La pagesia s’ha manifestat aquests dies a tota Europa. Protesten amb raó i miraré d’explicar perquè. Abans, però, convindria fer una mica de repàs històric. Sempre convé saber d’on venim. La primera cosa a dir és que les generacions que vam néixer en acabar la Segona Guerra Mundial som les primeres en tota la història europea que no hem conegut la gana. Les raons són diverses, però la principal ha estat l’absència de guerres. Ara bé, què va ser primer: l’ou o la gallina? En acabar les confrontacions a Europa els governants van decidir fer molta atenció a que a mai més faltés el menjar. I, precisament per això, l’agricultura va ser l’eix sobre el qual va pivotar la regulació econòmica de l’Europa dels sis, el Mercat Comú que va néixer el 1957.
Europa mai més havia de tornar a passar gana i aquest objectiu tenia dos fronts: pagar bé els agricultors al temps que s’estimulava la productivitat. La cosa ha funcionat bé des del punt de vista productiu. A l’inici del segle XX el 40% de la població activa a Europa es dedicava a feines agrícoles. Actualment només ho fa el 4,5%. A França el 2,5% i a Espanya el 6,5%. A Catalunya només el 1,5%. No podem fixar-nos en territoris petits per treure conclusions, ja que el menjar viatja sense fronteres a la Unió Europea (UE). Quedem-nos amb el 4,5% europeu ja que el continent, amb això, pot ser autosuficient.
A l’inici del segle XX el 40% de la població activa a Europa es dedicava a feines agrícoles. Actualment només ho fa el 4,5%. A França el 2,5% i a Espanya el 6,5%
El sector està en permanent davallada pel que fa a l’ocupació. Mirin el que ha tingut lloc els darrers vuit anys prenent com a 100 l’any 2015.
Queda, però, pendent l’assignatura dels ingressos dels pagesos. I sobre aquest fet convindria centrar la discussió.
L’agricultura sempre queda arraconada a l’hora de repartir la riquesa. He insistit en diversos articles sobre el fet que, al meu entendre, els aliments són molt barats a tota Europa. Tothom està molt content però, de tota la cadena de costos, acaba sempre rebent el pagès. La resta d’actors es van adaptant a la realitat i, si no hi guanyen prou, trien un altre proveïdor. És el cas de distribuïdors, transportistes, etc. El pagès no pot triar. Ha de continuar produint, i canviar conreus no és fàcil.
La PAC (Política Agrària Europea) és molt criticada, però va ser un pacte històric per evitar que el pagès fos maltractat pels mercats. De fet, l’agricultura, junt amb el comerç internacional, és l’única competència exclusiva de la UE. Els governs dels estats membres, no diguem la Generalitat, no tenen cap poder. La PAC es va acordar l’any 1962, com dic, els seus objectius són ajudar la pagesia. Doncs bé, malgrat que, en general, tothom pensa que la PAC és injusta amb d’altres sectors, la realitat és que els ingressos per productes agrícoles són un 40% inferiors als ingressos per productes d’altres sectors. És per això que en el repartiment dels recursos de la PAC es dedica el 72% a compensar aquesta inferioritat d’ingressos.
La PAC té altres avantatges: para atenció a un sector electoralment irrellevant. Per molt que es digui que els agricultors francesos són un lobby, etc., etc., ja hem vist que la dimensió del lobby és, a França, del 2,5% de la força de treball -no pas del total de la població que vota-. I, a Catalunya, per moltes manifestacions que facin, no representen més del 1,5% del total de la població activa. En conseqüència, benvinguda sigui la PAC ja que, altrament, als pagesos no els defensa ningú. Per això és molt important que els pagesos s’integrin en el que sí que pot ser un lobby important: la indústria agroalimentària. A Catalunya, representa el 25% de la indústria del país. Uns governants eficaços -com, per exemple, els italians del nord- haurien d’afavorir les integracions multisectorials entre agricultors i distribució (evitant intermediaris inútils) i agricultors i la indústria (proximitat de producció).
A Catalunya la indústria agroalimentària representa el 25% de la indústria del país
Entrem ara en d’altres consideracions, perquè la guspira que ha encès el foc a escala europea -que, com hem vist, és el que compta- ha estat la legislació sobre transició energètica. I aquí convé fer diverses reflexions.
D’entrada s’ha reconèixer que ecologistes i pagesos han estat enemics. Fins que no va pujar la productivitat al camp i, com ja hem vist, va passar del 40% al 4,5%, el pagès va destrossar l’entorn de manera intensiva. Mirin fotografies del segle XIX i observaran una Catalunya desforestada -amb els arbres es feia carbó-. I encara més: qui es va carregar el llop? I l’os, que ara s’ha reintroduït per amargura dels ramaders? Per tant, el pixapins d’estètica anunci Tarradellas, que confonen ecologisme amb fer de pagès van per mal camí. La protesta general europea ha acabat en el moment en que els manifestants arribats a Brussel·les s’han entrevistat amb la senyora von der Leyen i aquesta ha retirat determinats pesticides del projecte de llei que regularà bona part de la transició energètica. No passa res, no cal alarmar-se i confrontar pagesos amb ecologistes. La indústria també fou enemiga de l’ecologisme i s’ha adaptat a la realitat.
Entra, per tant, aquesta transició energètica en el camí del raonament lògic que haurà de ser executada causant el mínim d’estralls possible a l’economia existent. Els amants del “ho volem tot verd, i ja!” que tenen com patrona Santa Greta Thunberg han de començar a entendre que la transició energètica no serà de franc i que si volen sumar activistes a la causa i, a més, començar a repartir justícia, el millor que poden fer és mobilitzar-se per tal que tothom pagui més pels aliments que consumim cada dia. I els polítics haurien de començar a regular el consum de productes agrícoles, posant traves a tot allò que no sigui de proximitat -de pas, ajudarien al medi ambient-.
"Les manifestacions d’aquests dies són un toc d’alerta d’un sector maltractat pel mercat, pel consumidor i pels polítics"
Les manifestacions d’aquests dies són un toc d’alerta d’un sector maltractat pel mercat, pel consumidor i pels polítics. I per la història, també. Hauríem de reflexionar-hi a fons. Al cap i a la fi, gairebé tots nosaltres venim de pagès.