La Paradoxa europea i catalana

La disfunció entre ciència i creació de riquesa, entre ciència i innovació, no és nova

El supercomputador MareNostrum 4, al Barcelona Supercomputing Center | ACN El supercomputador MareNostrum 4, al Barcelona Supercomputing Center | ACN

“La ciència avui representa, per a nosaltres, la riquesa pública de demà.” Enric Prat de la Riba.

Aquesta frase que encapçala l’avantprojecte de Llei de la Ciència de Catalunya ja no era del tot veritat en temps d’Enric Prat de la Riba, i ara, des de fa dècades és totalment falsa. De fet, tots podem esmentar molt científics i centres de recerca incompresos pels seus països en temps d’Enric Prat de la Riba que, o bé han hagut d’emigrar i la seva recerca va ser aprofitada per altres, o bé, sense emigrar, mai varen tenir cap repercussió al seu territori mentre eren àmpliament coneguts i respectats fora.

Aquesta disfunció entre ciència i creació de riquesa, entre ciència i innovació, no és nova, s’anomena la Paradoxa Europea, va aparèixer per primera vegada en el Green Paper de la Comissió Europea el 1995, reflectint el fet que Europa era – i és – molt potent en recerca, però aquest coneixement científic no es trasllada en innovacions al mercat.

És un fenomen totalment aplicable a Catalunya on, en bona part gràcies a la tasca del prof. Mas-Colell, gaudim de centres de recerca envejables, molt per sobre del que correspondria a la nostra activitat econòmica, mentre en innovació ens situem a la banda dels mediocres (“moderate innovators” en el llenguatge políticament correcte de la Comissió – en el que els no innovadors s’anomenen “modest innovators”...).  

Les raons darrere la Paradoxa Europea i Catalana radiquen en la diferència de les dinàmiques entre innovació i ciència. La ciència fa molt de temps que és global, les col·laboracions entre centres científics, les revistes on es publiquen els papers científics, els congressos, els projectes, ... són globals. Això que ja començava a ser així en temps d’Enric Prat de la Riba, des de l’arribada d’Internet facilitant el treball conjunt i la col·laboració entre grups, és el “normal”. Podeu pensar que això només passa en els grans centres de recerca i en els projectes europeus, doncs no és veritat, un investigador modest com jo mateix, publica amb un investigador anglès de l’Imperial College, amb un de Singapur, alguns americans i està present cada setmana als seminaris del grup de recerca en Innovació Oberta de Berkeley i cada 15 dies als del seu institut a Esade/IIK (Institute for Innovation & Knowledge Management) i cada any a l’Academy of Management que és el congrés mundial. Si observeu la xarxa de recerca de qualsevol dels grups més grans, especialment en disciplines de ciències experimentals veureu el mateix fenomen multiplicat per molt.

És a dir, les connexions s’estableixen pel tipus de temàtica sobre la qual fas recerca i no per proximitat geogràfica. La manera breu i gràfica d’explicar aquesta dinàmica és evidenciar que la ciència és global. 

Ara bé, la innovació no és tan global. La translació del coneixement a productes i serveis que tinguin èxit en el mercat – la innovació – requereix implantar aquests nous coneixements en productes/processos/serveis concrets que proporcionen avantatges sobre els existents i siguin – almenys mínimament – escalables. Això està situat en el temps i en l’espai i es beneficia d’economies d’aglomeració. Òbviament, si parlem d’innovacions amb grans components virtuals, com ara software, jocs, IA... menys!

La recerca s’aprofita en el lloc on hi ha un ecosistema receptiu, amb ganes, voluntat i necessitat d’aprofitar-la

Ens trobem doncs amb dos tipus de xarxes amb dues dinàmiques ben diferenciades. Una amb un fort component global, més fort en la mesura en què la recerca assoleix un nivell més alt. I una altra amb components locals encara notables.

El segon mite és que la recerca s’aprofitarà en el país en què es genera. No és cert. Tampoc és cert que la recerca es desaprofiti. Però la recerca s’aprofita en el lloc on hi ha un ecosistema receptiu, amb ganes, voluntat i necessitat d’aprofitar-la, és a dir, un ecosistema que competeix en innovació. 

Alguns exemples ens poden il·lustrar aquestes dinàmiques. Fa pocs dies hem vist els nous anuncis d’Apple amb el desenvolupament del chip M1 Ultra, un xip fet en base a dos M1 Max interconnectats amb una interconnexió propietària del xip. Bé, la persona que hi ha darrere de tots aquests xips, dels del A4 el 2008, és Johny Srouji, qui el 2012 va comprar la startup Anobit (390 milions de dòlars) i va crear el centre R+D a Herzliya (al nord de Tel Aviv). Posteriorment en varen fer un altre a Haifa (encara més al nord) i avui dia tenen en aquests dos centres gairebé a 1.000 persones. 

Anapurna Labs era una startup d’Israel també dedicada al disseny de xips. Es fa fundar el 2011 amb 20 milions de dòlars, el 2015 va ser comprada per Amazon/AWS per 350 milions de dòlars i des de llavors és qui hi ha al darrere de tots els desenvolupaments de xips d’AWS (Nitro cards, Graviton 1-2 i 3, Inferentia, Trainium...) que permeten a AWS competir amb hardware propietari del qual altres proveïdors de Cloud no disposen, obtenint uns rendiments i costos molt per sobre de la resta.   

Israel és molt conegut en el desenvolupament de xips, ara bé qui s’ha aprofitat d’aquesta tecnologia són majoritàriament les empreses americanes.

La recerca és global i, per tant, l’aprofitarà aquell ecosistema que tingui “gana” per transformar-la en innovació, no el que estigui físicament a prop

És a dir, és perfectament factible i comú en aquestes dinàmiques desacoblades de recerca i innovació que la recerca i el talent es desenvolupi en un lloc i ho aprofiti un altre ecosistema, molt allunyat del primer. La recerca és global i, per tant, l’aprofitarà aquell ecosistema que tingui “gana” per transformar-la en innovació, no el que estigui físicament a prop.

És a dir, la riquesa que crea la innovació a conseqüència de la recerca no ve donada de manera inexorable per tenir un ecosistema de recerca potent sinó per desenvolupar un ecosistema d’innovació i una indústria capaços de fer aquesta transformació. Aquí és on resideix la dificultat. La inexistència d’aquest ecosistema a bona part d’Europa i a Catalunya fa que la recerca s’aprofiti fora. Certament hi ha externalitats, si hi ha molt talent en un determinat camp, alguns crearan startups, algunes funcionaran bé i la indústria tindrà a la seva disposició talent i es crearan connexions internacionals. Ara bé, no necessàriament s’aprofitarà el gruix de la recerca, només les externalitats.

La pregunta de com transformar la recerca, pròpia o forana, en innovació és la que estem contestant amb aquesta sèrie d’articles sobre polítiques d’innovació. Molts són els punts importants, cal que les condicions existeixin, com ara el venture capital, la facilitat de creació de startups, les connexions amb els ecosistemes internacionals, les oportunitats que permetin capturar i aprofitar el talent propi, una administració que faci de tractor i no de stopper, uns procediments administratius àgils, ràpids, barats i eficients en tot el procés i òbviament una cultura de país emprenedor on els emprenedors siguin els herois i no pas els vilans i els dolents de la pel·lícula.

Ara bé, hi ha dos elements importants en el disseny del marc institucional - que hauria de ser l’objectiu de les lleis a més de proclamar objectius, drets i llibertats – que fan factible que la ciència i la innovació funcionin i els dos ecosistemes se solapin. És el disseny dels centres de recerca i les polítiques i ecosistemes d’innovació que anomenem succintament “transferència” encara que sigui només un dibuix molt aproximat.

Els centres de recerca han sofert una transformació notable aquests darrers anys. En bona part de les disciplines, la recerca, inclús la bàsica, ja no es fa primordialment a les universitats (IA, arquitectura d’ordinadors, xips...) sinó a centres com DeepMind a Londres, una subsidiària de Google amb un funcionament independent, o a OpenAI a San Francisco fundat per Elon Musk i Sam Altman (YCombinator) amb un bilió de dòlars i amb inversions de Microsoft d'un bilió de dòlars.

Aquests centres competeixen entre ells en recerca, tenen estructures i dinàmiques empresarials i sovint ens els trobem a premsa en projectes de gran visibilitat que els situen en primera línia mundial. Aquestes organitzacions que tenen un afany competitiu marcat al seu ADN, són molt diferents en el seu funcionament al de les universitats i tenen un marcat interès en la transformació de la seva recerca en innovació.

A Catalunya tenim estructures com el BSC (Barcelona Supercomputing Center) i molts altres, que estan a prop d’aquest model. És allà on ens cal emmirallar-nos. És fonamental permetre i procurar la doble adscripció universitat-centre de recerca i l’estreta col·laboració entre els grups, quelcom que està ben implementat a Alemanya, a Fraunhofer i ens aniria molt bé copiar. El model competitiu i empresarial que permeti una diversitat de sous competitius amb el mercat internacional, la col·laboració amb la indústria, la creació de startups, els projectes amb multinacionals... són elements vitals per competir. La recerca tradicional a les universitats ha donat pas en molts camps a aquest tipus de centres dels quals el prof. Mas-Colell en va ser capdavanter i en els que cal aprofundir.

L’anomenada transferència s’ha diversificat molt. Ara bé els eixos són semblants, el funcionament empresarial, la competència entre els centres que permeti que els que no funcionin tanquin, la diversitat de les remuneracions que permeti captar talent, les connexions amples amb projectes ben establerts i de llarga durada amb altres ecosistemes que permeti que coses com les que comentàvem d’Israel succeeixin, són elements bàsics.

També les noves eines que busquen construir l’ecosistema d’innovació que permeti crear i escalar internament el que es fa a la recerca i, per tant, també sigui aprofitada on es genera. Organitzacions com ARIA (el Darpa anglès) per projectes d’innovació disruptiva, l’ús de la legislació com per exemple va fer la Xina prohibint i al mateix temps creant una indústria de motos elèctriques i ara amb cotxes elèctrics, la creació de projectes de país que mobilitzin el coneixement i el talent cap a la transformació, són elements que marcaran la diferència i podran fer que la frase d’Enric Prat de la Riba, que la ciència representa, per a nosaltres, la riquesa pública de demà, sigui aquesta vegada certa.

Depèn de nosaltres!

Més informació
Andreu Mas-Colell, l'activista del 68 que ha revolucionat la recerca
Avui et destaquem
El més llegit