Fa pocs dies, els liberals catalans agrupats a l'Institut Ostrom lliuraven premi i reconeixement als fundadors de Glovo, una de les primeres empreses emergents nascudes a Barcelona a assolir la categoria d'unicorn pel volum de capital aplegat entre els inversors. Sembla que la trobada encengué els ànims i les lloances generalitzades, incloses les de la consellera d'Afers Exteriors, Victòria Alsina, present a l'acte. Aquests de Glovo són els que no fa gaire temps manifestaven que, si una nova normativa els impedia continuar contractant els repartidors en règim d'autònoms, haurien de plegar, perquè aquesta era la base de l'èxit del seu negoci.
Alguna cosa hi devia haver de cert, perquè un dels seus competidors -Deliveroo- va plegar arran de la normativa que obliga a convertir els autònoms en assalariats. Hi ha qui diu que la forma amb què Glovo està sortejant les exigències de la nova normativa és subcontractant el repartiment a altres empreses menys exposades a la fiscalització laboral i mediàtica. O és que potser ja guanyen tants diners als països on s'han implantat que no guanyar-ne tants aquí ja no té tanta importància.
Que un anglo-canadenc i un català creessin una empresa d'aquestes característiques a Barcelona segur que té molt a veure amb la desregulació que introduí la reforma laboral del PP.
Les kellys són un altre efecte de la reforma laboral del PP. Subcontractant empreses de serveis per fer les tasques de neteja d'habitacions, l'hoteler pot pagar menys del que marca el conveni d'hoteleria -que ja no és gaire- i al sac general de les empreses de serveis generals, sense organitzacions sindicals que pressionin en un sector molt precaritzat i ocupat per migració extracomunitària, el conveni és més baix. O, simplement, gràcies a la reforma, l'empresa té la capacitat de despenjar-se del conveni general i aplicar el propi, sempre més escanyat. Si hem de creure destacats hotelers de Barcelona, ells no externalitzen la neteja de les habitacions i d'altres serveis com la recepció. Però, vaja, en algun lloc deuen treballar les que s'han queixat i han intentat protestar per la situació.
El pou dels serveis personals
Al sector de serveis personals, la situació és tan precària que l'increment substancial que hi hagué fa any i mig del salari mínim interprofessional ha portat a la paradoxa que, amb l'augment, ara les auxiliars de perruqueria cobren el mateix que les oficials, amb el subsegüent conflicte intern. I podríem anar afegint exemples, com el del personal de les residències d'avis, per les quals ens hem preocupat tant arran de la covid-19.
El comú denominador és sempre la manera de competir per part de les empreses, grans i petites, del sector dels serveis personals, atomitzat, precaritzat i sense organitzacions sindicals. Sempre reduint costos en base a salaris de misèria. Segurament no són de misèria, però d'altres sectors, des de les mútues mèdiques a la banca, també apliquen la fórmula de la reducció dels costos laborals per competir.
Millor a Andorra
Tanmateix, amb les reformes dels uns i les reformes que ja van fer els altres, Espanya continua des de fa dècades al capdavant de les taxes d'atur europees (el 15,5% abans de la pandèmia), ara en estreta competència amb Grècia, davant una mitjana del 7,6% a la zona euro. I amb tots els indicadors associats en igual situació. Des de la taxa d'atur juvenil, l'atur de llarga durada, l'edat de jubilació o la taxa d'abandonament escolar. I mentrestant, rebent més de cinc milions d'immigrants -un 30% a Catalunya- els darrers 20 anys que venen a ocupar els llocs de treball que els autòctons rebutgen, per mal pagats. I és cert, com deia un destacat economista no fa gaire, que la diferència entre treballar i no treballar és massa petita. Però cal afegir-hi que el problema no són les prestacions socials massa elevades, sinó els salaris massa baixos. Encara que hi hagi segments de la població a qui això ja els està bé.
Totes les comunitats autònomes estan sotmeses a la mateixa legislació laboral, però el País Basc, Navarra i La Rioja tenen unes taxes d'atur quasi europees
Perquè, retornant a les pujades del SMI que tant enrenou han provocat, fins i tot Andorra té un salari mínim superior en un 16% a l'espanyol. I és que arreu d'Europa, on hi ha establert un salari mínim que acostuma a ser un 40% o un 50% superior al nostre, l'atur és força més baix. A França, per exemple, amb un atur del 8%, el salari mínim és de 1.500 euros i ara estan tan preocupats pel mig milió de ni-nis -els joves que ni estudien ni treballen- que Macron els pagarà 500 euros durant sis mesos a canvi que es formin o cerquin feina activament.
L'excepció basca i el model de creixement
Però una altra vegada hem de recórrer als contes d'Astèrix i constatar que els romans -la mala situació laboral- no han ocupat tot el territori. Hi ha un reducte que resisteix. No són els gals. És Madrid, la capital del Reino i megalòpoli xucladora de recursos amb ambicions mundials? No, aquests tenen un atur similar al de Catalunya, del 12,6%. Es tracta del País Basc (9,5%) i la seva zona d'influència a Navarra (10,1%) i a La Rioja (10,8%). Els dos primers tenen el concert econòmic -que sempre ajuda-, però no pas La Rioja.
I és que totes les comunitats autònomes estan sotmeses a la mateixa legislació laboral. Però en aquestes tres l'atur és quasi europeu. I si ens fixem en d'altres indicadors, tot hi acompanya, com ara una escassa immigració extracomunitària, en general poc qualificada per a l'oferta de llocs de treball existents. Ah! I el salari mitjà més elevat d'Espanya és al País Basc, seguit de Madrid -aquí l'alt funcionariat sí que compta- i Navarra. En darrera instància, un altre model de creixement econòmic.
Reformular les condicions laborals pot ajudar, però no és suficient; cal treballar en combatre l'economia especulativa i els negocis fàcils basats en l'ocupació indiscriminada del territori
Per tant, estarà bé que la reforma de la reforma laboral contribueixi a eliminar certes situacions abusives, sobretot en l'àmbit dels serveis personals. Unes situacions, però, que són tan greus com les distorsions econòmiques que contribueixen a generar: empreses que basen el seu èxit -o la seva supervivència- en salaris molt baixos, i una flexibilitat i condicions de treball fora mesura. Amb la captació d'immigrants poc qualificats, perquè molts dels nostres no accepten aquestes condicions i emigren els més preparats o es conformen a subsistir amb els subsidis, el salari social i l'economia submergida els altres.
El govern espanyol i els governs autonòmics han de treballar a revertir aquesta situació. Reformular les condicions laborals hi pot ajudar, però no és suficient. Cal treballar en molts altres àmbits, des del combat contra l'economia especulativa i els negocis fàcils basats en l'ocupació indiscriminada del territori i la generació de deseconomies externes que patim els altres, fins a una fiscalitat que incentivi l'activitat productiva real. Des de la minimització de l'economia submergida a dotar-nos d'un salari mínim similar a la mitjana europea.
El paper de les elits empresarials
Però no és únicament responsabilitat dels governs fer-ho millor. Les nostres elits empresarials també hi tenen una gran responsabilitat. Primer, per omissió, per no denunciar mai aquestes pràctiques del diner fàcil i donar per tan bo l'èxit dels qui s'ho guanyen en mercats competitius com el dels que s'aprofiten del país o del BOE. I segon, per mal exemple, amb un expresident de la CEOE engarjolat per comportaments il·lícits sobre el que ha caigut un tupido velo, com si mai no hagués existit.
Les organitzacions empresarials a Catalunya estan liderades per personatges que van fer fortuna comprant i venent hotels i immobles en el moment oportú
I a Catalunya, sense anar més lluny, les organitzacions més incisives amb l'administració i més panxacontentes amb molts dels que diuen representar, estan liderades per personatges que van fer fortuna comprant i venent hotels i immobles en el moment oportú o fent de lobbista a Madrid. Són els que diuen que Catalunya perd pes o que Barcelona s'acosta a la irrellevància.
Per tant, no només ens calen millors polítiques laborals i econòmiques en general, sinó un empresariat menys amic dels negocis fàcils. I no seran personatges com els fundadors de Glovo els qui han de representar aquest canvi.
Serà l'únic camí perquè el mercat de treball espanyol també s'acosti, a banda de marcades excepcions, a la mitjana europea.