Haver estat director de la publicació mensual Le Monde Diplomatique durant gairebé 20 anys i catedràtic de Comunicació l'avalen per teoritzar sobre el periodisme. Però Ignacio Ramonet és, a més, consultor de l'ONU, fundador de l'organització Media Watch Global, president d'honor de l'ATTAC, promotor del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre i, en definitiva, un pensador. Cara reconeguda del moviment antiglobalització, considera que la interconnexió del món ha influït en la desinformació general en la qual estem submergits en l'actualitat. Però la globalització ha aportat elements positius al periodisme: la tecnologia i la possibilitat de llegir i veure en qualsevol lloc i en qualsevol moment tots els mitjans de comunicació. Ramonet ha estat el primer ponent del nou cicle de conferències del Cornellà Creació Fòrum i ha parlat amb VIA Empresa sobre el canvi climàtic, el coronavirus, la postveritat i el futur del periodisme.
Comencem pel final: com veu el periodisme d'aquí a cinc anys?
Crec que, com sempre, s'imposarà el bon periodisme. Els mitjans que han patit un traumatisme amb el desenvolupament d'internet i les xarxes socials, ja ho han superat. El rol del periodisme s'ha revaloritzat, perquè hi ha una situació de confusió més gran de la que hi havia abans. El periodisme sap que ha perdut el monopoli de la informació, que abans li donava massa control i va provocar que s'adormís. Ara, ens ve informació de tot arreu, i després de l'eufòria inicial, ens adonem que tenim molts fragments d'informació, però no el panorama general. El que manca ara és anàlisi.
El desenvolupament d'internet i les xarxes socials van suposar l'aparició del periodisme ciutadà. Com ho han superat els mitjans?
Al principi es veia com l'enemic; ara, no tant. El periodisme ciutadà no és millor que l'altre periodisme; és veritat que pot aportar experiències concretes, però no trenca amb el que s'ha fet fins ara. El que passa és que el ciutadà té possibilitats tecnològiques que abans només tenia un gran canal de televisió. Hem lluitat durant decennis per aconseguir la democratització de la informació i ja la tenim. Qui té un mòbil té totes les possibilitats del món, com els grans mitjans.
A més de trigar a acceptar la irrupció d'un altre tipus de periodisme, quines altres errades han fet els mitjans que els han abocat a la crisi?
Molts editors han considerat que com que es donava la informació de manera gratuïta, també s'havia de produir de forma gratuïta i això ha estat nefast. Altres problemes han estat l'aparició de la postveritat i les fake news. Ara hi ha el que podríem anomenar una veritat emocional, que és diferent de la veritat.
El paper del periodista és la verificació?
En part sí, però hi ha un problema: la velocitat. Si has de difondre ràpidament una informació i et poses a verificar-la, arribes tard i ningú et llegeix. Imagina't que ho verifiques i és el mateix que els altres van difondre: has perdut el temps. Però si ho verifiques i és fals, aquí guanyes. Si això es repeteix, la gent s'adonarà que té una garantia, perquè avui hi ha un sentiment molt estès que és la inseguretat de tot tipus, també la informativa.
"Molts editors han considerat que com que es donava la informació de manera gratuïta, també s'havia de produir de forma gratuïta i això ha estat nefast"
A part de temps, falten periodistes?
Fa anys que els mitjans tenen tendència a funcionar d'una manera coral: quan un mitjà parla sobre un tema, tots els altres també ho fan. És difícil escapar d'això, però no impedeix que cadascun intenti trobar una manera més original de tractar un tema concret. Per a això cal tenir uns periodistes millor formats, més exigents, etc. I molts diaris precisament estalvien sobre la base dels periodistes; és un error, perquè això fa que es confonguin amb tota la resta de mitjans i es fan innecessaris.
És el que ha passat amb la informació sobre el coronavirus?
Per exemple. En aquest cas es necessiten periodistes que sàpiguen què és un virus, i no que ho aprenguin a la Viquipèdia al matí per escriure-ho a la tarda. La inversió que ha de fer un mitjà és en capital humà, perquè, abans de res, és els seus periodistes. El que s'ha fet en els últims 20 anys és tot el contrari, però ara els diaris que van bé recluten periodistes, perquè ja han resolt el model de negoci, han creat subscripcions molt barates per al diari digital. És el cas de The New York Times. I la gent s'ha adonat que els mitjans gratuïts no els aporten res, ni tan sols per a una conversa de cafè.
Som a temps de canviar el model de negoci del periodisme a l'Estat espanyol?
Sí! Ja hi ha un parell de diaris que han treballat en aquest sentit aquí. Imiten el model de The New York Times, que ha apostat per treballs d'equip, entre els periodistes i els caps de redacció, que fa que quan un article surt estigui ben verificat i sigui un desenvolupament intel·lectual. Fa que segueixis un raonament i això satisfà el lector. Aquest model ha fet que tingui en aquest moment més subscriptors dels que ha tingut mai. Aposten pel periodista: l'any passat, van contractar-ne més de 1.000, quan durant anys n'havien estat acomiadant centenars; Le Monde ha fet el mateix, el 2019 va contractar 200 periodistes. Les empreses s'adonen que la inversió en periodistes que saben pensar, escriure i investigar és més rendible.
"La premsa impresa desapareixerà quan no hi hagi elements materials amb què es fabrica un diari"
Què ha passat amb el model d'invertir en quantitat de capital humà però barat?
Això es feia fa cinc anys, però no dóna cap resultat. Era l'explotació de periodistes joves en la part digital, quan hi havia dues redaccions: la de l'edició en paper amb la part noble dels periodistes i després els galiots en un territori de perifèria. Això ha desaparegut.
Desapareixerà també la premsa impresa?
El paper ja és molt limitat i està destinat a desaparèixer, més que res perquè és molt car. I com que cada vegada serà més car, s'anirà allunyant del públic general, serà menys de masses. Desapareixerà quan ja no es produeixi paper. Ara, ja no es fabriquen rotatives, les que tenim són les que hi ha i només es mantenen. La tinta també la fabrica poca gent, quan ningú no ho faci, desapareixerà. Quan no hi hagi els elements materials amb els que es fabrica un diari, ja no n'hi haurà més.
Una altra estratègia dels mitjans per retallar costos ha estat prescindir dels corresponsals. Creu que es recuperarà aquesta figura?
Hi ha grans canals de televisió que, per prestigi, mantenen alguns corresponsals. Però en la premsa escrita no és indispensable tenir-ne, perquè eren molt cars, eren com ambaixadors. Avui en dia, si passa alguna cosa, s'hi envia algú…o ni això. Cada vegada més es recorre a persones que ja són aquí i que poden enviar una anàlisi. Necessitem gent que vegi d'aprop el que està passant, ho expliqui i ho expliqui bé. Les bones històries sempre es necessitaran.
Ignacio Ramonet abans de la seva conferència al Cornellà Creació Fòrum
La globalització ha contribuït a que sapiguem més del que passa a la resta del món?
Sí, se sap més, però de manera caricatural. És només quan esclata l'accident que se'n sap alguna cosa. Què se sap d'Austràlia? Els incendis, però no sabem qui governa, quins problemes tenen, etc. Això és el que deforma la visió del món que podem tenir, perquè els mitjans gairebé mai no parlen de coses normals, sempre parlen d'accidents, però la majoria del temps no passa res enlloc.
Però no tot el que ha aportat la globalització al periodisme és negatiu. Quins beneficis té?
Les tecnologies, essencialment. Ara, sense moure't d'aquí pots llegir desenes de diaris. Has pogut seguir el que ha passat a Xile llegint la premsa del dia d'allà. Això és un canvi enorme, encara que no ens n'adonem avui.
Existeixen temes globals que apareixen tant en els mitjans de Xile com en els de qualsevol altra part del món, com l'emergència climàtica actualment. Hi ha un consens en que cal informar sobre això. Es parla massa sobre el canvi climàtic?
Últimament hi ha hagut una presa de consciència que és un problema important, el principal al qual s'enfronta la humanitat avui en dia, perquè es tracta precisament de salvar-la. Encara que queden negacionistes -i no menors, en particular els presidents dels EUA o Brasil-, els que discuteixen les tesis que demostren que hi ha un canvi climàtic i que és un perill per a la humanitat se senten menys. Jo crec que els mitjans han fet una feina en aquest sentit. Ningú més o menys assenyat no pot negar que hi ha un canvi climàtic.
"Els mitjans han contribuït a què disminueixin les veus dels qui discuteixen que hi ha un canvi climàtic"
Quin paper tenen les empreses a intentar evitar el desastre?
El canvi climàtic es produeix perquè la nostra manera de produir causa un malbaratament -utilitzem recursos del planeta de manera insostenible- i produïm molts gasos d'efecte hivernacle. Cal canviar la manera de produir –fet que implica les empreses- i de consumir –que implica els ciutadans-. Si una empresa està produint massa CO2 ha de fer alguna cosa per reduir-ho; però el ciutadà, també.
Algunes empreses comencen a reaccionar. És massa tard?
El problema és que estem a menys de dos minuts del desastre final. Les COP ens han dit que encara es pot reaccionar, però que si no ho fem en els propers 5 anys ja no hi serem a temps. L'entropia en la qual entra el planeta ja no es podrà capgirar. Estem davant una alarma important. El discurs, la comunicació sobre això hauria de ser eficaç. Si ho repetim massa ens n'avorrirem, però si no ho canviem ara, després no ens podrem queixar, perquè no es podrà fer res.