Entre mitjans dels vuitanta i començaments dels noranta fàcilment podem comptabilitzar vuit diaris en paper a Barcelona (La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Correo Catalán, Noticiero Universal, Diario de Barcelona, Claro i Las Noticias) i vuit més a Madrid (El País, ABC, Ya, El Mundo, El Sol, El Independiente, Diario 16 i El Alcázar), tot això sense comptar capçaleres esportives i publicacions gratuïtes. Una situació que contrasta amb el panorama actual, on els pocs diaris que resisteixen veuen caure les seves vendes any rere any. Sense ànim d’entrar al detall de les causes d'una situació tan manifestament decadent (ja sabem, la irrupció d’internet, les successives crisis, la manca de qualitat del producte, etc.), el que ens interessa aquí és analitzar qui són els propietaris dels mitjans que encara podem trobar cada dia als escassos quioscos que continuen oberts.
Si comencem per Barcelona, trobem la històrica Vanguardia, que s’aproxima a poc a poc cap al segle i mig de vida. Des dels seus inicis ha estat controlada per la família Godó, que prèviament havia fet fortuna en el sector tèxtil. Avui dia, la capçalera està integrada en el Grupo Godó, holding familiar que agrupa les diverses participades de la família. El paquet que formen el diari i l’empresa de publicitat factura uns 70 milions d’euros i no sembla que obtinguin beneficis, sinó més aviat el contrari. On millor resultats obté el conglomerat de comunicació és, sens dubte, al segment de radiodifusió, que té RAC1 com a emissora emblemàtica. L’any 2021 La Vanguardia es mantenia al tercer lloc del rànquing estatal de lectors de premsa generalista, amb una mitjana lleugerament per sota del mig milió de lectors diaris.
Si La Vanguardia havia estat referent del pensament conservador al país, les esquerres tenien durant dècades a El Periódico de Catalunya com a capçalera a seguir
Si La Vanguardia havia estat referent del pensament conservador al país, les esquerres tenien durant dècades a El Periódico de Catalunya com a capçalera a seguir. El seu perfil catalanista moderat es va anar esvaint progressivament durant el “procés”, fins a esdevenir un diari notòriament anticatalanista, amb un zenit coincidint amb els atemptats del 17 d’agost del 2017, en què el seu director, l’Enric Hernández Llorente, va dur El Periódico a les cotes més baixes de la dignitat periodística. A la decadència del grup Zeta des de la mort del seu fundador, Antonio Asensio Pizarro l’any 2001, se li va afegir la crisi de la premsa en paper provocada per la irrupció d’internet i també per les successives crisis econòmiques del present segle. Tot plegat va desembocar en l’adquisició del grup Zeta per part de Prensa Ibérica poc abans de la pandèmia, quan el holding dels Asensio encara controlava El Periódico de Catalunya, El Periódico de Aragón, El Periódico de Extremadura, La Crónica de Badajoz, Córdoba, Mediterráneo, Sport i La Grada. Anys enrere havia estat molt més potent, amb publicacions com Interviu, El Jueves, Tiempo i, fins i tot, amb un canal de televisió, Antena3. La transacció es va tancar en uns deu milions d’euros, una xifra molt reduïda que va respondre a les constants pèrdues del grup, que l’últim exercici abans del canvi de mans es van enfilar fins als vuit milions i mig d’euros. Els nous amos del grup Zeta són, com dèiem, Prensa Ibérica, una firma d’origen aragonès, però que ara té seu a Catalunya. El seu fundador (1978) i actual propietari és Francisco Javier Moll de Miguel, un advocat de Saragossa que havia fet carrera a diverses entitats bancàries de renom (Atlántico, Garriga-Nogués) abans de llançar-se al món editorial. La compra seminal de La Provincia i Diario de Las Palmas, tots dos a Canàries, va ser continuada amb l’adquisició d’un grapat de capçaleres regionals, entre les quals destacaven Faro de Vigo i La Nueva España, que van acabar configurant un eixam de diaris locals repartits per la geografia espanyola. L’entrada a Catalunya es va produir el 1996, amb la compra del Diari de Girona. L’aposta per Zeta coincidint amb la pandèmia, han dut Prensa Ibérica a un escenari de pèrdues considerables, que el 2020 superaven els 30 milions d’euros. A més, tot plegat barrejat amb la sortida al mercat d’una nova capçalera clònica d’El Periódico de Catalunya, però a Madrid, sota la denominació d’El Periódico de España. Precisament El Periódico de Catalunya se situa al setè lloc estatal pel que fa a nombre de lectors diaris, amb una xifra propera als 250.000.
En l’actualitat, Prensa Ibérica disposa d’un paquet de diaris que col·loquen com un dels grans grup de premsa escrita de l’Estat. Els diaris que controla a Catalunya -al marge dels adquirits amb Zeta- són el Diari de Girona (antic Los Sitios) i el Regió 7, de Manresa. A fora tenen La Provincia (de Las Palmas), La Nueva España (líder a Astúries), Levante, Información, El Faro de Vigo, Diario de Córdoba, La Opinión de Murcia, La Opinión de Zamora, Diario de Ibiza, Diario de Mallorca, El Día, La Crónica de Badajoz, La Opinión Málaga, La Opinión de A Coruña, Mediterráneo i Superdeporte. Tot plegat projecten Prensa Ibérica al segon lloc del rànquing de premsa generalista diària, amb més d’un milió de lectors, només pel darrere de Vocento, de qui en parlarem més endavant.
Una altra transacció en el marc del sector editorial realitzada poc abans de la pandèmia és la que va permetre que Joan Vall Clara agafés la propietat d’Hermes Comunicacions, SA, l’empresa editora d’El Punt Avui. L’anterior propietari, Joaquim Vall Perpinyà li va vendre les tres quartes parts del capital que posseïa, mentre que la resta continua en mans de treballadors del diari. A més, Joan Vall és també el primer executiu de l’empresa editora. Les vendes del grup superen els 10,5 milions d’euros anuals, però es troben -com tot el sector- en una tendència a la baixa molt destacable. Com el seu nom indica, El Punt Avui és la fusió de dues capçaleres: per una banda, El Punt, originari de Girona i fundat el 1979 per l’activista d’origen luso-extremeny Just Manuel Casero Madrid i per Josep “Pius” Pujadas Lladó; per l’altra, el diari Avui, creat el 1976 amb la voluntat de tancar un parèntesi de trenta-set anys sense premsa en català. El nucli fundador estava format pels advocats Josep Espar Ticó i Jaume Vilalta González, pel notari Josep Maria Puig Salellas i per l’empresari paperer Enric Cirici Delgado, tots ells activistes de la cultura catalana. Quan la crisi del diari Avui el va fer insostenible, cap al 2004, els dos grans grups locals de premsa i mitjans, Planeta i Godó, van sortir al seu rescat. El 2009 se’n van desprendre, traspassant la seva propietat a Hermes Comunicacions (propietaris d’El Punt) per uns tres milions d’euros. En l’actualitat, el nombre mitjà de lectors diaris d’aquesta capçalera queda molt a prop dels 100.000, una xifra que els permet situar-se entre els vint diaris estatals més llegits d’entre la premsa generalista.
Per a no ser menys, el diari Ara també ha tingut canvis accionarials en temps prepandèmics. En aquest cas, un dels accionistes de referència des de l’inici del projecte, la família Carulla, van vendre la seva participació del 28% del capital a un altre dels accionistes principals, Ferran Rodés Vilà, que ja n’acumula un 68%. El segon titular d’accions del diari és l’empresari de consultoria Víctor Font Manté, amb un 23%, mentre que els minoritaris són la productora Minoria Absoluta (controlada per Toni Soler Guasch) amb un 3% i alguns dels periodistes estrella del diari, com Antoni Bassas Onieva, Xavier Bosch Sancho o Albert Om Ferrer, que es reparteixen un paquet del 6%. La facturació del diari és, com en tots altres casos, també decreixent i se situa per sota dels 12 milions d’euros, amb unes pèrdues que superen el milió d’euros anuals. La xifra de lectors diaris se situa en els 75.000, cosa que li permet ocupar el vint-i-setè lloc del rànquing estatal.
La setmana vinent saltarem a Madrid i a la resta de l’Estat per veure com funciona allà el mercat, però ja podem avançar que la situació de declivi és si fa o no fa com la d’aquí.