“L’iberisme li prova, a la Unió Europea” deia fa poc Pedro Sánchez. Portugal ha tornat a les portades de la mà del front comú per abaratir el preu del gas que s’usa per produir electricitat. L’argument és que la Península Ibèrica és una illa energètica. I, tradicionalment també, una illa ferroviària, perquè a Portugal tenen l’ample espanyol –anomenat ibèric- en comptes de l’europeu. Recordem, però, que Lisboa ha renunciat a la connexió amb alta velocitat amb Madrid i ha preferit centrar els seus esforços en el tram Lisboa-Porto i connectar amb l’alta velocitat a Galícia. Substituir la força centrípeta de Madrid per un front atlàntic més equilibrat.
He tingut l’oportunitat d’estar uns quants dies a Porto i al nord de Portugal. Encara que es tractava d’una visita estrictament turística, la teva visió d’un país forà sempre està condicionada per la teva trajectòria professional, en aquest cas, econòmica i territorial. Sense cap pretensió concloent ni científica, doncs, aquí van unes quantes impressions generades per aquesta visita a Portugal.
En Portugal trobem molts problemes similars als nostres i algunes solucions prou suggeridores per afrontar-los
1.- Porto, i Lisboa encara més, està més lluny de Barcelona que París o Milà. Ara, en avió, les diferències són poc significatives, però durant segles, al marge de la qualitat de camins i ferrocarrils, aquest ha estat un fet rellevant pel poc interès dels catalans per Portugal. I això que Portugal s’independitza d’Espanya en bona part gràcies al fet que Felip IV preferí concentrar els esforços en la revolta catalana de Pau Claris que en la lluita amb Portugal. Segurament també ens hem contaminat de la tradicional condescendència espanyola cap al veí ibèric, però a Portugal trobem molts problemes similars als nostres i algunes solucions prou suggeridores per afrontar-los.
2.- Després de molts anys de no estar-hi, la primera impressió és d’un país molt més endreçat i modern. Ells s’alliberaren del jou de la dictadura dos anys abans que nosaltres i sembla que mantenen una relació prou positiva amb aquell període de canvi. El 25 d’abril, a banda dels actes parlamentaris de commemoració amb els diputats amb el clavell al trau, hi havia força clavells vermells i les botigues de queviures en venien poms. A Porto mateix, l’aeroport du el nom de Francisco Sa Carneiro, primer ministre conservador del nou règim democràtic al 1979. Alhora, la ciutat té dedicat un carrer principal a Otelo Saraiva de Carvalho, el militar artífex de la revolta del 74, que després pagà amb cinc anys de presó l’intent de conduir el país cap a posicions d’esquerra radical.
3.- Portugal també ha aprofitat força el temps. La renovació urbana, la cura pel patrimoni i les infraestructures de comunicació en són un bon exemple. L’encantadora però decrèpita ciutat de Porto de fa 40 anys avui està molt més endreçada i atractiva. La xarxa de metro és prou àmplia i està estenent-se fins al mateix centre històric. Les autopistes arriben a tots els extrems del país, inclòs el nord muntanyós i tradicionalment aïllat. Han implantat un sistema pioner a Europa per pagar els peatges mitjançant arcs que identifiquen el vehicle a cada tram i li cobren en funció dels quilòmetres recorreguts. El cotxe de lloguer ja portava incorporat un dispositiu similar al nostre ViaT per fer-ho possible i liquides els peatges un cop lliures el cotxe. Peatges, per cert, no gaire més barats dels que teníem aquí fins fa quatre dies. A França van implantar un model similar, però hagueren de deixar-lo en suspens a causa de les revoltes dels bretons i de les armilles grogues. A Espanya, el govern de Sánchez sembla que vol fer el mateix, però no acaba de decidir-se a obrir un nou front amb els territoris que mai no han pagat res per utilitzar les vies d’alta capacitat.
4.- Porto està de moda com a escapada turística i ha de gestionar l’allau de visitants amb tots els pros i contres. Als antics edificis de dues o tres plantes i de tres o quatre metres de façana que donen al riu, hi conviuen les famílies humils de tota la vida amb els apartaments turístics renovats. La restauració d’aquesta zona de la Ribeira, però, ja està quasi tota orientada al turisme. Tant a Porto com a Aveiro, els preus dels serveis turístics ja són similars als nostres. A les ciutats de l’interior o a l’estudiantil Coïmbra encara no es nota tant l’impacte en els preus i les racions als restaurants són saboroses i abundants com sempre.
Dins l’amabilitat general vam notar alguna reticència cap als espanyols. "Nosaltres tenim la carta en espanyol tot i que, quan jo vaig a Espanya, no la tenen mai en portuguès”
5.- A mitjans d’abril, Porto era plena de turistes, sobretot espanyols. Alguns francesos i alguns catalans. L’obertura de vols directes té molt a veure amb l’emergència de destinacions turístiques fins aleshores poc reconegudes. Vueling i altres companyies de baix cost hi ha tingut molt a veure. La presència espanyola no era només turística, sinó econòmica. Santander, BBVA, Mercadona eren omnipresents. Les constructores espanyoles també lluïen marca a les obres del metro. Fins i tot la Fundació la Caixa tenia un notable presència en equipaments culturals de la mà del BPI, el banc portuguès propietat de CaixaBank. Per cert, a la cèntrica Avenida dos Aliados, lluïa un gran rètol vermell i groc de les assegurances de vida España SA.
6.- Tothom parla o entén el castellà. En algunes ocasions, quan ens identificàvem com a catalans, venien a demanar-nos permís per entendre’ns en castellà. Tothom sabia de Catalunya. “Nosaltres també mirem les notícies!”, ens va dir un operari de la companyia de lloguer de vehicles. Dins l’amabilitat general vam notar alguna reticència cap als espanyols.” Nosaltres tenim la carta en espanyol tot i que, quan jo vaig a Espanya, no la tenen mai en portuguès” . La demanda de tracte igualitari quan hi ha una gran diferència demogràfica i en l’imaginari col·lectiu espanyol sempre s’ha vist Portugal com una baula perduda que es voldria retenir. Només cal pensar com estan dibuixats els mapes d’Espanya: sempre incloent-hi Portugal. A la Ribeira de Porto, una pintada deia +Porto –Oporto
7.- Tot els grans supermercats obrien de dilluns a diumenge, a jornada completa. Estaven remodelant el famós Mercat de Bolhao, una mena de Boqueria portuguesa, ara en una ubicació provisional molt digna però sense l’atractiu de les instal·lacions tradicionals. Un altre mercat de ferro de la part antiga, però, estava reconvertit en cinemes i restaurants. A la Ribeira, la zona més turística, era difícil trobar alguna botiga de queviures.
8.- Les obres del metro que comentàvem més amunt no són l’única gran obra pública en curs. Sigui a la xarxa viària, sigui a les mateixes ciutats, sembla que s’aplica el vell principi keynesià de més obra pública en temps de crisi.
9.- A dues de les llibreries més importants de Porto buscàvem alguna monografia d’algun dels grans arquitectes contemporanis portuguesos, com Álvaro de Siza o Soto de Moura. No n’hi havia cap, amb prou feines una història de l’arquitectura portuguesa. En canvi, almenys a la FNAC, hi havia una bona oferta de llibres de l’editorial alemanya Taschen –que només inclou ocasionalment el portuguès en les seves edicions multilingües-, entre la qual la monografia dedicada al valencià Santiago Calatrava. Per cert, per a quan una monografia sobre Oriol Bohigas o Ricard Bofill? .
10.- Tot plegat em va fer pensar en les limitacions i els condicionants d’un petit país situat a l’extrem occidental d’Europa i sota l’ombra omnipotent d’Espanya. En termes econòmics, lingüístics, culturals... Però també en les oportunitats que disposar d’un estat propi ofereix malgrat aquests condicionants: una llengua minoritària però normalitzada, la capacitat de modernitzar-se, de decidir la seva orientació econòmica i fins i tot d’innovar a nivell europeu després de llargues dècades de foscor... En resum, de decidir de forma prou potent i autònoma com afrontar les complexitats del present i com encarar el seu futur.