Amb la llarga i greu sequera de dos anys, l’escalfament global ha palesat la seva força destructiva. Aquesta és potser la lliçó que en trèiem, l’evidència del risc i la dificultat per afrontar-lo. Les pluges tornaran, però també tornaran les sequeres, cada cop més intenses. Aquest és l’escenari actual. Som al llindar d’importants transformacions del nostre entorn natural, del nostre paisatge natural i del nostre benestar.
Què fer?
Com evitar-ho? La resposta és òbvia: parar el canvi climàtic. Però això no és gens fàcil, no es fa en dos dies ni es pot fer des d'iniciatives aïllades. La mateixa desbordant dificultat incentiva a la inacció, però per frenar el canvi climàtic serà imprescindible la implicació conscient de tothom i acompanyar les actuacions que a escala europea i globalment s’estiguin emprenent. Recentment, vaig exposar en aquest article un seguit de mesures orientades a millorar l'oferta d’aigua i a reduir-ne la demanda. Però cal afegir-hi aspectes d’adaptació a escenaris més avançats i persistents d’efectes del canvi climàtic.
En primer lloc, cal divulgar la realitat del canvi climàtic i la importància de les mesures necessàries per mitigar-lo i per adaptar-nos a les seves conseqüències. La ciutadania necessita conèixer i entendre el perquè dels costos i de la modificació d’hàbits que se li exigiran per donar resposta a aquest gran repte mediambiental. En cas contrari, si no entén o intueix que les mesures adoptades son poc efectives o simplement una rentada verda de les polítiques de sempre (greenwashing) la resposta pot portar a engrandir les files del negacionisme. Contra les posicions insolidàries que preconitzen la fàcil solució de no fer res, caldrà anteposar-hi arguments i explicacions que convencin, amb polítiques compromeses i valentes.
Boscos en risc
Quant a les infraestructures verdes cal una planificació global. Cal aprofitar el conjunt de sinergies que des d’una visió holística i amb escales productives adequades es poden obtenir. Cal, sens dubte, gestionar prudentment la pressió antròpica, sobretot en un país que és el paradís del turisme. Però sobretot, cal evitar perdre els ecosistemes forestals per causa dels incendis forestals. Per fer-ho, cal fer-ne una gestió productiva sostenible mantenint un mosaic d’agricultura i ramaderia que trenqui la continuïtat del bosc i actuï com a base per defensar-lo. En una recent entrevista es preguntava al Dr. Vladimiro Rodriguez de la Universitat de la Laguna per les causes de la voracitat dels incendis de Tenerife, la resposta va ser contundent: “per què tenim menys pagesos i perquè no hem posat les condicions perquè aquests puguin treballar i viure amb unes condicions de vida dignes”.
Cal gestionar prudentment la pressió antròpica, sobretot en un país que és el paradís del turisme
Però si el bosc, en sequera, necessita aigua, no n’hi podrem subministrar. No podem regar el bosc, no existeix aquesta possibilitat. Certament, una sequera perllongada pot destruir la vegetació actual del bosc. Ja en tenim serioses evidències. Per tant, serà difícil evitar un procés creixent vers ecosistemes més àrids si l’escalfament global continua avançant. Si volem conservar el paisatge que forma part de la nostra identitat, el camí és posar tots els esforços vers la mitigació del canvi climàtic. En aquesta direcció, un dels primers objectius és la substitució de les energies fòssils per energies renovables no competitives amb la producció d’aliments.
La producció d’aliments com a damnificat
L’altre centre d’atenció crític és la producció d’aliments. En aquest tema hi ha diferents realitats atès que la sequera no té la mateixa intensitat a tot el territori, però, la principal diferència està entre el secà i el regadiu. A regadiu, el primer any de sequera la producció no va tenir cap afectació per manca d’aigua, les reserves van ser suficients. El segon any en determinats regadius hi va haver restriccions amb una afectació, tanmateix, relativament limitada gràcies a les pluges de maig. Un cop més s’evidencia la resiliència més gran de les àrees de regadiu. En canvi, a l’agricultura de secà les pèrdues han estat molt extraordinàries. Per exemple, es calcula, segons la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que els cereals d’hivern a secà en dos anys hauran perdut el 67% de la producció. Alhora, les males collites estan afectant els preus dels aliments, un fet que afecta sobretot les persones amb menys recursos. Tot plegat en un entorn de preus prèviament anòmals a conseqüència de la guerra d'Ucraïna. En resum, la sequera, produïda suposadament pel canvi climàtic, sacseja l'oferta alimentària, afecta els preus dels aliments i tensa els equilibris socials. A més, cal adonar-se que darrere d’aquesta realitat s’hi amaga el desànim d’uns pagesos que han compromès dos anys de treballs i esperances de collita i s’han trobat només amb pèrdues inevitables.
Opcions resilients
L’escenari actual deixa un seguit de deures en relació amb l’agricultura:
1. Reduir consums a regadiu: al regadiu, l’objectiu més important és la modernització vers l’eficiència i l’agricultura de precisió, usant les tecnologies digitals i de la sensòria. En aquest sentit, les reticències d’algun sindicat o dels mateixos regants no ajuda. Aquesta transformació s’ha de fer perquè és procedent, necessària i la societat l’exigirà. Endarrerir-ho no té sentit atès els recursos públics i privats proposats o ja posats a disposició. No queda temps per perdre. Lògicament, les possibilitats de regadiu estan condicionades a les reserves, però, precisament, el regadiu eficient redueix consums i eixampla bastament les possibilitats en situacions d’escassedat. Mentre no es modernitzi el regadiu, la qual cosa a Catalunya afecta el 50% d’àrees regades, caldria habilitar-hi controls de consum, tal com exigeix la Directiva marc de l’aigua.
2. Pantans, bases i canals: en la mesura que les previsions parlen de pluges més irregulars, però no forçosament inferiors, cal retenir l’aigua provinent de les avingudes irregulars. Les basses i pantans són infraestructures essencials per garantir el regadiu i la consegüent producció d’aliments. D’altra banda, els pantans, basses i canals poden jugar un rol de gran interès com a base per la instal·lació de plaques solars. Aquestes compleixen una doble funció, aportar superfície fotovoltaica no competitiva amb l’agricultura i reduir l’evaporació de l’aigua estancada i transportada.
3. Conservar la humitat: si, d’una banda, cal usar menys aigua, de l’altra, cal conservar la que ja tenim. L’agricultura de conservació o el conreu sense laboreig ajuda en aquesta direcció. El mulching o encoixinat aporta protecció del sòl i reté la humitat. La rotació de conreus també redueix l’estrès hídric atès els diferents requisits d’aigua dels diferents conreus.
4. Ús de bioestimulants: les micorrizes associades en simbiosi a les plantes allarguen els capil·lars capaços d’aportar aigua des d’on no arribarien les arrels de la planta.
5. Apostar per espècies i varietats més resistents a la sequera: en aquest sentit els treballs de recuperació de varietats tradicionals i els treballs biotecnològics de millora o edició genètica obren possibilitats.
6. Deslocalitzar els conreus vers entorns on aquests puguin conservar les condicions òptimes. Exemple d’això és l’evolució de la vinya cap a zones de més altitud.
La sequera no és un problema només dels pagesos
Contrasten les dificultats que la sequera ha provocat a l’agricultura amb la quasi nul·la afectació a les àrees urbanes. S’ha prioritzat el turisme a qui se li han donat garanties de no limitació de consum. S’han tolerat consums reconegudament per sobre dels màxims permesos, fins i tot s’ha impedit multar les conductes irregulars. No s’ha estat diligent en combatre accions clarament insolidàries, per no dir il·legals, de regs d’alguns jardins públics i privats. Però, això sí, s’han tancat les dutxes de la platja, les que usen les persones que no tenen ni segona residència ni hotel (on hi ha piscina i dutxa sense límits). Els planificadors d’aquesta mesura poden dormir tranquils, ja que han actuat, ja han conscienciat al ciutadà. Sembla un acudit.
La desconnexió de la societat urbana d’aquest greu problema compromet el necessari compromís de tots en un afer que és comú
La desconnexió de la societat urbana d’aquest greu problema i la nul·la identificació de la relació entre la sequera i el preu del menjar que té a la taula compromet el necessari compromís de tots en un afer que és comú. Sortir de l’embolic del canvi climàtic requerirà molts esforços durant molt de temps, durant molts anys. Requerirà canvis importants d’actituds, canvis que incomodaran. Hem perdut una oportunitat per entrenar-nos. La realitat no permetrà nous assajos.