Nascut a Amberes l’any 1956, és un emprenedor que viu des de fa gairebé tres dècades al Japó. Parla set idiomes i ha viscut a quatre continents. Es defineix, seguint la descripció de la seva dona, com a “emprenedor patològic’, ja que ha creat més de 200 empreses en 25 anys, sent l’impulsor del concepte blue economy. Converso amb ell una estona abans que faci un dinar-col·loqui en el marc de la XXXII edició de la Trobada Empresarial al Pirineu, que va tenir lloc a la Seu d’Urgell. Durant tota la xerrada, al·ludeix a la necessitat d’aconseguir oportunitats de negoci per a tots els sectors, sense deixar ningú enrere. Es mostra convençut que si la interacció empresarial es fa amb la natura, el resultat sempre serà una iniciativa sostenible.
Sostenibilitat, innovació, economia blava i projectes reproduïbles són conceptes que va repetint al llarg de la conversa. Això sí, intenta aclarir la fórmula per aplicar-los. “Més que innovar, s’ha de canviar el model de negoci”. Identificar oportunitats a curt termini i practicar la sostenibilitat de forma immediata sense grans plans estratègics formen part del seu full de ruta, deixant de banda normatives i permisos, que, segons afirma, “frenen l’esperit emprenedor”. Durant el dinar, posterior a l’entrevista, ens deixa algunes perles per entendre la seva filosofia. “Extravagant és que George Clooney cobri més per fer un anunci d’una marca de cafè que tots els pagesos que el conreen junts”. Parafrasejant l’espot, “What else”...
Quin missatge ens pot servir en aquest moment de crisi econòmica, sanitària i climàtica?
Per primera vegada, ens trobem davant d’una crisi que ha desmobilitzat la població. Tenim un enemic extern comú, però en aquesta ocasió, l’hem afrontat amb una manca d’acció. Aquesta és la veritable crisi. Estem en un moment marcat per la falta d’iniciativa i d’esperit innovador. L’únic que fem és analitzar els riscos i quedar-nos quiets. Fins i tot, les grans empreses es limiten a comprar-ne d’altres. En l’àmbit global, la crisi se centra en una reducció de la classe mitjana. És un fet greu perquè trenca amb un creixement que hem experimentat des del final de la Segona Guerra Mundial.
Què implica que les generacions actuals siguin les primeres que visquin pitjor que els seus antecessors?
És la primera vegada, tal com assegura l’economista francès Thomas Piketty, que la generació de la riquesa es concentrarà a les classes altes, mentre que la classe mitjana s’està aprimant. També estem batent rècords de gent que passa gana. Tenim unes xifres que no es donaven des de l’any 1961. Un tercer factor que ens ha portat fins aquí és que tenim la taxa de suïcidis més alta de l’era moderna, especialment entre els joves. Com és possible? Si la mateixa joventut ja no veu futur és que la crisi és molt profunda.
Davant d’aquesta situació, quines eines té la política davant de la fortalesa del sector econòmic?
Els polítics sempre tenen accés als diners. Per altra banda, crec que és important que la classe empresarial, que disposa de la cultura de la innovació, prengui la iniciativa, però una iniciativa més orientada al bé comú que al personal. Els únics que poden salvar les dificultats actuals són els empresaris de les petites i mitjanes empreses, les companyies familiars, vinculades a un territori molt concret. Això sí, s’ha d’apostar per un model econòmic basat en la innovació, no en la competitivitat pels costos baixos. Com a exemple, Catalunya mai podrà competir en preu amb Bangladesh. Aquest model ha de crear valor afegit per l’empresa, per la comunitat, pel medi ambient o per la seva cultura. El motor de l’economia del futur seran les empreses que són capaces de tenir múltiples valors afegits. El core business és un concepte del passat.
“L’errada en què cau la sostenibilitat és la manca d’identificació de negocis viables a curt termini”
Com a impulsor de la Zero Emissions Research & Initiatives, quin paper ha de jugar la sostenibilitat en el món econòmic i empresarial?
Abans de res, hem de planificar una estratègia de competitivitat on a dins hi hagi projectes de zero emissions. No hem de començar pensant que hem de fer un negoci de zero emissions. Si dissenyem un portfoli d’oportunitats, delimitarem totes les àrees de l’acció. Avui dia estem instal·lats en la cultura de l’anàlisi-paràlisi. Analitzem tant fins que ens quedem paralitzats a l’adonar-nos que hi ha tanta crisi que ens manca l’energia per afrontar-la. Des del punt de vista polític, la falta de lideratge fa que els governs globalment siguin incapaços de rellançar l’economia. Un exemple personal és el que em vaig trobar en arribar del Japó a l’inici de la pandèmia. Em van fer posar gel hidroalcohòlic i veient la seva composició, em vaig adonar que estava fet amb acrílic de petroli. En sis setmanes, vaig comercialitzar a França un gel elaborat amb sucre de remolatxa. Com diu la meva dona, sóc un emprenedor patològic. Això és el que cal al sector públic, que està ancorat en la falta de processos innovadors. En aquest cas, l’oportunitat de negoci s’ha de desenvolupar al territori. El projecte s’ha dut a terme al nord de França, a prop d’on els pagesos conreen la remolatxa, on està situada la matèria primera. Allà és on s’ha d’instal·lar la fàbrica. L’errada en què cau la sostenibilitat és la manca d’identificació de negocis viables a curt termini.
A partir de la crisi de subministraments, creu que es produirà un procés de relocalització de la producció?
Tenim l’oportunitat de tornar a desenvolupar la nostra economia amb la matèria primera que produïm. És una revolució del concepte de globalització. Un altre exemple pràctic seria la utilització de les mascaretes de plàstic d’un sol ús durant la pandèmia, que generen més residus i contaminació als mars. Davant d’aquesta problemàtica, tracto de buscar una oportunitat i ho faig creant una planta a Sardenya, on s’extreu oli de la tija de la planta del card i es transforma en cel·lulosa, de manera que actua com un polímer que substitueix els plàstics. Del card, una mala herba, fabrico bioplàstics. El gran repte és la identificació de les oportunitats de negoci de la sostenibilitat, que siguin viables, escalables i aplicables a curt termini. D’aquesta manera, s’aconsegueix enfortir les economies locals.
Aquesta actitud contrasta amb el fenomen del Green Washing, que utilitza el concepte de la sostenibilitat per seguir fent negoci
Sí, acaba sent com una plaga. Hem de ser conscients que la crisi és avui, no hem de pensar en plans estratègics i compromisos a llarg termini per aplicar d’aquí a 30 anys. Per això, m’agradaria transmetre el missatge als empresaris catalans que ara és el moment de reconnectar amb el territori i les oportunitats de negoci que ens ofereix l’economia i la producció local.
“A Catalunya li falten projectes reproduïbles per recuperar el seu esperit emprenedor”
Ha servit d’alguna cosa la pandèmia per fer aflorar aquest tipus d’iniciatives?
En aquest aspecte, no ha servit per res. Ens ha adormit i ens ha pres les ganes d’innovar. La feina principal dels governs, més enllà de solucionar la pandèmia sanitària, és facilitar que hi hagi activitat emprenedora, que generi ocupació i valor afegit. Aquests són els projectes que aportarien riquesa i dinamisme a l’economia. Està clar que a l’empresari l’has de convèncer amb accions viables econòmicament: no li pots dir que salvarà el món perdent diners, ja que et respondrà que no comptis amb ell.
Certa part de món empresarial afirma que les inversions ambientals no poden perjudicar l’interès econòmic. Com conciliem aquestes visions?
Aquestes contradiccions es donen per un mal disseny del model econòmic. Si el teu objectiu és oferir els productes el més barat possible, mai veuràs el medi ambient com una oportunitat ni consideraràs que has de pagar bé als teus empleats. En canvi, si el teu model es basa a desenvolupar múltiples valors afegits, no tindràs cap problema a incorporar aquests valors.
Com aterrem aquest paradigma en la transformació del model productiu i econòmic?
No quedant-nos en l’anècdota. Fent un inventari de les oportunitats i que aquestes siguin reproduïbles i possibles. Un altre cas pràctic és el conreu de fongs a les restes de les càpsules de cafè, una iniciativa que vaig llençar fa 20 anys. Ara en tenim més de 6.000 finques treballant en aquest projecte. En tots els casos, ens falten emprenedors que vulguin tirar endavant les idees.
“Si el teu objectiu és oferir els productes el més barat possible, mai veuràs el medi ambient com una oportunitat ni consideraràs que has de pagar bé als teus empleats”
Catalunya sempre s’ha considerat una zona amb taxes altes d’emprenedoria. Com la veu en aquest moment?
Catalunya ho ha deixat de ser. Li falten projectes reproduïbles per recuperar el seu esperit emprenedor. Tot ha de començar pel sistema educatiu. A la Xina, tots els nens i nenes d’entre 3 i 15 anys, aprenen i estudien sobre què és l’emprenedoria. D’allà sorgiran multitud d’idees empresarials que siguin emprenedores i persegueixin el bé comú. Catalunya no ha de transformar Barcelona, sinó els pobles d’entre 1.000 i 5.000 habitants. Allà està la força empresarial, el teixit social i econòmic de persones que volen quedar-se al seu territori, però que per manca d’oportunitats s’estan traslladant a Barcelona.
Es mostra optimista amb l’evolució del model econòmic i la consolidació de la sostenibilitat en l’àmbit empresarial?
Sóc optimista si no ens mantenim en un model anquilosat, en el qual els gerents es converteixen en buròcrates. La burocràcia ha ofegat aquest esperit innovador per les regles, els reglaments, els estàndards... La innovació empresarial s’ha trencat per un excés de burocràcia. És un fenomen recurrent a Europa. Per aquest motiu, la majoria de les meves iniciatives empresarials les faig fora del territori europeu. Sembla que tot el que és possible, primer ha de passar per un reglament.