Les institucions democràtiques i els mercats, tot i ser poders separats, també estan profundament interconnectats. La forma en què organitzem la vida econòmica de les nostres societats, la forma en què distribuim el treball, com mediem entre la producció de béns i serveis i el seu consum, defineixen profundament la manera en que ens organitzem, regulem i prenem decisions com a societats. Al llarg de la seva carrera, en equilibri enmig de la intersecció entre filosofia política i pensament econòmic, la professora de la Universitat de Groningen Lisa Herzog ha explorat les relacions entre les institucions i els actors econòmics, i la forma en què aquelles defineixen i es veuen definides per altres esferes de la vida social i econòmica. Després de la seva intervenció a la taula rodona Societats de Mercat o Societats amb Mercats, organitzada per l'Observatori Social de la Fundació La Caixa, Herzog seu amb VIA Empresa per parlar d'ideologia, coneixement i treball; i de les formes en que el complex sistema de mercats que organitza la vida econòmica de les nostres societats informa les nostres relacions amb les institucions democràtiques i la capacitat mateixa dels ciutadans per vigilar-se, regular-se i governar-se col·lectivament.
Quina és la diferència entre Mercat i mercats?
El sociòleg hongarès Karl Polanyi distingia entre diverses maneres d'organitzar la vida econòmica. Hi ha diverses formes d'organització econòmica: autosuficiència, intercanvi... Els mercats són només una d'aquestes formes – en algunes societats molt marginal, en altres predominant. Fa servir el concepte de Societats de Mercat per aquelles organitzacions socials on el mercat és arreu. En particular considera les societats on tres elements són mercantilitzats: terra, treball i diners.
Polanyi afirma que aquests tres elements es poden mercantilitzar, tot i que no son mercaderies en si mateixes – el treball humà, per exemple, és essencialment nosaltres fent coses, per què hauríem de comerciar amb ell? Avui ho prenem com una obvietat, però no ho era durant molta part de la història. Polanyi argumentava que si aquesta mercantilització arriba massa lluny, pot tenir efectes realment disruptius a la societat.
Jo defenso no pensar en el Mercat, amb M majúscula, com una cosa unitària amb característiques pròpies, sinó ser específic: mirar diferents mercats, i per cadascun, preguntar-nos per què serveixen, qui se'n beneficia, quines són les seves externalitats... Podríem tenir alternatives? Així seríem capaços d'entendre en quin context cadascun d'aquests mercats pot ser beneficiós, però també on pot fer mal.
Com ha influït la centralitat dels mercats com a mediadors econòmics en la nostra construcció institucional?
Hem tingut mercats dedicats a molts béns durant un període molt llarg. En molts contextos han estat beneficiós, no ho nego, però especialment des dels anys 80 ha existit una visió dels mercats molt influïda per l'escola de Chicago i l'escola austríaca, que ha argumentat que, sense importar l'esfera social de què parlem, el mercat és sempre la millor forma d'organitzar-la. Tinc moltes reserves sobre això. Per exemple, quan parlem de béns bàsics, necessaris per a la supervivència humana, es poden deixar als designis dels mercats? I, si es pot, com es poden regular aquests mercats?
Amb la perspectiva de l'institucionalisme democràtic, emfatitzo la necessitat de preguntar-nos què signifiquen aquests mercats, tant individualment com en conjunt – com a sistemes de mercats – per al manteniment de les nostres vides democràtiques. Es té una concepció molt minimalista de la democràcia; pensem a votar, triar representants i que ells regulin els mercats. També podríem exigir la participació en institucions democràtiques en molts altres aspectes de la nostra vida. Però fins i tot una concepció minimalista de la democràcia com l'anterior podria estar en perill si, per exemple segons quins actors de mercat es tornen tan poderosos que ja no poden ser regulats per la política democràtica. I durant un parell de dècades hem patit un desequilibri entre els governs nacionals i grans companyies transnacionals que poden manipular a favor dels seus interessos.
"Defenso no pensar en el Mercat, amb M majúscula, sinó observar els diferents mercats, i per cadascun, preguntar-nos per a què serveixen, qui se'n beneficia"
Durant molt de temps, el sentit comú apuntava que les coses simplement eren així, que no s'hi podia fer res. Penso que ara els vents estan canviant. Una indicació d'aquest canvi són mesures com la proposta de l'impost de societat mínim mundial que discuteix el G20. Els estats es plantegen com regular els mercats a la vegada que s'enforteix la governança democràtica d'aquests sistemes – tot plegat per aconseguir que els actors de mercat no assoleixin prou control sobre les institucions com que la resta de la societat quedi vulnerable davant seu.
Ha canviat la forma en què organitzem la democràcia amb la centralitat dels mercats com a organitzadors de la vida econòmica?
Hi ha prou bona evidència empírica en els darrers anys, especialment als Estats Units, que demostra que els interessos privats influencien els processos públics de presa de decisions en gran manera. Hi ha moltes demandes de transparència, perquè se suposa que si coneixem aquestes operacions podem controlar-les millor. I la transparència és necessària, però no suficient. Necessitem moltes més coses per controlar aquests interessos. És una noció molt naïf pensar que competència al mercat per sí mateixa serà suficient controlar els interessos dels seus actors.
Un primer pas és preguntar-nos si qui té accés als legisladors són només les patronals o si hi hauria de tenir accés tothom – sindicats, associacions civils, organitzacions de consumidors, organitzacions ecologistes... Altres actors que representin altres parts de la societat – en tant que la regulació dels mercats significa fer que serveixin al conjunt de la societat, i no només a aquells que en reben beneficis directament.
Una proposta més profunda és la de millorar el control democràtic dintre de les mateixes empreses. Una forma interessant de fer-ho seria donar més veu als treballadors en les decisions corporatives, en tant que ells són els que més coneixen les decisions dels seus superiors, i sovint tenen un interès propi en què l'empresa no faci coses terribles a la societat – si ells viuen a una zona que l'empresa pot contaminar, per exemple. Necessitem posar-nos creatius per generar maneres de fiscalitzar democràticament el poder dels actors del mercat.
Com afecta aquest èmfasi estructural en la competència a la forma en què ens relacionem com a individus, també al lloc de treball?
Vam patir un gir cultural, en general, contrari a l'acció col·lectiva; com si treballar conjuntament amb altres fos un signe de feblesa. En un estat de competència, l'objectiu és ser el guanyador, llavors per què ajuntar-se? Això afecta el nivell de les companyies, però també als treballadors individuals, sovint en posicions molt precàries, que tindrien molt a guanyar d'unir-se amb els altres treballadors. Jo vaig estudiar economia als 90 a Alemanya, i tot i que al país hi ha un fort sistema sindical, molts d'aquests instruments d'acció col·lectiva ni s'esmentaven. La necessitat que les empreses tinguessin un representant dels treballadors enfront no apareixia.
Recentment, vaig llegir un interessant assaig que argumentava que, amb aquest gir cultural contrari a l'acció col·lectiva i cap a l'agència individual, hem oblidat que les empreses són en si mateixes agents col·lectius. El que les fa tan efectives, i sovint tan perilloses, és que són un conjunt de persones treballant juntes, sovint de forma molt eficient. I quan s'opera contra altres tipus d'actors col·lectius, és norma que es generin desequilibris.
Un segon factor seria que, sovint, hi ha una idea de meritocràcia lligada a aquest discurs – una idea que l'escalada social és moralment bona, que aconseguir un bon salari és mèrit teu. Aquesta és una noció molt problemàtica. Si adoptes aquests valors, aquesta idea del mèrit, sovint significa que internalitzaràs els valors de la companyia per la qual treballes, intentaràs ser un bon treballador. I el que necessitem no és treballadors dòcils; necessitem ciutadans, amb certes conviccions i capaç enfrontar-s'hi quan li demanen fer quelcom que les contradiu.
Poden unes millors condicions laborals i materials dels treballadors afavorir la seva capacitat per fiscalitzar les empreses?
És cert que hi ha hagut una estratègia de dividir per vèncer, com demostra la uberització d'alguns mercats – en tant que s'impedeix activament que els treballadors individuals es puguin trobar entre ells. Però els humans som animals socials, i molt creatius per fer-ho, i sovint els mecanismes de contacte són diferents, com fòrums de treballadors en línia. Fins i tot en aquestes condicions, els treballadors troben formes d'establir relacions d'algun tipus.
"El que necessitem no son treballadors dòcils; necessitem ciutadans"
Aquestes comunitats, però, són molt diferents del sindicalisme tradicional, que era una manifestació contingent de l'organització econòmica del seu moment – en què els treballadors estaven junts, i tenien les mateixes experiències físiques. Però, com deia, quan es perd el lloc de treball com a espai de contacte, els treballadors troben altres formes de generar col·lectivitats. Els pròxims anys i dècades seran molt interessants pel que fa a la geografia del treball – qui té accés a quin tipus d'espais, amb qui ens trobem, voluntàriament o no, i què significa això per a la relació entre empresari i treballador.
Quin efecte tenen les polítiques socials, redistributives o predistributives, sobre aquesta organització?
Propostes com aquestes són interessants en tant que poden permetre que els treballadors surtin del mercat laboral, i donen l'oportunitat de negar-se a certes coses que no tindrien si depenen existencialment d'un salari.
A l'ètica de negoci anglosaxona existeix un concepte, no massa elegant, que anomenen go to hell money – la idea de sempre guardar certs estalvis per poder negar-se a fer quelcom que va en contra de les teves conviccions, sortir d'una feina i poder aguantar fins a trobar un nou lloc de treball. Penso que això és el que un Estat del Benestar hauria de suposar per tothom, en tant que estalviar uns mesos d'ingressos és molt difícil per una gran part de la població. El dret de dir no i sortir del mercat hauria d'estar a l'accés de tothom.
Dit això, la possibilitat material de sortir del mercat laboral obre nous horitzons, però no genera per si mateixa les condicions per tenir una veu al teu lloc de treball. Hi pot ajudar, però no és suficient. Idealment, milloraríem els dos aspectes: donaríem opcions de sortida – potser amb un programa d'ocupació pública, una opció que em sembla molt interessant – però també donaríem als treballadors més dret a tenir una veu al seu lloc de treball.
Qui és responsable d'aquesta millora de la democràcia al lloc de treball, el regulador o l'empresa?
Hi ha moltes coses que els reguladors poden fer. A més, l'acció del regulador és la mateixa per totes les empreses, per tant, iguala el terreny de joc i sovint facilita introduir-hi canvis. Tot i això, també hi ha molt d'espai per les empreses que vulguin experimentar en aquest sentit. Algunes companyies estan introduint, per exemple, unitats de treball sense jerarquia, en què es prenen les decisions de forma horitzontal.
És cert que les empreses no fan aquestes coses necessàriament per millorar la democràcia al lloc de treball, sinó perquè pensen que els processos són més eficients. Però això ens pot ensenyar moltes coses sobre com organitzar formes diferents de treballar. En la versió ideal, de fet, el marc general d'aquesta democràcia al lloc de treball s'estableix a nivell regulador, però es deixa flexibilitat perquè les empreses l'adaptin a la seva situació i ho facin de forma diferent.
Plantegen les diferències salarials entre treballadors i directius una barrera per a una aproximació democràtica al lloc de treball?
Són un problema, sí. Però si tenim una companyia amb una forta representació dels treballadors a nivells directius, seguiria el CEO guanyant 300 vegades més que el treballador mitjà? És cert que la força d'aquesta ideologia de la meritocràcia de què parlàvem ha provocat que fins i tot a països amb una forta representació dels treballadors, alguns d'aquests hagin acceptat els arguments a favor d'aquesta desigualtat d'ingressos. Part del treball a fer, penso, està al nivell de la ideologia.
"A una companyia amb una forta representació dels treballadors a nivells directius, seguiria el CEO guanyant 300 vegades més que el treballador mitjà?"
Tot i això, en l'àmbit de les relacions de poder a l'empresa, quan la direcció té una contrapart real en forma de treballadors organitzats, no pot fer el que vol en termes de salari – ni cap a baix ni cap a dalt. En aquest sentit, penso, tenim una oportunitat per a produir un canvi d'equilibri, tot i que depenem de les situacions reguladores a cada país.
Una de les raons perquè l'economia alemanya no està en fallida per la seva forta representació dels treballadors – com hauria d'estar, segons alguns models teòrics – és que aquesta representació també té efectes positius. Si els treballadors estan en una bona posició i les seves demandes s'escolten, es poden generar efectes positius sobre el seu compromís amb l'empresa. Aquest no és el motiu principal per a aquestes transformacions, però sí és un motiu per constatar que proposen un model possible. Els treballadors tenen molta experiència, habilitats, idees, i si senten que les seves veus estan representades en la presa de decisions, pot ser molt beneficiós per a les empreses.
Sou optimista pel que fa a l'aplicació d'aquestes transformacions?
Existeix el perill que el pessimisme es converteixi en una profecia autocomplerta, però crec que estem en una situació molt complicada. Coneixem els nostres problemes des de fa molt de temps, i no hem aconseguit progressar. Penso en la velocitat amb què s'han assolit les innovacions mèdiques si tècniques per contenir la pandèmia, però a la vegada en la manca d'innovació social que portaria que aquestes innovacions tècniques arribin a tots els ciutadans del món. Som ràpids en la part tècnica, però ens trobem amb molts interessos encreuats quan adrecem la part social, i és en aquest punt on es podrien canviar les coses. No tenim un problema d'escassetat en la majoria de recursos, però, tot i això, patim grans desigualtats, grans nivells de pobresa.
Pensava que la crisi de la covid portaria a una reflexió sobre les nostres necessitats que ens portés a veure el que és bó, però també el que és dolent del model actual, però la meva impressió ara mateix és que no hi ha massa canvis institucionals, que no arriba el gran moment de canvi que esperava.