• Economia
  • Múscul, neurona i talent líquid

Múscul, neurona i talent líquid

La intel·ligència artificial (IA) ja no només automatitza tasques físiques: també comença a pensar. I ho fa ràpidament; podria aconseguir-ho en dues dècades

    La IA podria aprendre a pensar molt aviat | iStock
    La IA podria aprendre a pensar molt aviat | iStock
    Toni Alés | VIA Empresa
    Expert en innovació i lideratge emocional
    15 de Juny de 2025 - 05:30

    Durant més d'un segle, vam dividir el món laboral en dues grans lligues: els que feien servir el cos, el múscul (blue collar) i els que feien servir el cap, la neurona (white collar). Uns construïen ponts; altres, fulls de càlcul. Aquesta distinció va modelar fàbriques, oficines, universitats i fins i tot els nostres somnis d'èxit com a societat.

     

    Però aquest mapa ja no ens serveix. S'està desdibuixant a una velocitat que ni els mateixos creadors de tecnologia poden seguir.

    La intel·ligència artificial (IA) ja no només automatitza tasques físiques: també comença a pensar. I ho fa de pressa. Segons experts com Dario Amodei (Anthropic) i Sam Altman (OpenAI), podríem tenir una intel·ligència artificial general (AGI), capaç de raonar i aprendre com un humà, entre el 2026 i el 2034. El que a nosaltres ens va prendre centenars de milers d'anys, la IA podria aconseguir-ho en qüestió de dues dècades.

     

    I no ve sola. Computació quàntica, fusió nuclear, implants neuronals, robots autònoms... Tot això està en camí. No és ciència-ficció. És el nou context dels pròxims quatre lustres, i convé anticipar-se.

    Del coll blau i blanc... al coll invisible

    El terme blue collar va néixer amb la indústria. El white collar, amb els serveis. Tots dos compartien una lògica: uns executaven, altres decidien. Però avui, un algoritme redacta informes amb més soltesa que molts joves professionals nadius digitals, i un robot munta cotxes amb més precisió que un veterà amb dècades d'experiència.

    La línia entre pensar i fer es difumina. I amb ella, també desapareixen els colls.

    Benvinguts al talent líquid

    En aquest nou escenari, el que importa ja no és el càrrec, l'uniforme ni el títol. El que importa és la capacitat de fluir. D'adaptar-se. D'aprendre, desaprendre i tornar a aprendre. A això ho anomenem “talent líquid”.

    Aquest nou perfil professional no cap en una descripció de lloc de treball tradicional. És algú que:

    • Aprèn ràpidament i oblida el que ja no serveix.
    • Treballa amb humans i amb màquines.
    • Col·labora sense importar jerarquies ni fronteres.
    • Veu patrons on altres només veuen tasques.
    • Pensa en clau sistèmica, no individualista.

    El més curiós és que aquest nou perfil no es detecta a simple vista. No té una pinta concreta, ni un càrrec evident. És com l'aigua, s'adapta a l'entorn. I si troba un obstacle, el travessa... o l'envolta. El seu valor no està en el que aparenta, sinó en com actua, com connecta i l'impacte que deixa darrere seu, cosa que només es revela quan l'observes amb profunditat, per exemple, en un diagnòstic 360°.

    El mestissatge intel·lectual en forma de talent converteix l'impossible en possible | iStock
    El mestissatge intel·lectual en forma de talent converteix l'impossible en possible | iStock

    És com quan vas al mercat i compres un meló: per fora, tots s'assemblen... però només en obrir-lo saps si és bo. Potser per això el talent líquid passa desapercebut per a molts departaments de RR. HH., encara massa enfocats en la superfície: títols, etiquetes, subjectivitats... i un cert postureig intel·lectual que continua premiant la forma per sobre del fons. Però el futur no es recluta per currículum. Es reconeix pel seu impacte.

    Quines habilitats necessitarà aquest talent?

    En l'era postcoll, el valor ja no ve del currículum, sinó d'una barreja afilada d'habilitats que no encaixen en un títol acadèmic ni en un Excel de recursos humans:

    • Alfabetització digital profunda: no només fer servir la IA, sinó entendre-la, entrenar-la i desafiar-la.
    • Empatia sistèmica: llegir persones, contextos i conseqüències amb la mateixa agilitat amb què altres llegeixen dashboards.
    • Col·laboració híbrida real: saber coordinar-se amb humans, bots i algoritmes sense perdre el focus ni l'ànima.
    • Comunicació multimodal: connectar idees a través de text, imatge, codi o veu, segons ho demani el repte.
    • Pensament crític i ètic: atrevir-se a dir no, fins i tot quan el sistema crida . Tenir el coratge d'incomodar quan el sistema premia l'obediència.

    Aquestes habilitats no s'aprenen en manuals ni se certifiquen amb diplomes. Es forgen a la trinxera: en projectes que fallen, en comunitats que qüestionen, en converses que incomoden i en decisions que exigeixen coratge.

    Les jerarquies també es fonen

    Si les tasques es tornen líquides, què passa amb les estructures que les sostenien?

    Les jerarquies tradicionals, basades en el control del coneixement, l'antiguitat o els organigrames al més pur estil colonial, començaran a fer aigües. Com liderar un equip on un algoritme genera més insights que el cap d'innovació? Com mesurar la contribució d'algú que, gràcies a la IA, resol en hores el que abans prenia setmanes?

    La resposta no està a abolir les jerarquies, sinó a reinventar-les o transformar-les.

    Substituir el comandament vertical per lideratge distribuït. Canviar l'autoritat del càrrec per la legitimitat del criteri. Passar d'organitzacions que executen... a organitzacions que aprenen:

    • Lideratges distribuïts,
    • Autoritat basada en la competència, no en el càrrec,
    • Organitzacions que aprenen, no només que executen.

    Com adverteix Gary Hamel: “Les empreses no moren per falta d'eficiència. Moren per falta d'innovació organitzativa”.

    I la productivitat?

    La IA promet una nova era de productivitat. Però compte: més eficiència no sempre significa més valor. Automatitzar més no és el mateix que avançar millor.

    Continuem mesurant la productivitat amb mètriques del segle passat: hores, tasques, KPI... com si l'important fos omplir caselles, no transformar realitats. Però en l'era postcoll, el que compta no és quant fas, sinó quin impacte generes, quin sentit aportes i què deixes regenerat després del teu pas.

    Si no cultivem una productivitat amb ànima, correm el risc de produir molt... i aportar poc

    La IA pot accelerar tasques, optimitzar processos, fins i tot prendre decisions. Però la productivitat humana, la que imagina, connecta i transforma, continua depenent d'alguna cosa que, per ara, cap model pot replicar: la consciència. Aquesta capacitat de discernir quan actuar, quan aturar-se i, sobretot, per què.

    I convé aprofitar aquest moment. Perquè potser serà l'últim avantatge genuïnament humà. Si no cultivem una productivitat amb ànima, correm el risc de produir molt... i aportar poc. Fer més, però significar menys.

    I si no flueixo?

    L'experiència del client (Customer Experience o CX) ha evolucionat significativament amb l'arribada de la intel·ligència artificial (IA) | iStock
    L'experiència del client (Customer Experience o CX) ha evolucionat significativament amb l'arribada de la intel·ligència artificial (IA) | iStock

    No tothom podrà, o voldrà, ser líquid. Hi ha qui continuarà preferint estructures conegudes, funcions clares, jerarquies estables i zones de confort. I això pot continuar funcionant... fins que deixa de fer-ho.

    Com va advertir Herbert Gerjuoy i va popularitzar Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran els que no sàpiguen llegir i escriure, sinó els que no puguin aprendre, desaprendre i reaprendre”.

    El veritable desafiament no és la intel·ligència artificial. És la nostra rigidesa mental.

    Cap a un nou humanisme productiu

    No es tracta de competir amb la IA, sinó de complementar-la. No es tracta de córrer més de pressa, sinó d'avançar amb intenció, amb mirada llarga i amb sentit.

    Necessitem deixar de formar persones per repetir models rígids, dissenyats per a un altre segle. I començar a formar talents capaços de qüestionar, connectar i crear amb consciència. No és una revolució, és una evolució profunda, una adaptació lúcida a un ecosistema que canvia cada dia.

    Perquè el nou coll no serà blau ni blanc. Ni tan sols tindrà color. Serà invisible. Estarà en com pensem, com col·laborem i com decidim. No tindrà forma fixa, però tindrà impacte.

    Fluir o resistir

    Treballar sense coll és alliberar-se d'etiquetes, d'estructures rígides i de rols obsolets. És entendre que el valor ja no està en el que sabem, sinó en el que som capaços d'integrar, transformar i compartir.

    Si una IA pot raonar, crear, aprendre i fins i tot simular emocions, el que ens queda no és competir... sinó redefinir

    En l'era del talent líquid, l'avantatge no serà saber més. Serà saber fluir: entre disciplines, entre humans i màquines, entre certeses i contradiccions. No sols, sinó en col·laboració radical. No amb por, sinó amb propòsit.

    Aquest escenari no és una amenaça. És una crida urgent a repensar què significa ser intel·ligent, productiu i humà. Perquè si una IA pot raonar, crear, aprendre i fins i tot simular emocions, el que ens queda no és competir... sinó redefinir. Redissenyar la productivitat perquè tingui ànima. Reescriure el treball des de l'humà, mentre puguem.