins al 36%. Europa no ha fet més que seguir les petjades marcaddes pel govern nord-americà de Biden, que així dóna continuïtat a la croada antixinesa de Trump en nom de la defensa de la indústria estatunidenca. I ara, de l'europea.
Canvi de paradigma a Europa
Els aranzels als vehicles elèctrics xinesos semblen encetar un canvi de paradigma a Europa: la primera prioritat ja no és descarbonitzar i substituir ràpidament els vehicles de combustió pels elèctrics que, com més barats, millor. Per davant ara hi passa assegurar la continuïtat de la poderosa, però amb els peus de fang, indústria automobilística europea i de tots els llocs de treball que en depenen.
Durant un grapat d'anys, des d'Europa s'ha volgut fer de la necessitat virtut. S'ha argumentat que el Vell Continent havia de ser capdavanter en les polítiques contra el canvi climàtic -que, segurament, l'afecta més que a cap altra gran regió mundial- perquè així podria encapçalar la nova generació de productes manufacturats per a la descarbonització. Però ara veiem que les coses no van ben bé així. En poc més de vint anys, des que Occident va obrir les portes a les manufactures xineses, hem passat de comprar-los-hi béns de consum de baixa qualitat a bateries, plaques solars i, ara, vehicles elèctrics.
Ens han passat la mà per la cara, entre altres coses perquè els grans líders europeus de l'automoció, en comptes d'avançar en l'electrificació s'entretenien a inventar-se gadgets per superar de forma enganyosa els controls oficials sobre les emissions dels seus motors dièsel. Però evidentment, no és només, ni bàsicament, això. La maquinària productiva xinesa, fortament centralitzada, quan decideix abordar una nova línia de producció innovadora, s'hi posa de forma massiva i eficient. Per això, ara mateix, la Xina continua essent el primer generador mundial de CO2 -en bona part perquè continuen utilitzant massivament el carbó per produir electricitat- i alhora són capdavanters en volum, reducció de costos i tecnologia en tots els productes dedicats a disminuir l'impacte ambiental de la producció i el consum. Després hi tornarem.
Una globalització mal gestionada
Mentrestant, sobretot fins a l'esclat de la crisi financera del 2008, a Europa i a Occident en general estàvem tan cofois amb la globalització. Ens especialitzàvem en serveis, dèiem, d'alt valor afegit -vinculats al moviment de capitals, però també de les noves oportunitats que la digitalització oferia per al comerç i el consum de manufactures i de serveis audiovisuals i d'entreteniment. Aquestes companyies esdevenien realment globals, d'un mercat no només occidental, i disparaven dimensions i beneficis. El ràpid creixement econòmic de molts països emergents també atreia els abundants capitals occidentals, que frisaven darrere rendibilitats mai vistes.
La productivitat europea -i no cal dir l'espanyola- perdia pistonada, també davant la nord-americana, i els salaris reals no creixien aleshores ni ho fan de llavors
Mentrestant compràvem manufactures xineses -i, progressivament, d'altres països asiàtics- a preus molt competitius. I a molts països, l'allau d'immigrants proveïa els serveis personals, d'oci i de manteniment de mà d'obra barata que també ens els feien prou assequibles. Això sí, la productivitat europea -i no cal dir l'espanyola- perdia pistonada, també davant la nord-americana, i els salaris reals no creixien aleshores ni ho fan de llavors ençà.
El brou ideal per a l'extrema dreta
A partir d'aquí, no hem fet més que anar empitjorant: pèrdua de pes i de dinamisme industrial, ara també a una Alemanya que havia basat bona part de la seva competitivitat en una energia barata provinent de Rússia. I amb la indústria, pèrdua dels llocs de treball més estables i tradicionalment més ben pagats arreu d'Europa. Creació de llocs de treball només significativa al sector de serveis personals i turístics, a molts països, no només a Espanya. Uns llocs de treball cada cop més ocupats pels immigrants a causa dels baixos salaris i el desgast físic que comporten. I en aquest context, empobriment dels treballadors qualificats i de les classes professionals i mitjanes autòctones. Empobriment barrejat amb desorientació, pessimisme i manca d'expectatives de progrés social per a elles mateixes i per als seus descendents. Amb efectes col·laterals, com la caiguda de la taxa de fertilitat.
Enquestes recents detectaven l'ascendència dels plantejaments de l'extrema dreta entre la pagesia -emparedada entre la globalització i la descarbonització- i entre les més joves, que no veuen futur
No és estrany, doncs, que els plantejaments de solucions simplistes per a problemes molt complexos, tal com planteja l'extrema dreta, facin tant de forat en les nostres societats. Trump i el Brexit van ser dos intents d'intentar el retorn a un passat que a tothom semblava que havia estat millor. Aquest retorn al passat ha pres forma de recuperació dels instruments bàsics de la sobirania i de la política econòmica delegats a la Unió Europea per part dels britànics. I d'aïllacionisme i murs i aranzels als immigrants i a les importacions a Nord-amèrica. Aquest discurs de protecció interna, com hem vist, ja transcendeix els mateixos promotors inicials i són assumits progressivament per la resta de dirigents, sigui Biden o la Comissió Europea.
La responsabilitat dels nostres dirigents
En aquest context, hi ha col·lectius que se senten especialment perjudicats. Ho van ser els antics obrers industrials i els habitants dels estats interiors dels Estats Units, que donen suport massivament als plantejaments de Trump. Els obrers del centre i del nord d'Anglaterra, que van decantar la balança a favor del Brexit. Ara, a França, el sud rural -el de les armilles grogues- ha estat la base del triomf de Le Pen, que fracassa a la regió de París. I a Alemanya, els antics territoris de la RDA, que sovint es consideren alemanys de segona, són també el feu de l'extrema dreta. A Catalunya i a Espanya, VOX triomfa als barris més rics i, alhora, als més pobres. Enquestes recents detectaven l'ascendència dels plantejaments de l'extrema dreta entre la pagesia -emparedada entre la globalització i la descarbonització- i entre les més joves, que no veuen futur, sobretot els nois.
Des del menyspreu per les minories -siguin individuals o col·lectives- fins a personalitzar en els immigrants tots els mals de l'enemic extern
El pretès retorn el passat va acompanyat d'un discurs cultural paral·lel que contribueix a justificar-lo i a dotar-lo d'emocions. Aquest discurs es manifesta en un qüestionament de les polítiques de drets personals que molts països occidentals han anat desenvolupant en les darreres dècades: des de les polítiques de gènere que qüestionen el rol masculí tradicional -els nois del paràgraf anterior- passant per totes les que amenacen la família tradicional i, se suposa, que desincentiven la natalitat. Des del menyspreu per les minories -siguin individuals o col·lectives- fins a personalitzar en els immigrants tots els mals de l'enemic extern.
En tot aquest aiguabarreig, no val a oblidar les responsabilitats de les grans famílies polítiques -conservadors, socialdemòcrates i liberals- que han liderat Europa i els seus estats durant les darreres dècades i que van abraçar sense frens ni contrapesos una globalització que, a mitjà termini, ha acabat perjudicant la majoria de la població. Aquests són els responsables, per ara, d'anar fent virar el transatlàntic de la inèrcia econòmica europea, que amb el rumb actual ens acosta a la destrucció del model europeu de benestar.
L'autoritarisme com a bandera del progrés econòmic
Hi ha un darrer element d'aquest discurs que tot i que no s'expressi obertament, sura en l'ambient i podria desenvolupar-se més aviat que tard. Tradicionalment s'ha justificat l'hegemonia econòmica i cultural occidental perquè anava vinculada als valors com l'individualisme, la llibertat, el lliure pensament i, en definitiva, la democràcia. Això afavoria decisivament l'esforç personal, la iniciativa i la innovació, el risc, l'afany de progrés... Es va explicar el fracàs de la Unió Soviètica perquè quan calia passar de la indústria pesant als ordinadors, tots aquests elements culturals occidentals eren absents a la seva societat.
Però ara ens trobem que una societat fortament jerarquitzada, centralitzada i mancada de llibertats individuals, com és la xinesa, competeix amb èxit amb Occident. No ens allargarem fent paral·lelismes ara sobre la caiguda de tants imperis, des del romà dins ara, que s'ha explicat per la pèrdua d'ambició, esperit de treball i de sacrifici de les seves classes dirigents. Imperis que, al seu torn, es beneficiaven de les riqueses i del treball dels pobles sotmesos. A Occident podríem estar en aquest procés.
Una societat fortament jerarquitzada, centralitzada i mancada de llibertats individuals, com és la xinesa, competeix amb èxit amb Occident
Ara, sí que és cert que hi ha un creixent decantament, diverses enquestes ho confirmen, de la població, almenys l'europea, per la seguretat física i econòmica en detriment, si cal, de la llibertat individual i de la democràcia. És una admiració per una organització social basada en una meritocràcia -com la que suposadament existeix a les empreses privades- amb un comandament -partit- únic que s'autoregenera sense els riscos i les divisions que poden portar els funcionaments democràtics.
A finals dels anys 80, un company meu es va responsabilitzar en la implantació del Colacao a la Xina, encara en època maoista, però quan començava a intuir-se que aquell era un mercat de futur. Una de les vegades que ens vam veure mentre encara hi era treballant, li vaig demanar si totes aquelles característiques singulars de la societat i dels individus de la Xina que ens explicava provenien del fet que eren comunistes o que eren xinesos. La resposta va ser contundent: xinesos!
Pot ser que per a la tradició mil·lenària xinesa, amarada del confucianisme, pugui funcionar millor els sistemes jerarquitzats, que no tenen en compte l'individu, sinó la col·lectivitat, molt més preocupats pel futur llunyà, que pel present i el futur immediat. Per als occidentals, fills de la tradició grecoromana, renaixentista i, molts, del calvinisme, l'individu continua sent el centre i la mesura de totes les coses. Qualsevol intent d'organitzar-nos socialment i econòmicament d'acord amb la centralització, la jerarquia i a la manca de llibertats individuals, sigui propugnat per l'extrema dreta o per qui sigui, vull pensar que està condemnat al fracàs.