Per una banda, es democratitza la procedència dels referents socials del moment, substituint als aristòcrates per gent originària de les classes mitjanes. Per altra, augmenta la meritocràcia entre aquests influents socials, perquè cada cop esdevé més difícil triomfar en aquesta professió. Mentre la societat avança en aquesta línia, l'impost de successions queda cada cop desfasat, fora de lloc, encara que hi hagi comunitats com Catalunya que s'entesta a mantenir-lo; volia ser el motor de l'ascensor social i s'ha convertit en un vell anacronisme que no aporta res de tot això, del que tota Espanya es beneficia amb l'aportació majoritària dels catalans.
Els meus pares no ens van deixar cap herència. Menteixo: una borda de quaranta metres quadrats i un terreny adjunt de cent en un poblet d'interior a repartir entre els set germans. Ens va anar de perles quan vam rebre el fruit de la venda. M'emociona encara avui i em sento cofoi en recordar com dos funcionaris de les capes més baixes van ser capaços d'encarrilar una família amb estudis i estalviar per deixar-nos quelcom com a penyora i record. Era just pagar una altra vegada després de l'esforç realitzat per ells dos?
Als programes populars de les televisions generalistes, estan perdent influència els fills de les famílies aristòcrates, aquesta plèiade de prínceps i nobles, històrics o per prebenda franquista que han rebut la fama per llinatge i la pretenen transmetre als seus fills. Mentre esperen l'herència, molts d'ells dediquen el seu temps a usar el renom familiar al servei dels pelotazos més il·lustres, entesos com l'enriquiment ràpid mitjançant l'especulació i l'amiguisme. La seva pèrdua de poder contrasta amb la nova casta que s'obre pas. Sempre n'hi han hagut al llarg de la història de joglars, trobadors, mantenidors. Probablement, mai els bressols havien condicionat tant una professió com a les tres o quatre darreres dècades.
La gran majoria dels fills de classe rica de Catalunya es preparen a les millors universitats i escoles de negoci per aconseguir un bon dia succeir als seus pares o per desenvolupar emprenedories particulars
Si haguéssim d'esbrinar la psicopatologia dels Nepo Babies a Espanya, diríem immediatament que els aristòcrates han perdut la batalla i que han estat desbancats per una massa de procedència diversa. Són gent provinent de les classes mitjanes que han revolucionat l'escenari públic, han aportat idees i formes innovadores, polèmiques, noves habilitats i entreteniment. És veritat que entre aquests segons també hi ha nepotisme: fills de cantants, actors, toreros..., que reprodueixen models semblants als dels aristòcrates, però la majoria d'ells o sons pares s'ho han treballat. Què aporten? Aquests personatges són fruit d'una barreja de ball, cant, disseny, paròdia, acudits, desfilades, punxar discs... La societat i els seus mitjans d'exposició els projecten i ells la influencien de mutu acord. En aquest sentit, un dels ascensors socials funciona.
La meva néta vol ser influencer; no sap que és, però l'ha adoptat aquests dies com a professió preferida per a quan sigui gran. No li he dit encara que en menys de cinc anys, aquest personatge al qual aspira requerirà una formació, uns coneixements superiors a la resta, i el seu rol social no serà tan enlluernador i fulgurant que es diluirà com passa amb els comissionistes de qualsevol cosa, els representants, els programadors informàtics, els comptables, els secretaris, els auditors, els advocats, els bibliotecaris i moltes altres professions que l'era digital destrueix. Clar que tindrà el suport de la família, però s'ho haurà de guanyar ella, no hi ha diners públics per estudiar per influencer.
A ningú li agrada pagar, però sóc dels que creuen que una societat més rica i pròspera només es pot construir reduint les diferències entre uns i altres; dit el qual, em sembla esplèndid pagar impostos equitatius
A Catalunya, aquesta història del nepotisme és bastant diferent que a la resta de l'Estat. L'aristocràcia s'ha exposat molt poc públicament i l'accés a la influència social ha estat històricament més democràtica. La gran majoria dels fills de classe rica aquí es preparen a les millors universitats i escoles de negoci pròpies o foranies per aconseguir un bon dia succeir als seus pares -tanquin o no l'empresa en tercera generació-, o per desenvolupar emprenedories particulars lluny de la protecció familiar; gandulegen menys.
Parlar de rics
Parlar de rics i d'impostos es força complicat. Hi ha molts tipus i mesures per referir-se a la riquesa de les famílies i de les persones i al que haurien de cotitzar; no és fàcil. Ni tots cerquen coets per anar-se'n a un altre planeta quan això peti o usen els paradisos fiscals, ni tots són sants barons que dediquen la seva fortuna a la millora del planeta i de la igualtat entre les persones. El que sí que està més definit és que aquesta part de la societat augmenta el gruix dels diners que manega, de la mateixa manera que la resta s'empobreix. Malauradament són vasos comunicats.
Doncs bé, molta gent que té diners es queixa de tots els impostos; ja que segons ells no haurien d'existir i d'aquesta manera crearien més riquesa, diuen. Des d'aquesta visió, encara seríem al capitalisme salvatge de la Revolució Industrial, com el que vol reimplantar el govern conservador de grec de Nova Democràcia amb jornades de tretze hores de treball sis dies a la setmana. A ningú li agrada pagar, però sóc dels que creuen que una societat més rica i pròspera només es pot construir reduint les diferències entre uns i altres; dit el qual, em sembla esplèndid pagar impostos equitatius, i molts estem en aquesta visió, rics, més rics i classes mitjanes. Ara bé, és racional l'impost de successions? Tres reflexions. La primera, és possible que el motiu fonamental de moltes comunitats autònomes que l'estan erradicant sigui per enfrontar-se al govern central. Ara bé, quan la tendència marca una direcció, no és necessari seguir-la cegament, però sí tenir-la en compte. La segona, Espanya és el país de la Unió Europea que més recapta en aquest concepte; és a dir, està caient en desús. I la tercera, per aquest concepte acaben pagant més les classes mitjanes que no pas els veritables subjectes d'aquest impost, les capes més altes. Si a més es tracta d'una partida irrellevant aportada a l'erari públic, que coopera poc a impulsar la mobilitat de l'ascensor social, no sembla lògic carregar damunt les esquenes dels catalans gairebé la meitat de tot l'import recaptat en aquest concepte. Mentre no s'enceta una reforma en profunditat del sistema fiscal, bo seria suprimir alguna de les anomalies com aquesta i fer pagar efectivament els impostos a qui li toquen pagar.