La renaixença mercantil del català

En l’època del paper imprès i quan, tret de la transmissió oral, no hi havia altres recursos per adoctrinar o alliçonar-se, la publicació de manuals era força agraïda. No era estrany que tinguéssim a l’escriptori o a la prestatgeria de més a prop un d’aquells títols que ens ajudaven en l’ús del català; també les enciclopèdies, que s’ufanejaven a les lleixes dels despatxos com a imprescindibles i de les quals avui no sabem com desprendre’ns-en perquè ens fan nosa.

No recordem quan aquesta era una llengua de parla col·loquial, però del tot emergent i prou desconeguda pel que fa al dia a dia de les empreses; també del sistema públic. No tothom havia treballat el català a l’escola i els mateixos mestres eren més aviat toixos pel que fa a la gramàtica i els usos sintàctics de l’idioma. Moltes vegades, què en sabien, ells?

Sigui com sigui i de la mà d’unes polítiques tossudes i no sempre encertades, a finals dels vuitanta i en la dècada dels noranta va aflorar l’ús del català a les nostres empreses; particularment, a les petites i mitjanes i, sobretot, als bancals dels serveis a consum final. Hi van contribuir els col·lectius i les entitats gremials i col·legials, com també les menys ràncies de les anomenades patronals.

En la renaixença mercantil del català també van fer el seu paper els mitjans de comunicació, degudament estimulats i amb la inevitable connivència amb el govern convergent. Entre això i allò altre em quedo amb un llibre editat, per primera vegada, l’any 1994 i del qual encara guardo uns quants exemplars, de resultes del meu reconeixement i d’una inconfessable nostàlgia. Em refereixo a un volum d’en Manel Riera, amb el títol Correspondència comercial i privada en català; per cert, editat per Biblària, una cooperativa prou intrèpida, segurament. Se’n van imprimir unes quantes edicions més, això sí. En el seu prefaci el mateix Riera confessava: “Considerem una necessitat imperiosa que la correspondència del país s’escrigui en la llengua que li és pròpia”.

"L’ús de la llengua ha de ser un vehicle per equalitzar el diàleg entre els treballadors i els equips, però alhora no ha de ser un impediment per atraure la inclusió"

L’avenç del català a l’empresa es va aconseguir amb velocitat de creuer i amb una verticalitat encomiable. Amb inevitables excepcions, les companyies van adoptar la llengua en els seus manuals d’estil i van escampar els usos en la documentació, les convocatòries, les sessions de treball i els protocols de recepció. És cert que va coincidir amb una afluència de perfils acadèmics en els currículums dels directius que s’incorporaven a la feina. Era gent més llegida i oberta al món que no pas els seus predecessors, castigats per episodis repressors, també des del punt de vista de l’idioma.

A la Mancomunitat Penedès-Garraf el català està empeltat a la filosofia de l’organització i és la llengua hegemònica en els procediments i els intercanvis verbals entre els públics interns i amb els públics externs. El català està del tot inserit en els subcutanis i en les epidermis. Es reconeix que l’ús de la llengua ha de ser un vehicle per equalitzar el diàleg entre els treballadors i els equips, però alhora no ha de ser un impediment per atraure la inclusió d’altres persones que arriben de nou i a qui procurem acollir perquè siguin una més de nosaltres. L’idioma mai no hauria de ser un topall pel que fa a la convivència a la feina.