La inflació està registrant xifres mai vistes en els últimps temps a les economies desenvolupades de tot el món. El 2021, al conjunt de l'Estat espanyol, l’IPC va augmentar en un 6,5%, afectant totes les regions de manera similar. A Catalunya, l’increment va ser del 6,1%. Els primers sis mesos de l'any 2022, la tendència és encara pitjor: fins al mes de maig, a Catalunya, els preus van créixer un 8,2% respecte al mateix període de l'exercici anterior, lleugerament per sota de la mitjana estatal (8,7%). Diversos son els factors explicatius, tant pel que fa a la demanda com pel costat de l'oferta.
La inflació, però, no és adonina des del punt de vista impositiu, ja que pot provocar que, davant d'augments nominals de la renda, els contribuents es vegin “empesos” a trams superiors de l'escala de tipus aplicats, per la qual cosa augmenta la càrrega fiscal sense que la capacitat econòmica real hagi augmentat. Aquest fenòmen es coneix com a rèmora fiscal o progressivitat en fred.
La política tributària, doncs, juga un paper clau. En cas de no corregir els efectes perniciosos de la inflació, els objectius de la Hisenda Pública es poden veure compromesos. Des del punt de vista de l’eficiència econòmica, s’altera la proporció òptima entre el sector públic i privat en augmentar la recaptació, a més que s’ofereix una percepció que les Administracions Públiques no estan subjectes a les mateixes restriccions pressupostàries que llars i empreses.
El cost de la inflació a Catalunya
La rèmora fiscal es dona, especialment, en el cas dels impostos progressius com l'IRPF. Aquest impost en concret (l’IRPF) està cedit al 50% a les comunitats autònomes del règim comú, i aquestes poden comptar, a més, amb certa capacitat normativa per modificar algunes característiques del tribut.
Per al conjunt de l'Estat, la factura fiscal el 2021 ha estat de 4.110 milions d'euros, dels quals 1.693 milions d'euros es deuen a la no indexació de les tarifes, mentre que els 2.417 milions d'euros restants s'expliquen pels ajustaments no aplicats en la definició de les bases imposables i liquidables. A més, des de l'any 2007, moment en què va entrar en vigor l'actual estructura de l'IRPF, no s'ha produït cap ajustament pel que fa al nivell de preus, per cosa que, en realitat, els contribuents estarien pagant un sobre-impost acumulat des de l'any 2008.
Catalunya seria l'autonomia que assumeix més càrrega fiscal per contribuent. El motiu és que, com que és una de les regions amb més renda per habitant, la progressivitat de l'impost fa que l'efecte sigui més gran en els trams de renda més elevats. En concret, mentre que per al conjunt de l'Estat cada declarant assumeix un sobre-esforç de 199€, els catalans assumeixen un cost de 224€, només darrere de la Comunitat de Madrid (240€). Atenent l'impacte dins de Catalunya, el cost fiscal també ha estat heterogeni. La província més afectada ha estat la de Barcelona (231€), seguits de Girona (209€), Tarragona (200€) i Lleida (190€).
Pel que fa al sobre-impost acumulat, la mitjana estatal per contribuent és de 698€. De nou, és a les regions amb més dinamisme econòmic on els ciutadans pateixen més càrrega fiscal. Catalunya és la segona autonomia a la classificació, reflectint un cost acumulat entre el 2008 i el 2021 per declaració a causa de la no indexació de l'IRPF de 796€.
El valor agregat del sobre-impost associat a la no indexació acumulat des del 2008 a Catalunya suma al voltant de 3.000 milions d'euros, dos terços dels quals es corresponen al període 2008-2020, mentre que la resta es deu al període d'alta inflació de l'exercici 2021. Per províncies, la més afectada als dos períodes és la de Barcelona, amb un total de 826€. Girona (732€), Tarragona (702€) i Lleida (661€) completen la classificació.
Per què deflactar la quota autonòmica?
La progressivitat en fred obliga a dur a terme una política fiscal activa per part dels governs, tant estatal com autonòmic. Doncs, sinó, l'impost sobre la renda estaria deixant de gravar la capacitat real dels contribuents per gravar la seva capacitat de pagament nominal, desvirtuant-ne la seva teòrica naturalesa.
D’aquesta manera, el paper dels governs autonòmics ha de ser protagonista per diverses raons. La primera és que tenen cedit el 50% de la quota de l'IRPF. A més, disposen de prou capacitat normativa com per poder mitigar l'impacte de l'alça dels preus i per reduir el sobre-impost suportat pels ciutadans.
El segon motiu és que l'increment de l'IPC i el cost per contribuent, tot i que en tots els casos ha estat important, ha tingut un comportament diferent per comunitats autònomes. Per últim, son els governs autonòmics els més adequats per adaptar-se millor a les necessitats específiques del territori per corregir els possibles costos associats a la no-indexació impositiva, en conèixer millor les preferències dels contribuents (efecte proximitat).